I Puritani
Concerts

Els 3 compositors més programats d’aquest novembre

Dissabte 1 Desembre 2018

Aquest mes ha estat el torn de dos dels compositors més grans de la història, Mozart i Beethoven. Mentre un va ser l’arquetip del classicisme, l’altre va protagonitzar i promoure la transició entre Classicisme i Romanticisme. I, enmig dels dos, hi ha Janáček, compositor txec del canvi del segle XIX al XX. El Liceu ha programat una de les seves obres mestres, l’òpera Kàtia Kabànova.

1. Beethoven

Aquest mes, Ludwig van Beethoven (1770-1827) ha estat present en molts dels grans concerts de les principals sales barcelonines. A L’Auditori l’hem sentit de la mà de Sylvain Cambreling, que ha dirigit l’OBC amb el Concert per a piano i orquestra núm. 4, op. 58. L’Orquestra Simfònica de SWR Stuttgart va venir a interpretar-hi el Triple Concert en do major, op. 56, i amb el violoncel de Truls Mørk hi vam sentir la Sinfonia núm. 6, “la Pastoral”. El Palau de la Música ha ofert la Novena Sinfonia amb direcció d’Antoni Wit, i el concert del Trio de Barcelona tenia en el seu repertori el Trio núm. 7 o “Arxiduc”.
 
Si haguéssim de donar un premi al compositor de les melodies clàssiques que avui tothom reconeix, primer vindria Mozart i just després, Beethoven. Les quatre notes amb què comença l’Allegro con brio de la Simfonia núm. 5 són universals. Probablement, la cançó més tocada en piano sigui la seva Für Elise. El quart moviment de la Simfonia núm. 9, l’Himne a l’Alegria, és el cant oficial de la Unió Europea. Què fa de Beethoven un dels clàssics eterns?
 
El seu mestratge composant deixa amb la boca oberta els qui l’analitzen, ja que omet els patrons i arriba a punts de transformació on no se sap cap on ens estan portant. Les primeres persones que van sentir la Simfonia núm. 9 van pensar que l’artista, ja quasi sord, havia perdut l’oremus: escales incomprensibles, una exigència tècnica quasi impossible i el gran final coral amb l’Himne a l’Alegria, molt inusual a la seva època. Beethoven encarna el trànsit de l’estil clàssic al romàntic, trencant l’esquema tancat de les formes musicals per adaptar-les a aquesta incipient llibertat individual.
 

1. Janáček  

El músic txec Leóš Janáček (1854-1928) és l’autor de l’òpera del novembre del Liceu, Kàtia Kabànova. La història de la cerca de la felicitat per part de la protagonista, impossibilitada per les obligacions imposades a la dona en l’època, ha estat versionada pel director d’escena David Alden a través dels referents visuals del totalitarisme soviètic. Alden ha apostat per una escenografia austera però que ressaltava amb èxit l’atmosfera d’opressió que ofega Kàtia.
 
El compositor de Moràvia firma obres per a grans orquestres com la Simfonietta o la Missa glagolítica, així com òperes molt reconegudes com La guineueta astuta o la mateixa Kàtia Kabànova. La crítica musical Kate Molleson escriu a The Guardian: “Els millors compositors d'òpera utilitzen l’orquestra per explicar les emocions que les paraules no diran o no poden dir. Janáček era un mestre en això”. La música d'aquesta òpera, de tons foscos i poderosa expressivitat, dibuixa amb genialitat la psicologia dels personatges. El seu Preludi, amb la suau intriga inicial, agafa intensitat i ens fa entrar de seguida a la història. Música i escena s’uneixen per vaticinar el posterior conflicte.
 
La seva música està també molt marcada per la influència que hi exerciren els compositors nacionalistes i la música tradicional de Moràvia, amb els seus ritmes més directes i canviants. Janáček, com escriu Aina Vega a Núvol, “perseguia sempre dos objectius: l’autoexpressió i la reivindicació dels trets propis del seu poble en contraposició a l’hipertròfic Imperi Austro-Hongarès a què estava sotmès”.
 

3. Mozart  

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), el músic o un dels músics més influents i destacats de la història, ha estat programat aquest mes per diverses sales. A L’Auditori hem sentit a Jan Willem de Vriend dirigint la Simfonia núm. 21. Al Palau de la Música hem pogut reviure La flauta Màgica, a través del cicle operístic NovAria, i també hi hem presenciat algunes de les composicions per a piano de Mozart en el concert d’Iván Martín. Per últim, la Casa Elizalde ha fet un concert amb algunes de les àries més famoses de les seves òperes.
 
Mozart va morir als 35 anys, però fou enormement prolífic. Només en el terreny de l’òpera, molts dels seus treballs, com La flauta màgica, Les noces de Fígaro o Don Giovanni han tingut una grandíssima transcendència. L’ària de la Reina de la Nit de La flauta màgica és una de les peces d’òpera més famoses de la història, amb una melodia clara però que exigeix un enorme registre i molta precisió. Entre les seves moltes melodies ultrapopulars hi trobem la Sonata núm. 16 en do major per a piano, l’Eine kleine Nachtmusik per a violí o el Molto allegro de la Simfonia núm. 40.
 
El compositor de Salzburg és assenyalat, juntament amb Joseph Haydn, com l’arquetip del Classicisme, posterior al Barroc. Amb ell, del vibrato exacerbat es passa a l’elegància d’una nota petita posada ben bé on toca. Si bé és veritat que, quan Mozart va començar a composar, l’estil predominant ja s’estava contraposant a la tremenda complexitat del Barroc, Mozart va saber valer-se d’elements típicament d’aquest estil. Un exemple clar d’això és la fuga del Kyrie Eleison, del Rèquiem en re menor. El contrapunt era un element propi del barroc, i la fuga n’és la composició contrapuntística per excel·lència, pròpia d’artistes com Bach. En Mozart veiem aquests elements moderats i disciplinats per una nova estètica.
 
 
 

Més, sobre...: compositors , novembre , Beethoven , Janacek , Mozart
Últimes Notícies