Concerts

Homenatge a Rossini

Dissabte 15 Desembre 2018

El Gran Teatre del Liceu recupera L’Italiana in Algeri de Rossini després de més de trenta anys d’absència del teatre, sota la direcció musical de Ricardo Frizza i el muntatge escènic de Vittorio Borrelli.

Compra d'entrades

Rossini va ser, a principis del segle XIX, un compositor adorat en extrem a Barcelona. Les seves obres arribaven a la ciutat poc temps després d’haver-se estrenat a Itàlia i sempre eren acollides amb un èxit extraordinari. Al llavors Teatre de la Santa Creu es varen presentar gairebé tots els títols de la producció del geni de Pesaro i amb un nombre molt elevat de funcions.
 
Quan el Liceu es va inaugurar el 1847, la fal·lera per la música del compositor ja havia decaigut moltíssim, malauradament. En els seus gairebé dos segles de història, la representacions d’obres de Rossini al teatre han estat mínimes, si no tenim en compte el sempre admirat Il barbiere de Siviglia i en menor mesura Giullaume Tell, sempre traduït a l’italià. La commemoració del 150è aniversari del compositor es prestava a desempolsar algun dels seus títols i el Liceu s’ha decidit a recuperar la hilarant farsa L’italiana in Algeri, una pàgina que Rossini va escriure amb només 21 anys i que va ser el seu primer triomf en el camp de l’òpera bufa.
 
La tarda del passat dijous 13 de desembre va ser plujosa. Els constipats i les grips comencen a fer estralls en les sempre inquietes goles del públic liceista. El mestre Frizza inicià l’obertura de l’òpera amb aquells pizzicati  tan discrets i misteriosos amb què caminen de puntetes els violins, però un altre concert d’estossecs molt menys discrets li respondre neguitejat. Afortunadament, la interpretació del fragment per part de l’orquestra del teatre va ser una delícia. El so molt era molt compacte i no va caure en el traç barroer i sorollós que en d’altres rossinis havíem escoltat a la mateixa sala. Tanmateix, els diversos solos amb què Rossini farceix moltes de les àries també varen tenir una interpretació excel.lent. Frizza dirigí amb un ferri control tota la partitura, fins i tot en els diversos concertants de vertigen. Però això també va ser un handicap que acabà tornant-se en contra del resultat final, d’una sensació excessivament metronòmica. A la lectura de l’obra li va mancar fantasia, una contrastació més marcada, una gradació més pronunciada en els característics crescendi, en fi, una visió un xic més esbojarrada de la joia de viure que emana dels pentagrames rossinians. Per la seva banda, el cor d’homes va cantar amb gran precisió els fragments no gaire destacats que té al llarg de l’obra; en aquest sentit cal agrair la incessant tasca de la seva directora, Conxita Garcia.
 
La protagonista d’aquesta història, Isabella, la italiana del títol que no es deixa doblegar per ningú, va estar interpretada per la mezzosoprano armènia Varduhi Abrahamyan. Dominà tècnicament les seves tres grans àries amb un estil belcantista depurat i una veu enfosquida i vellutada. Potser li hagués calgut una major implicació en la resta de fragments, però va ser la veu més destacada de tota la representació.
 
Costa imaginar que Isabella no acabi rendida als peus d’un Mustafà jove i atractiu com el del baix-baríton Luca Pisaroni. La prestació escènica no el va ajudar gaire, desvirtuant el personatge, que semblava més un gentleman algerí, culte, ricament vestit i perfumat. A nivell vocal, Pisaroni tampoc va tenir la rotunditat del basso buffo tan característic de moltes pàgines de rossinianes i que el Liceu ha pogut gaudir d’alguns exemples extraordinaris, sense anar més lluny en la mateixa obra que estem comentant.
 
El tenor Maxim Mironov té una bona línia de cant i un domini de les coloratures amb què el compositor acostuma a lluir els de la seva tessitura. Però la seva interpretació es veu afectada en el registre superior, indispensable per a qualsevol tenor. L’agut és excessivament mat i les de grans dimensions de sales com la del Liceu acaben traient brillantor al resultat final. Certa millora es va observar en la virtuosística ària alternativa  de l’acte segon, amb un obligat de clarinet excel·lentment interpretat, i que en aquesta versió es decidí incloure substituint a la pàgina tradicional, però molt menys destacable.
 
Un altre personatge bastant perjudicat a nivell escènic va ser el Taddeo del baríton Giorgio Caoduro. En la seva gran escena del Kaimakan va faltar comicitat i un cant més incisiu; la interpretació va passar excessivament desapercebuda, aspecte que no va fer oblidar l’afegit d’un agut final tan innecessari com en excés mantingut.
 
Molt bona prestació de les parts més secundàries, en aquest cas en les veus de cantants del país com Toni Marsol, Lídia Vinyes-Curtis i Sara Blanch. Aquesta última va ser Elvira, la soferta dona de Mustafà, que sense cap ària pròpia ha de fer front a uns complicats concertants on la cantant mostrà la seva vàlua. S’agraeix que el Liceu aposti pel talent de casa.
 
Gran part del públic va estar encantat amb la posada en escena clàssica i colorista de Vittorio Borrelli. Però malgrat el seu pretès realisme, era difícil imaginar-se a l’harem del Bei de l’Alger veient com els eunucs anaven d’un costat a un altre amb pals de fregar, quan no romanien palplantats com a gèlides estàtues vivents. Varen mancar  idees en el discurs així com una successió de gags més treballats per aconseguir el somriure del públic.  La comicitat no va ser recíproca: poques rialles s’escoltaren durant la representació, que acabà amb un èxit bastant moderat però fred.
 
Malgrat tot, sempre és un plaer escoltar la música balsàmica del geni de Rossini, però s’ha de tenir en compte que hi ha altres obres del compositor que encara romanen inèdites al teatre, com la bellíssima La donna del lago o la sensual comèdia Le comte Ory, no tornada a escoltar des de 1874. Tampoc s’hi ha vist mai en la seva versió original francesa l’últim i grandiós treball de Rossini per a l’escena, Guillaume Tell, òpera estretament unida a la història del teatre. Molt desapercebut ha passat el trist record de l’incident de l’anarquista Santiago Salvador, ara fa 125 anys, prescisament durant una representació d’aquesta grand opéra, que va ser interrompuda de forma dantesca. Caldrà doncs que seguim esperant uns anys més...

Fotos: L'italiana in Algeri. Teatreo Reggio di Torino

Últimes Notícies