I Puritani
Concerts

Maxim Mironov: “L’òpera buffa de Rossini és l’àvia dels musicals”

Divendres 7 Desembre 2018

El tenor rus més famós del repertori belcantista farà el seu debut al Gran Teatre del Liceu el proper 13 de desembre. Maxim Mironov torna a encarnar un personatge rossinià, amb el drama giocoso L’italiana in Algeri com a Lindoro, esclau a de Mustafà. Aquest rol el debutà amb la coneguda regia de Dario Fo, estrenada al ROF el 2006, i amb el qual ha recollit tants èxits en importants festivals i colisseus operístics internacionals com el Festival Aix-en-Provence, Théâtre du Capitole de Toulouse, Teatro Real de Madrid, Teatro del Maggio Musicale Fiorentino, la Royal Opera House de Mascate, la Wiener Staatsoper o l’Òpera Stanislavsky de Moscú, que el guardonà amb una “Màscara d’Or”, el prestigiós Premi Nacional de Teatro, per la seva interpretació de l’enamorat de Isabella. Recentment ha tret al mecat el disc Questo è Rossini! amb el pianista Richard Barker, que toca un pianoforte d’època Pleyel, similar a l’utilitzat pel propi Rossini. Els seus pròxims projectes inclouen La Cenerentola, al Teatroalla Scala de Milà, Il barbiere di Siviglia a la Staatsoper Unter den Linden de Berlín i La Fenice de Venecia, i Orphée et Euridice a la Staatsoper Hamburg i el Festspielhaus Baden-Baden. Parlem amb ell sobre la seva trajectòria i el seu pas per Barcelona.

 
Debutes al Liceu. Què esperes de L’italiana in Algeri?
Ja havia estat a Barcelona anteriorment de vacances, però és el primer cop que canto al Liceu. Acabem de començar els assajos a l’escenari i el teatre es veu molt bonic. Realment espero molts èxits amb aquesta producció. La veritat és que estic nerviós perquè sé que el públic del Liceu és molt exigent, estima molt l’òpera i vol el millor donada la llarga tradició operística que hi ha a la ciutat, amb un teatre que no era de la cort sinó que va ser construït pel poble, com el Teatro Communale de Bolonya. I els millors cantants han passat per aquest teatre abans que jo i estic realment expectant a com el públic reaccionarà amb el meu cant.
 
Què és el més important que has après en els teus anys de formació.
Vaig començar a estudiar a Moscou a la Gnessin State Musical College amb el professor Dmitry Vdovin. De fet, el més important ho he après a escena de la mà de grans directors com Alberto Zedda, Michele Mariotti, Bruno Campanella, Vladimir Jurowski, Gianandrea Noseda, Pier Luigi Pizzi, Dario Fo o Daniele Abbado i en prestigiosos teatres. També he après molt dels meus col.legues, encara que cal destacar que la meva base era molt sòlida, i és conegut que l’escola russa és molt exigent. No només vaig estudiar cant, sinó també ball i interpretació. Això va ser un gran començament per a mi.
 
Per tant, et consideres un gran cantant però també un gran intèrpret. Això és molt important avui dia.
Absolutament. Com més avancem, l’òpera es va convertint en un espectacle no només per  a ser escoltat sinó per a ser mirat. Per exemple, aquí al Liceu se’ns filmarà i la funció del dia 18 es retransmetrà per milers de cinemes al món. Per tant, ens veuran al teatre i des del cinema, on hi ha plans molt propers, i això serà com una pel.lícula. Això exigeix que hagis de ser un intèrpret musical. I l’estil rossinià és molt peculiar. Les òperes buffes de Rossini són perfectes per aquest tipus d’enregistraments perquè són l’àvia dels musicals.
 
Com definiries l’estil rossinià?
Jo sempre l’anomeno belcanto fiorito. L’estil belcantista abraça molt de temps, comença al Barroc tardà i arriba fins el primer Verdi i hi ha diferents tipus de belcanto. No significa simplement “cantar bell”, és molt més, i el més important és com transmetre les emocions reals, com estar enamorat o enfadat, gelosia o enveja, amb aquestes melodies, la coloratura, amb les línies legato, una harmonia simple i molts ornaments. Aixó és el que pretenia Rossini.
 
Per cert, felicitats pel nou CD, Questo è Rossini!, que ja està a la venda i properament estarà a Sotify i ITunes. Explica’ns el projecte.
Són àries de cambra que Rossini va escriure després de la seva carrera operística per a veu i piano. Moltes vegades eren regals per a amics o simplement peces de música per entretenir el públic en una vetllada en els seus famosos encontres a casa seva. Era una manera de divertir-se. Penso que en aquest tipus de repertori Rossini era molt lliure, molt més que en el repertori operístic.
 
