Aquest mes ha estat el torn de dos dels compositors més grans de la història, Mozart i Beethoven. Mentre un va ser l’arquetip del classicisme, l’altre va protagonitzar i promoure la transició entre Classicisme i Romanticisme. I, enmig dels dos, hi ha Janáček, compositor txec del canvi del segle XIX al XX. El Liceu ha programat una de les seves obres mestres, l’òpera Kàtia Kabànova.
1. Beethoven
Aquest mes, Ludwig van Beethoven (1770-1827) ha estat present en molts dels grans concerts de les principals sales barcelonines. A
L’Auditori l’hem sentit de la mà de Sylvain Cambreling, que ha dirigit l’OBC amb el
Concert per a piano i orquestra núm. 4,
op. 58. L’Orquestra Simfònica de SWR Stuttgart va venir a interpretar-hi el
Triple Concert en do major, op. 56, i amb el violoncel de Truls M
ørk hi vam sentir la
Sinfonia núm. 6, “la Pastoral”.
El Palau de la Música ha ofert la
Novena Sinfonia amb direcció d’Antoni Wit, i el concert del Trio de Barcelona tenia en el seu repertori el
Trio núm. 7 o “Arxiduc”.
Si haguéssim de donar un premi al compositor de les melodies clàssiques que avui tothom reconeix, primer vindria Mozart i just després, Beethoven. Les quatre notes amb què comença l’
Allegro con brio de la
Simfonia núm. 5 són universals. Probablement, la cançó més tocada en piano sigui la seva
Für Elise. El quart moviment de la
Simfonia núm. 9, l’
Himne a l’Alegria, és el cant oficial de la Unió Europea. Què fa de Beethoven un dels clàssics eterns?
El seu mestratge composant deixa amb la boca oberta els qui l’analitzen, ja que omet els patrons i arriba a punts de transformació on no se sap cap on ens estan portant. Les primeres persones que van sentir la
Simfonia núm. 9 van pensar que l’artista, ja quasi sord, havia perdut l’oremus: escales incomprensibles, una exigència tècnica quasi impossible i el gran final coral amb l’
Himne a l’Alegria, molt inusual a la seva època. Beethoven encarna el trànsit de l’estil clàssic al romàntic, trencant l’esquema tancat de les formes musicals per adaptar-les a aquesta incipient llibertat individual.
1. Janáček
El músic txec Leóš Janáček (1854-1928) és l’autor de l’òpera del novembre del
Liceu,
Kàtia Kabànova. La història de la cerca de la felicitat per part de la protagonista, impossibilitada per les obligacions imposades a la dona en l’època, ha estat versionada pel director d’escena David Alden a través dels referents visuals del totalitarisme soviètic. Alden ha apostat per una escenografia austera però que ressaltava amb èxit l’atmosfera d’opressió que ofega Kàtia.
El compositor de Moràvia firma obres per a grans orquestres com la
Simfonietta o la
Missa glagolítica, així com òperes molt reconegudes com
La guineueta astuta o la mateixa
Kàtia Kabànova. La crítica musical Kate Molleson escriu a
The Guardian: “Els millors compositors d'òpera utilitzen l’orquestra per explicar les emocions que les paraules no diran o no poden dir. Janáček era un mestre en això”. La música d'aquesta òpera, de tons foscos i poderosa expressivitat, dibuixa amb genialitat la psicologia dels personatges. El seu
Preludi, amb la suau intriga inicial, agafa intensitat i ens fa entrar de seguida a la història. Música i escena s’uneixen per vaticinar el posterior conflicte.
La seva música està també molt marcada per la influència que hi exerciren els compositors nacionalistes i la música tradicional de Moràvia, amb els seus ritmes més directes i canviants. Janáček, com escriu Aina Vega a Núvol, “perseguia sempre dos objectius: l’autoexpressió i la reivindicació dels trets propis del seu poble en contraposició a l’hipertròfic Imperi Austro-Hongarès a què estava sotmès”.
3. Mozart
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), el músic o un dels músics més influents i destacats de la història, ha estat programat aquest mes per diverses sales. A
L’Auditori hem sentit a Jan Willem de Vriend dirigint la
Simfonia núm. 21. Al
Palau de la Música hem pogut reviure
La flauta Màgica, a través del cicle operístic
NovAria, i també hi hem presenciat algunes de les composicions per a piano de Mozart en el concert d’Iván Martín. Per últim, la
Casa Elizalde ha fet un concert amb algunes de les àries més famoses de les seves òperes.
Mozart va morir als 35 anys, però fou enormement prolífic. Només en el terreny de l’òpera, molts dels seus treballs, com
La flauta màgica,
Les noces de Fígaro o
Don Giovanni han tingut una grandíssima transcendència. L’ària de la Reina de la Nit de
La flauta màgica és una de les peces d’òpera més famoses de la història, amb una melodia clara però que exigeix un enorme registre i molta precisió. Entre les seves moltes melodies ultrapopulars hi trobem la
Sonata núm. 16 en do major per a piano, l’
Eine kleine Nachtmusik per a violí o el
Molto allegro de la
Simfonia núm. 40.
El compositor de Salzburg és assenyalat, juntament amb Joseph Haydn, com l’arquetip del Classicisme, posterior al Barroc. Amb ell, del
vibrato exacerbat es passa a l’elegància d’una nota petita posada ben bé on toca. Si bé és veritat que, quan Mozart va començar a composar, l’estil predominant ja s’estava contraposant a la tremenda complexitat del Barroc, Mozart va saber valer-se d’elements típicament d’aquest estil. Un exemple clar d’això és la fuga del
Kyrie Eleison, del
Rèquiem en re menor. El contrapunt era un element propi del barroc, i la fuga n’és la composició contrapuntística per excel·lència, pròpia d’artistes com Bach. En Mozart veiem aquests elements moderats i disciplinats per una nova estètica.
