El 26, 27 i 28 d’octubre, al cap de dos anys d’interpretar la Missa de Leonard Bernstein, l’OBC torna a portar a la Sala Pau Casals de L’Auditori aquesta obra monumental coincidint amb el centenari del naixement del compositor nord-americà.
.png)
Aquest 2018,
L’Auditori de Barcelona està respirant
Bernstein per tots cantons: començava l’any amb la interpretació de la banda sonora de
West Side Story i l’acabarà amb un recull de fragments de les seves obres més conegudes. Entremig de tot plegat; una missa.
La Missa (de Bernstein). Si bé una missa practicada en un espai religiós pot tenir una funció de congregació, de comunió, de pràctica d’un ritual… quina funció pot tenir dins un auditori? I, encara més, quina funció pot tenir una missa que engloba estils tan diferents com el rock, el jazz o la música simfònica, passant per melodies gregorianes o declamacions sense entonar?
Bernstein ens trenca tots els esquemes i prejudicis amb una obra musical que ens vol sacsejar amb força i, alhora, atrapar-nos des del primer moment; i ben segur que ho aconsegueix! Hem tingut la sort que dues orquestres (l’
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i l’
Orquestra Simfònica de l’ESMUC) i quatre cors (el
Cor Madrigal, el
Cor Lieder Càmera, el
Cor de Teatre i Veus – Cor Infantil Amics de la Unió) han reunit esforços per transmetre aquesta força magnètica amb una gran destresa musical i un molt bon coneixement de quin rol tocava jugar a cadascú.
Així, aprofitant que enguany L’Auditori proposa el binomi «Música i Arts plàstiques», l’escenari que estava ple a vessar i, de fet, s’allargava fins les butaques del lateral, es convertia en
un quadre pintat de colors molt diversos i estils diferents. Com si es tractés d’una pintura de Picasso que resumís tots els seus períodes en un de sol, aquesta «obra de teatre per a cantants, intèrprets i ballarins» (de fet, no hi havia ballarins) va transportar els espectadors per una galeria de colors. Després de més de 15 minuts d’espera per algun problema logístic, un inici amb música gravada va provocar un efecte d’incomoditat entre el públic, d’estranyament i fins i tot d’incomprensió, un efecte que segurament no hauria desagradat al compositor si tenim en compte la voluntat de trencar tot dogma i frontera que suposa aquesta obra. Sobre aquest fons gris i com si fos una capa de vellut, el baríton
Willian Dazeley ens obria pas a una cerimònia particular amb «Una cançó senzilla»; no va ser precisament senzill el seu paper com a Celebrant però el va resoldre amb una molt bona execució tan a nivell musical com teatral al llarg de tot el concert. Anant d’un cantó a l’altre de l’escenari, va cantar a capella, va ballar dalt d’una cadira, va tocar el teclat i va passar del cant gregorià més tradicional al lament teatral més desesperat.
Sobre aquest fons més aviat melancòlic del principi, l’energia i vitalitat del
Cor de Teatre van suposar, sens dubte, unes notes de color del Bernstein més conegut – el de teatre musical – que encaixaven i dialogaven amb els altres estils amb una gran naturalitat i coherència. Van demostrar al llarg de les dues hores de concert que tenen una plantilla formada de solistes valents que, salvant alguns petits moments, van excel·lir en totes les intervencions: «And it was good, brother!». De la mateixa manera
Veus – Cor Infantil Amics de la Unió va pintar la seva part de la tela amb un so blanc i transparent, brillant i amb una gran presència, tot i estar situats al lateral. Finalment, el
Cor Madrigal i el
Cor Lieder Camera omplien d’un color madur i homogeni tota la sala; representaven l’estil més formal d’aquest quadre sonor i ajudaven a dibuixar i entendre els ponts que ens estava proposant el compositor nord-americà. Juntament amb la resta de cors i degut a la gran quantitat de persones que sumaven tots els cantaires, hi va haver moments que van ser realment impactants, com ara un «Agnus Dei» totalment apoteòsic. Per acabar, no podem passar per alt les dues intervencions de
Mateu Ribó; amb poc més de 13 anys va executar un paper de solista que no va tenir res a envejar a la resta de músics de l’escenari. El seu color, clar i precís, va acabar d’arrodonir tota la paleta.
.png)
Les diferents tonalitats de veus dels cors se sostenien sobre
una estructura impressionant de més de 100 músics, entre els quals també instruments de moderna. Les dues orquestres,
l’OBC i la de
l’ESMUC, funcionaven com una de sola: un rellotge simfònic que alhora sabia ser expressiu en els moments de més protagonisme i mostrar-se en un segon pla quan havia d’acompanyar els cors. Era realment agraït veure gent jove a l’escenari – els estudiants de l’ESMUC – treballant colze a colze amb músics consolidats com són els intèrprets que formen l’OBC, una convivència entre generacions que no es veia reflectida al pati de butaques, on encara costa molt que baixi la mitjana d’edat. Tots aquests intèrprets tocaven sota la sol·licitada batuta de
Clark Rundell, expert en música contemporània i director convidat per aquesta ocasió, que tornarà a dirigir l’OBC el proper 9 de novembre a L’Auditori.
Aquesta
Missa en majúscules és un despertar rebel que ens remou com a espectadors d’una manera molt necessària encara avui en dia. Per això segueix connectant amb tots els públics; perquè tradueix al llenguatge de la música unes inquietuds que són transversals i universals. Al principi ens preguntàvem quina funció pot tenir una obra com aquesta: la que hauria de tenir qualsevol quadre i qualsevol obra d’art, la de
provocar un canvi en aquells que l’escolten, que la miren, que la reben. «The Mass is ended; go in peace».
Fotos: Leonard Bernstein
