Aquest mes de desembre hi ha hagut un rei indiscutible en el panorama barceloní: Rossini, programat pel Gran Teatre del Liceu. L’italiana in Algeri ens ha acompanyat entre el 13 al 23 de desembre amb la seva sornegueria i bon humor i una protagonista com Isabella, que sedueix els algerians. Com que s’acosta Cap d’Any, els equipaments s’han posat de gala amb els valsos i marxes de la família Strauss, tan prolífica a la Viena imperial. Finalment, l’Orquestra Barroca Catalana ha programat les millors peces de Mompou. Tot seguit coneguem els tres protagonistes del mes.
1. Rossini
Stendhal escrivia sobre Rossini, l’any 1823: “Després de la mort de Napoleó, ha aparegut un altre home de qui es parla diàriament tant a Moscou com a Nàpols, a Londres i a Viena, a París i a Calcuta”. I afegia: “La glòria d’aquest home no coneix altres límits que els de la civilització, i encara no té els trenta-dos anys”. Era el moment àlgid de la carrera artística del compositor, que abandonaria prematurament l’escena per raons encara no del tot clares: en efecte, el 1829 Rossini es retirava després d’estrenar
Guillaume Tell, a l’edat de 38 anys. Els historiadors de la música consideren que l’esforç per confegir la seva darrera gran obra –deixant de banda l’
Stabat Mater, escrita entre 1831 i 1841- va desfondar l’artista, que havia fet un gir dramàtic en el seu estil, per tal d’adaptar-se als canvis estètics que s’albiraven al costat dels canvis polítics del 1830, amb la caiguda dels Borbons a França.
Guillaume Tell, que a la memòria barcelonina va lligada a la bomba del Liceu de 1893, és una obra mestra basada en la tragèdia de Schiller, molt coneguda per la seva impressionant obertura. En canvi l’obra sencera es representa rarament, a causa de les dificultats del seu muntatge, amb una llargada de gairebé sis hores -entreactes inclosos- i unes exigències vocals extraordinàries, ja que, per exemple el tenor ha de fer vint-i-vuit dos de pit. Però vint anys abans, Rossini ja havia triomfat amb obres com
Tancredi, una òpera seriosa o
L’italiana in Algeri (1813) que va meravellar el públic pel seu ús dels recursos còmics de l’escola napolitana del XVIII i l’exageració del ritme en els seus espetaculars
crescendi. El 1816 estrenava a Roma
Il barbiere di Siviglia, que dos-cents anys després segueix captivant el món fins a esdevenir una de les òperes més conegudes del repertori, amb la seva inspirada comicitat i un assortit de colors orquestrals que són un monument a la joia de viure.
També de 1816 és l’
Otello, una de les obres més estimades pel compositor, per les seves innovacions tècniques com la participació de tres tenors de pes, la introducció d’un tercer acte o la novetat del final tràgic. L’any següent,
La Cenerentola, sobre el conte de Perrault i escrita en tres setmanes, presentava un seguit d’àries que cal situar entre els més exquisides de l’autor. Després arribarien quatre òperes serioses: l’esplèndida
La gazza ladra (1817),
Mosé (1818), dedicada a la que havia de ser la seva esposa, la mezzo i compositora Isabella Coldran,
La donna dil lago (1819), basada en un poema de Walter Scott i que marca l’inici del Romanticisme en el compositor –i també l’inici d’una vintena d’òperes italianes inspirades en Scott en els següents vint anys- i
Semiramide (1823), que segons Roger Alier anticipa Bellini. Després de passar a Viena, on conegué Beethoven (1823), Rossini fou contractat pel govern francès i s’establí a París on escriuria
Le comte d’Ory (1828).
Amb l’estabilitat econòmica assolida i el cansament acumulat en composar més de quaranta òperes en una vintena d’anys, “El cigne de Pesaro” deixaria l’escena bruscament, després de
Guillem Tell, tot coincidint amb la irrupció de Donizetti i Bellini i segurament impressionat pels l’èxits que tenien. Anys després, en una conversa amb el tenor montpellerenc Adolphe Nourrit, que havia estrenat
Le Comte d’Ory i
Guillem Tell, Rossini confessava: “El públic no pot admetre que estigui cansat de treballar per ell, però us juro que estava cansat i necessitava tornar a Itàlia, el meu estimat país (…) Un èxit no afegiria res a la meva glòria i, en canvi, hi havia la possibilitat del fracàs”.
2. Família Strauss
La nissaga vienesa dels Strauss és coneguda mundialment pel fet de ser els proveïdors de gairebé totes les peces del Concert de Cap d’Any (
Neujarhskonzert), que des del 1939 s’ofereix el matí de l’1 de gener a la Musikverein de Viena, amb una audiència estimada d’uns mil milions d’espectadors. Per tant, és molt difícil competir en popularitat amb la música de Johann Strauss (pare), Johann Strauss (fill), Josef Strauss i Eduard Strauss.
De formació autodidacta, Johann Strauss (pare), nascut a la capital austríaca el 1804 –on també moriria el 1849- aviat va demostrar el seu talent, en fundar la seva pròpia orquestra als vint-i-un anys, i quan amb només trenta-un anys assolia el càrrec de director de la música de dansa de la cort imperial de Francesc I. La seva obra més popular és la
Marxa Radetzky, que tanca apoteòsicament el
Neujahrskonzert entre els aplaudiments al compàs del públic que invariablement és dirigit pel director de l’orquestra. Però a banda d’aquesta inoblidable peça, cal recordar aquest compositor com el veritable impulsor del vals vienès a partir del
Ländler, una dansa tradicional camperola –tot i que els orígens d’aquest ball és encara àmpliament discutit. Entre els valsos més celebrats hi ha el
Carnaval vienès,
La vida és un ball, el
Vals d’Elisabeth o l’
Homenatge a la reina Victòria. A més, va compondre un bon grapat de galops, les danses ràpides en temps de 2/4 nascudes a Hongria (
Champagner-Galopp,
Seufzer-Galopp, Fortuna-Galopp o
Indianer-Galopp) i de polques, les danses ràpides d’origen bohemi:
Sperl-Polka,
Wienner Kreutzer-Polka o
Marianka.
