Aquest dissabte 22 de desembre va tornar a sonar a l’escenari del Gran Teatre del Liceu el Conte de Nadal d’Albert Guinovart, una adaptació musical del clàssic de Charles Dickens que no deixa d’emocionar molt apropiada pel públic familiar.
Ens agrada acompanyar les festes de Nadal amb música: és una de les maneres més boniques que tenim de transmetre unes emocions que, sobretot aquests dies, es troben a flor de pell. Tothom està més atent a aquells moments especials o més obert a apreciar les escenes espontànies, però els que saben transmetre millor aquesta màgia són els més petits de la casa, que prenen un paper protagonista i encomanen, sense pretendre-ho, la il·lusió per tot allò que porta el fred de l’hivern.
És per això que, com no podria ser d’una altra manera, el públic que ocupava les butaques del Liceu el dissabte al matí era força diferent al que acostuma a acollir aquest teatre d’òpera: un ambient familiar, xerraire i entusiasmat va omplir de gom a gom la bombonera amb unes expectatives que de ben segur es van acomplir. Tots ells esperaven sentir la coneguda història d’Scrooge, un home vell i trist que rep la visita de diferents esperits del Nadal. A través de viatges en el temps, revisarà els Nadals del passat, present i futur s’adonarà que val la pena encarar la vida amb felicitat i celebrar el fet d’estimar tots aquells que ens envolten.
David Pintó va adaptar aquesta història de Charles Dickens per encàrrec de VEUS i l’OCM, i
Albert Guinovart va posar-hi música. La música del compositor català (que també va tocar el piano al concert) va arribar de seguida a totes les cantonades del teatre amb la seva marca particular. Les melodies de les cançons, entenedores i fàcils de recordar, contrastaven amb un acompanyament endimoniat, ple de matisos i colors que l’
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va saber defensar amb solvència.
Veus – Cor Infantil Amics de la Unió, des de darrera l’orquestra, ens va fer arribar un so blanc i fresc, brillant als aguts i present als greus, clarament apropiat per l’estil del concert.
Més enllà del pla musical, cal destacar una bona comunicació de la història a través de l’expressivitat dels diferents components del cor. També es va donar el punt just de dramatúrgia amb una coreografia molt senzilla però prou efectiva i algun petit element d’
atrezzo. Les tres solistes del cor – Núria Vives, Núria Pou i Aina Sala – van protagonitzar una petita escena a tres veus que van defensar amb bona projecció i presència a l’escenari.
Els dos cantants de repartiment, malgrat els problemes inicials amb la sonorització dels micròfons, van executar els seus papers amb destresa musical i interpretativa. Sense gaires recursos i amb algun petit canvi de vestuari, anaven donant veu a diferents personatges de la història, fent arribar el missatge que vol transmetre el conte de Dickens a tots els assistents. Si bé la part declamada quedava en alguns moments ofegada per l’acompanyament instrumental, sí que prenien més protagonisme les parts cantades.
Albert Mora es va desenvolupar molt correctament en el pla vocal, però va destacar sobretot dramatúrgicament: va saber donar un aire diferent a cada personatge que interpretava i l’espectador empatitzava amb el que el cantant estava defensant. D’altra banda, la veu d’
Ana San Martín, dolça i brillant, va donar un punt d’espectacle musical al concert: va transmetre un caràcter d’innocència i il·lusió a cadascuna de les seves intervencions, encaixant, així, amb la resta del cor i, en general, amb l’estil del concert.
El conjunt musical va sonar homogeni i coordinat sota la direcció de
Josep Vila Jover que, amb un tempo lleuger i una conducció expressiva, es va saber guanyar els aplaudiments del públic assistent. Les aclamacions més fervoroses, però, van ser per l’artista
Borja González (Cia. Ytuquepintas), que va acompanyar tot aquest conte musicat amb unes il·lustracions amb sorra precioses i acurades.
Amb un final de confeti blanc i llum a la sala com gest de deferència al públic acabava el
Conte de Nadal i es deixava pas a la
Suite nadalenca del mateix compositor. En aquesta suite, cada nadala prenia un aire diferent, fet que atorgava un caràcter especial a cada cançó i embolcallava l’espai d’un esperit nadalenc que va arribar fins al públic. Des de les butaques, fins i tot algun valent es va atrevir a seguir el cor al llarg de la peça.
Un cop semblava que el concert havia acabat, el públic va rebre amb grata sorpresa un bis divertit protagonitzat per diferents animals, representats amb unes màscares (una nadala ben triada, pensada pel públic familiar). Finalment el director va dedicar unes paraules als assistents i va convidar-los a cantar
El noi de la mare, juntament amb el cor, els solistes i l’orquestra. D’aquesta manera es donava per tancat un espectacle amb el que només en podies sortir amb un somriure a la cara i la pell de gallina.
Fotos: Conte de Nadal, Albert Guinovart, Amics de la Unió
