En el marc de la temporada de cambra de L’Auditori, el pianista alemany Lars Vogt va oferir un concert d’allò més complet, amb dues obres cabdals de la literatura pianística: els Impromptus D. 899, de Schubert i les eternes Variacions Goldberg, de Bach. El resultat va ser molt més que satisfactori: Vogt es va reivindicar com un artista eclèctic que sap tocar totes les tecles a la perfecció.
.png)
Lars Vogt és un home corpulent i amb mans grosses, cosa que li permet tocar amb una intensitat i una força que no és a l’abast de tothom. Els quatre
Impromptus D. 899 van ser exquisits. Cadascun el va tocar amb el seu caràcter i personalitat. El que va destacar d’antuvi va ser l’articulació nítida i cristal·lina de totes les notes. Malgrat ser una peça del Romanticisme, en cap moment el so no es va perdre en cap núvol difús. A més a més, no feia destacar la mà dreta per sobre de l’esquerra, sinó que se sentien de manera distingida cadascuna de les veus, encara que no fossin les de la melodia. Aquest efecte va crear un equilibri sonor que va realçar la passió i l’angoixa inherents a aquestes peces que Schubert va escriure just un any abans de morir.
Ja en el primer impromptu, en do menor, Vogt va transmetre el nervi, l’angoixa i la llunyania melangiosa que impregna la música de Schubert. A més a més els acords, executats amb una gran claredat expositiva, van sonar espectrals, endevinant que aquella peça presagiava la mort del compositor. En el segon impromptu, alegre com la dansa d’una fulla per terra, Vogt va exhibir un frasseig perfecte en una línia melòdica ràpida i inacabable. El tercer impromptu, el més líric de tots, va ser on Vogt va lluir menys, ja que es notava massa contingut, com si hagués d’esforçar-se per tocar amb menys expansió. En el quart impromptu va reprendre la lleugeresa del segon. El Schubert de Vogt és lliure, carnal, salvatge i apassionat. S’allunya força del
legato dels grans pianistes, però sense allunyar-se de l’esperit romàntic i turmentat del compositor austríac.
A la segona part del concert vam passar del Romanticisme al Barroc, amb les
Variacions Goldberg, una de les obres més difícils de la literatura pianística de tots els temps, per la complexitat tècnica, la diversitat rítmica, i també per l’extensió. Una obra que vam sentir fa poc més d’un mes al Palau de la Música, interpretada per un altre dels grans, Sir András Schiff. Lars Vogt en va fer una versió ben diferent, però igual de precisa i de magnífica.
En Bach, Vogt va mostrar un so dur, aspre, tallant, net i pur. Sense fer ús del pedal en cap moment, el so del piano va ser en tot moment esplèndid, expansiu, però alhora emprant l’
staccato a dojo. A cada repetició ressaltava una veu diferent, de manera que mai no tocava frases idèntiques. La creativitat i la intel·ligència de Vogt permetia sentir les notes saltironant com gotes d’aigua jugant en un brollador, sempre netes i cristal·lines. Les
Goldberg de Vogt, que recentment ha enregistrat per al segell Ondine, són un exercici d’orfebreria en què el so de les seves notes és com un enfilall de pedres precioses en una diadema que brilla constantment.
És de lamentar, però, els estossecs persistents d’alguns assistents, que en determinats moments van desconcentrar visiblement Lars Vogt. Tant Schubert, com sobretot les
Variacions Goldberg, són dues obres mestres de la creació, no només per escoltar-les atentament, sinó per immergir-s’hi oblidant el món circumdant.
Fotos: Lars Vogt. L'Auditori
