
La veu jove però sòlida de Gancedo va fer aflorar mil matisos al llarg de la vetllada, essent especialment bella en els greus, solvent en el centre i brillant en els aguts, sense caure en les estridències ni els vibrats gratuïts. Sempre amb una projecció estimable, afinació excel.lent, dicció clara i precisa i un domini insultant dels reguladors, la seva interpretació ens va fer passar per estadis de melangia, alegria, tristesa, bon humor, sensualitat, sorpresa i atordiment. La soprano argentina va encarnar les peces que cantava, des d’un Fauré subtil i de línia impol.luta (Le secret), un Debussy embolcallador però, alhora, d’una claredat exquisida, amb un piano molt impressionista (Beau soir i C’est l’extase), un meravellosament delicat Yoshinao Nakada (Sakura Yokocyo) -intel.ligent picada d’ullet als patrocinadors, Mitsubishi Electric- passant per un dens i espiritual Richard Strauss (Allerseeelen i Zueignung), d’harmonies plenes i línia vocal més demandant quant a volum, o la intimitat de Schumann (Sehnsucht) i tots els colors i textures d’Hugo Wolf (Kennst du das land wo die Zitronen blühn), fins arribar a unes desinhibides Cinco canciones negras, de Xavier Montsalvatge, plenes de caràcter, sensualitat i desimboltura, amb meravelloses inflexions vocals.
La segona part estava dedicada íntegrament a Leonard Bernstein, compositor que Gancedo i Miralles coneixen molt bé, en part, gràcies al seu disc Cooking America!. Va sorprendre

Cal fer notar, tanmateix, que el públic que hi havia al Palau ahir al vespre semblava no conèixer del tot les normes no escrites del lied: es va aplaudir a totes i cadascuna de les intervencions de Gancedo i Miralles, i això va fer trontollar el tempo del concert, concebut amb crescendi i decrescendi de tensió, sense que es poguessin donar amb naturalitat. No només s’aplaudia entre autors, sinó enmig d’un cicle. El silenci necessari per pair les notes i entrar en aquell estat màgic entre el somni i la vigília va quedar fraccionat - aconsellaria que es posés alguna anotació al programa de mà. Tot i així, el més important de tot, més enllà d’aquestres consideracions metamusicals, dels judicis tècnics i les impressions estètiques és que a l’escenari, ahir al vespre, hi havia talent, entusiasme, alegria, honestedat i voluntat de Bellesa, en el sentit ètic del terme. Esperem que les bones vibracions que ens van quedar li serveixin a la soprano argentina arrelada a Catalunya per continuar la seva ascendent carrera cap a l’èxit o, encara millor, cap a la felicitat i l’autorealització.
Fotos: Mercedes Gancedo i Beatriz Miralles. Jordi Maddaleno