Aquest diumenge 25, el Palau de la Música Catalana acull un repertori ple de caràcter i vivacitat amb la violinista Leticia Moreno acompanyada de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, dirigida per Tomàs Grau. Interpretaran Piazzolla, Ginastera i Stravinsky.
El proper concert de l’
Orquestra Simfònica Camera Musicae al
Palau de la Música Catalana el diumenge 25 de novembre a les 17.30h es presenta ben suculent. Ens oferiran tres obres del segle XX que no tenen res a veure amb la fredor d’algunes corrents com el minimalisme, l’espectralisme o la intervenció
deus ex machina de la tecnologia en l’electroacústica més depurada. La vigorositat envairà l’escenari amb obres molt coloristes i rítmiques -la de Piazzola, sense anar més lluny, és un conjunt de tangos, i tots coneixem les síncopes típicament stravinskianes-, que ens faran bollir la sang. L’OCM ens regalarà vitalitat en estat pur.
La primera obra que s’interpretarà,
Las cuatro estaciones porteñas, de Piazzolla, serà amb la solista
Leticia Moreno, una jove violinista de gran projecció que sovinteja els escenaris espanyols més importants, així com els europeus, havent estat ECHO Rising Star l’any 2012, però deixaria de ser una “estrella emergent” per convertir-se en marca de fiabilitat i passió, virtuosisme i perseverança. La seva carrera l’ha dut a treballar amb directors com Krystof Penderecki, Yuri Temirkanov, Zubin Mehta, Christoph Escehnbach, Josep Pons o Juanjo Mena, i amb solistes com Sol Gabetta, Bertrand Chamayou, Kirill Gerstein, Alexander Ghindin o Maxim Rysanov. Els seus estudis a Madrid i Colònia avalen la meravellosa tècnica que es desplega amb una personalitat arravatadora que farà que l’obra de Piazzolla llueixi amb totes les seves subtilitats a la sala del Palau.
El compositor argentí
Astor Piazzolla ha estat decisiu en la renovació del tango pel que fa al ritme, els timbres i l’harmonia, no sense oposició de la “vella escola”, de la qual es defensà proclamant el seu tango com la “música contemporània de Buenos Aires”. En un determinat moment de la seva carrera va voler-se dedicar a l’anomenada “música clàssica”, però la seva mestra Nadia Boulanger li féu abandonar la idea. De fet, la seva vigorosa i alhora melancòlica música representava, en certa manera, el caràcter de la seva ciutat. Així d’irreverents i apassionades són les seves
Cuantro estaciones porteñas. Escrites inicialment com a peces independents entre 1965 i 1970, foren dotades de cohesió per part del compositor rus Leonid Desyatnikov, que en féu un extraordinari arranjament, molt fidel a l’esperit original però emfasitzant molt més el vincle Vivaldi-Piazzolla, amb la introducció de cites del compositor barroc, ara bé, invertides: per exemple, el “verano porteño” es correspon amb l’hivern de Vivaldi. El resultat és una suite programàtica que representa el renaixement de la primavera, el fervor de l’estiu, el tedi tardorenc i la cruesa de l’hivern no exemptes de gran esforç per part de Leticia Moreno i l’OCM.
La segona obra del programa de diumege és la
Suite del ballet ‘Estancia’, op. 8a d’
Alberto Ginastera. De pare català i mare italiana, Ginastera va néixer a Buenos aires i es formà a
Estats Units amb
Aaron Copland a Tanglewood, per acabar la seva carrera a Europa, on mor a Ginebra. Segons els estudiosos, l’obra de l’autor de
Bomarzo -que li valgué un Pulitzer i, alhora, el rebuig de mitja Argentina- es divideix en tres períodes: el nacionalisme objectiu, que utilitza material argentí, el nacionalisme subjectiu, on hi sublima símbols, i el neo-expressionisme, on combina surrealisme màgic amb procediments innovadors.
Estancia (1841) és una obra que, tot i ser relativament primerenca, ja denota una veu poderosa i plena de talent, encara desprenent molt de deix folklorista -forma part del nacionalisme objectiu- però esdevenint una mostra de l’assimilació de les corrents d’avantguarda del segle XX. En l’obra hi trobem estilitzacions de danses argentines, ritmes arrelats i i textures imitatives de la guitarra i harmonies bimodals. El nacionalisme argentí es manifesta també a través de les seves referències a les fonts de la literatura “gauchesca”. La suite presenta una harmonia expansiva i oberta i una textura acoixinada i alhora aspra, un color brillant i multipolar i dibuixa melodies que atrapen per la seva força i autenticitat.
Abandonant ja la música argentina, el concert es clou amb una obra icònica del segle XX que ha influenciat, sens dubte, les dues darreres. És
L’ocell de foc, del compositor rus
Igor Stravinski -rus era també Leonid Desyatnikov, fet que dota de coherència el programa-, estrenada el 1910 a París, en el període anomenat “primitiu” o rus, com a ballet per a Diàguilev. Quan el príncep Ivan, enamorat de la princesa més bella, és empresonat pels monstres del bruixot Kastxei, l’ocell de foc l’ajuda agitant la ploma. Després de diverses peripècies, la parella aconseguirà
fruir d’unes noces felices. De la translació musical de la història en resulta una orquestra summament gran, on els temes i els motius argumentals es basen en el folklore rus i porten la marca de Rimski-Korsàkov tant en el seu desenvolupament com en la seva orquestració.
L’ocell de foc presenta una inusual introducció amb trios de cordes baixes i una paleta expressiva molt àmplia, un ús exquisit del color, gairebé preciosista, i una gran capacitat de transmetre la nova Bellesa del segle XX.
En el concert de l’
Orquestra Simfònica Camera Musicae de diumenge 25 hi conflueixen dues cultures molt potents, complementàries entre elles, la russa i l’argentina, jugant als marges de l’establishment occidental. Serà un esdeveniment amb caràcter, molt demandant, però alhora vistós i atractiu, apassionat i imaginatiu, sense ser gens efectista.
Tomàs Grau es troba amb una molt bona ocasió per recordar que el segle XX està molt més proper del que de vegades pensem.
Fotos: Leticia Moreno, OCM, Tomàs Grau