Per tant escoltar aquest CD és tot un descobriment!
Absolutament. Hi ha molta música molt bonica que és desconeguda pel públic.
 
Què ens podries dir del teu company Richard Barker i el piano Pleyel.
Barker és un dels màxims experts repertoristes de Rossini que fa molts anys que treballa al Festival de Pesaro i que ha viscut el “renaixement de Rossini” al llarg de la seva carrera. I tocant amb un instrument històric de 1851 ens acostem al piano que Rossini hagués pogut tocar a l’època. De fet, a Mòdena, hi ha un museu que conserva el Pleyel de Rossini, i això és molt emocionant. Nosaltres vam descobrir un altre instrument a Alemanya molt similar amb el mateix tractament del forte i el piano i el color, molt particular, que dóna moltes més opcions al cantant i al pianista.
 
I com definiries la teva veu?
És molt simple. Diferents mestres del belcanto amb qui he treballat m’han donat la seva definició, que seria tenore di grazia, tenor lleuger, però un cop vaig trobar en un llibre la definició de tenore amoroso, i m’hi vaig sentir identificat. A més, constantment interpreto nois que estan enamorats, com Lindoro que ho està d’Isabella, el Príncep Ramiro ho està de Cenerentola, el comte està enamorat de Rosina. I quan estàs enamorat a la vida real pots transportar aquest amor a escena.
 
Lindoro és un noi esclavitzat a Algèria per Mustafà, enamorat d’Isabella, la italiana...
Lindoro se’ns fa estrany avui en dia, que veiem l’òpera amb els ulls del segle XXI. La diversió comença quan és una dona qui és l’agent actiu de l’òpera. Ella ve d’Itàlia, de Livorno, i va fins Algèria per salvar el seu amor. Això va ser escandalós a l’època, perquè ella té la seva vida a les seves mans mentre que Lindoro no és que sigui feble, però sí submís. De fet, és un esclau, i fa el que diu l’amo. La seva música és molt femenina, suau amb àries plenes d’emoció absorvent. De fet, Rossini ofereix als homes (Lindoro) àries més femenines i a les dones més masculines (Isabella).
 
Els límits entre la vida professional i la d’estudiant estan bastant indefinits en el teu cas. Quin o quins han estats els teus moments més decisius?
Bé, diria que n’hi ha tres. El primer, 1998, quan vaig assistir a un concert dels Tres Tenors a París i quan vaig descobrir que cantar podia ser tan bonic vaig entendre que volia fer això. El segon moment decisiu va ser quan vaig guanyar el “Neue Stimmen” d’Alemanya i el tercer al Théâtre Les Champs Elysées quan vaig debutar com a Príncep Ramiro a La Cenerentola. Són tres moments que m’han dut on sóc ara.
 
Com veus el futur de la teva veu? La veu és orgànica i canvia. Tens alguna intuïció?
Quan a Alfredo Kraus li preguntaren com podia ser que continués cantant tan bé al cap de tants anys ell va contestar que era pel repertori que havia decidit cantar. Mai has de forçar la veu. Intento fer al màxim peces on la veu pugui brillar i donar el millor de si. Mai l’enfronto a repertoris extrems. Per exemple, encara no canto Rigoletto, La traviata o La bohème, perquè l’estil no és encara el que tinc jo. Tinc 37 anys i de vegades la veu canvia dramàticament. Recordant el meu amic Gregory Kunde, ell és l’únic que és capaç de cantar l’Otello de Rossini i després el de Verdi. Has d’escoltar la teva veu, que és una matèria misteriosa que de vegades està més en mans de Déu que del cantant. La veu és un regal que no tenim tots i tenim responsabilitat respecte a això.
 
Llavors entenc que creus que no tothom és capaç de cantar, i que el talent és imprescindible, combinat amb la tècnica.
Absolutament. Primer has de tenir el talent i després desenvolupar-lo, formar-lo, treballar-lo. És com trobar-se un diamant en brut, que has de polir sinó no val res. I cal que posis el diamant en la peça adequada perquè llueixi.
 
Llavors creus que hi ha gent amb talent que no el desenvolupa perquè no sap que el té?
Sí, n’estic segur. Però gràcies a Déu hi ha molts talents diferents i cadascú té el seu i el desenvolupa si vol.
 
Com es treballa al Liceu?
És un gran plaer treballar-hi. No dic això perquè estigui cantant aquí -de vegades cantar a La Scala és un malson-, aquí et donen molt de suport. Només he trobat aquesta professionalitat al Teatro Real i al Liceu.
 
Per acabar, podries invitar tothom a veure L’italiana in Algeri per tenir un bon Nadal?
Heu d’anar a veure l’òpera de Rossini perquè és molt bonica i divertida, amb un cast molt jove però ple de talent i molt experimentat. 



Fotos: Maxim Mironov

Últimes Notícies