Els romàntics del segle XIX són molt aclamats pel públic, i les grans sales els han tornat a donar aquest octubre un lloc principal a les programacions. Aquest mes han estat un clàssic del ballet (Txaikovski) i un clàssic de l’òpera (Bellini) els vuitcentistes més programats. Però també ha tingut un lloc molt especial un compositor del segle XX, Leonard Bernstein, en motiu del centenari del seu naixement.
1. Txaikovsky
L’Auditori ha omplert el mes d’octubre de concerts amb obres de Txaikovski. A principis de mes, el concert
Paisatges de Rússia combinava la música de Glinka, Mussorgski, Xostakòvitx, Khatxaturian i Txaikovski amb l’art visual de
Borja González, que crea imatges en moviment amb arena. El primer cap de setmana d’octubre vam poder sentir a L’Auditori
La Patètica de Txaikovski, la simfonia interpretada pel pianista
Piotr Andreszewski. El concert d’inauguració de la temporada de Música de Cambra va triar la
Serenata en Do major com a peça principal, i el dia 21 l’
Obertura Fantasia Romeu i Julieta va tancar el concert inaugural de la Banda Municipal de Barcelona.
Txaikovski fou un compositor de la plenitud del Romanticisme. Una de les seves obres més conegudes és el
Vals de les flors del ballet
El Trencanous, o l’obertura de l’acte 2 del ballet
El llac dels cignes. Ambdues peces contenen melodies que tothom reconeix a l’instant per ser un gran clàssic, i és que es valdrà en aquestes obres del
leitmotiv, la repetició de certs temes musicals, quelcom en què els romàntics van ser pioners. Txaikovski composà tres ballets, a més d’òperes, suites, música de cambra, concerts i simfonies, algunes d’elles també molt exitoses. Treballà sovint pel tsar de Rússia i fou director del Conservatori de Moscou. Va estar influenciat per la música nacionalista russa i les cançons populars, però sabia aplicar les tècniques d’harmonització occidentals que havia après al conservatori. El crític musical
Harold C. Schonberg descrigué la seva música com «una dolça, inesgotable i supersensual font de melodia… amb un toc de neurosi, tan emotiu com un crit des d'una finestra en una nit fosca».
2. Bellini
Aquest mes el
Liceu ha ofert deu sessions de la representació de l’òpera
I Puritani, dedicada a la memòria de Montserrat Caballé, que va morir el dia de l’estrena. N’hem pogut veure la versió d’
Annelise Miskimmon, que situa la primera escena a l’Irlanda del segle XX, amb els conflictes de l’IRA, i a través de la follia de la protagonista fem un salt en el temps fins a l’Anglaterra de la guerra civil anglesa. Enmig del conflicte entre partidaris del rei i de Cromwell, l’òpera ens mostra una història d’amor.
Vicenzo Bellini, juntament amb Gioachino Rossini i Gaetano Donizetti, fou un dels principals autors d’òpera a la Itàlia del segle XIX. Les òperes d’aquests músics continuen estant avui entre les obres més cèlebres del gènere. Amb ells la tècnica del
bel canto, que consisteix en buscar un legato al llarg de tota una frase musical i aconseguir una especial brillantor als aguts i les coloratures, va arribar al seu moment culminant. Aquesta tècnica prioritza el virtuosisme musical en els cantants, i exigeix molta precisió.
Norma,
La sonnambula i
I Puritani són algunes de les òperes de Bellini més conegudes. De Bellini es diu que “fa del melodisme una de les vies per materialitzar un romanticisme d’allò més personal i íntim”, en paraules del crític
Jaume Radigales. N’és una mostra l’ària
Casta Diva de
Norma, que és potser la més famosa del compositor italià i que ha estat interpretada per les sopranos més importants de la història. Amb l’orquestra entonant tant sols escales d’acords que es van repetint, el protagonisme és enterament per la veu que pot expressar tota l’emoció.
3. Bernstein
Enguany fa cent anys del naixement Leonard Bernstein (1918-1990), i les grans sales el tenen present a les seves programacions.
L’Auditori ha representat l’original i trencadora
Missa de Bernstein, que combina l’espiritualitat dels textos litúrgics amb la teatralitat dels musicals nord-americans. Fa dos anys l’Auditori ja va oferir la missa amb un gran èxit, i ara l’ha recuperat en motiu de l’efemèride. Al concert
La Patètica de Txaikovski hi va haver una peça inicial d’homenatge al compositor de Massachusetts, obra encarregada a Marcos Fernández per l’OBC. El
Liceu també ha recordat a Bernstein presentant per primera vegada la versió concert de l’opereta còmica
Candide.
Els crítics
Zachary Woolfe i
Joshua Barone van escriure al
New York Times que “Les qualitats de Bernstein eren també les dels Estats Units. Atrevit i arrogant, tendre i sentimental, algú amb qui costava treballar per la seva desesperació per complaure”. Un líder erigit després de molts anys durant els quals Amèrica havia hagut de mirar a Europa en matèria de compositors de referència. Però amb Bernstein va néixer una estrella. En el seu intent de fer la cultura accessible per a tothom, era el punt d’unió entre els clàssics i els espectacles moderns a gran escala.
On the town, el seu primer musical de Broadway, ja va ser un èxit i va ser convertit en pel·lícula per Metro-Golden-Meyer Studios. El musical
West Side Story, que inclou el número
Amèrica, és el seu gran clàssic. A banda de crear aquestes produccions musicals que van enlluernar al gran públic americà de mitjans del segle XX, va dirigir grans obres dels compositors clàssics amb la Filharmònica de Nova York.