Enguany, que s’ha celebrat el cinquantè aniversari de
2001. Una odisea de l’espai, cal recordar que quan Stanley Kubrick mostra la majestuosa evolució de la nau Orion a través de l’espai infinit ho fa amb el
Danubi blau, de Johann Strauss fill, i sembla impossible trobar un fons musical més elegant i majestuós. En la seqüencia dels simis que descobreixen el misteriòs monòlit, el tema musical és el primer moviment d’
Also sprach Zaratustra, d’un altre Strauss que no és de la nissaga vienesa, tot i que seria director de l’Òpera de Viena entre 1919 i 1924: el muniquès Richard Strauss.
Tot i la prohibició expressa de son pare, que volia que fos banquer, Johann Strauss fill (1825-1899) es va consagrar a la música i va escriure més de 500 composicions. D’entre els seus 150 valsos destaca
An der schönen blauen Donau, de l’any 1867, que invariablement ens evoca l’esplendor de la cort imperial de Franz-Josef i Sissí, malgrat que el músic havia participat en els aldarulls antimonàrquics, quan havia dirigit la interpretació de
La marsellesa, l’himne revolucionari per excel·lència. Després de la seva rehabilitació política esdevindria el compositor més popular de la música de ball de la segona meitat del segle XIX, amb admiradors com Richard Wagner, Johannes Brahms o Richard Strauss, per valsos com
Contes dels boscos de Viena,
Sang vienesa,
Vida d’artista,
El vals de l’emperador o
Somnis de primavera. Offenbach l’animà a conrear l’opereta vienesa, en tres actes, amb alternança dels fragments parlats amb els cantats, on assolí èxits com
Die Fledermaus (
El rat-penat, 1874) i
Der Zigeunerbaron (
El baró gitano, 1885). També escriví polques, quadrilles i altres danses de saló.
Josef Strauss (1827) estava destinat a la carrera militar, però quan son pare va caure greument malalt, el 1853, va dirigí l’orquestra familiar i s’animà a escriure
Die Ersten und Letzten (
La primera i l’última), cosa que suggereix que el seu pas per la música havia de ser fugaç, atès que era un enginyer i matemàtic talentós. Finalment es va decantar per la composició i va escriure valsos com
Perlen der Liebe (
Perles d’amor, 1857),
Wiener Couplets (
Cobles vieneses, 1863),
Delirien (
Deliris, 1867) o
Sphären- Klänge (
Música de les esferes, 1868), unes peces amb un cert caràcter melangiós que les distingeixen de les dels seus germans. Entre les seves polques-masurques destaquen
Die Libelle (
La libèl·lula, 1866) i
Die Emancipierte (
La dona emancipada, 1870). La seva mort prematura a quaranta-tres anys, probablement a causa del maltractament a mans de soldats rusos a Polònia, va malaguanyar el seu innegable talent musical. Quant al més jove dels Strauss, Eduard, deixà de banda la carrera diplomàtica a què l’havia destinat son pare per succeir el seu germà Johann en la direcció de l’Orquestra Strauss, el 1870, fins a la seva dissolució el 1901. Va ser compositor de valsos com
Interpretationen i
Verdicte Waltz i de polques com
Knall und Fall i
Saat und Ernte.
3. Frederic Mompou
Frederic Mompou (Barcelona, 1893- 1987) ha estat un dels compositors més importants de la música catalana, amb una sòlida obra per a cant i piano o per a piano sol que es pot situar entre les més destacades del panorama internacional en el seu àmbit. Fill d’un fonedor de campanes barceloní, sovint busca l’acord metàl·lic que definia com “el símbol de tota la meva música”. El 1911 realitza l’obligat viatge a París que en aquell temps havia de fer tot artista català i durant vint anys alternà la vida entre Barcelona i a la capital francesa, cosa que li permetia conrear una rica vida interior en la solitud de les masses urbanes, una de les claus de la seva modernitat. Després de les primeres obres per a piano,
Impressions íntimes (1911-1914) i
Pessebres (1914-1917), que senten les bases de la seva estètica intimista i sincera, a la recerca de la claredat, arribarien els
Cants màgics (1919),
Charmes (1920) i
Quatre gloses sobre cançons catalanes (1920), que suposarien la projecció internacional del músic al concert parisenc del seu mestre Ferdinand Motte-Lacroix. El seu estil ja està marcat pel pes de la música tradicional catalana, reinterpretada amb rigor, tècnica i sensibilitat, i amb la influència afrancesada de Satie i Debussy.
Després d’una certa crisi creativa dels anys 30, entre 1942 i 1948 escriu
Combat del somni, sobre poemes de Josep Janés, que sinicia amb el superb lied
Damunt de tu, només es flors, i cap a finals dels 50 iniciaria la seva obra mestra,
Música callada, inspirada en Sant Joan de la Creu, quatre quaderns amb vint-i-vuit peces creades durant vuit anys (1959-1967) que són una síntesi del seu pensament musical. En paraules del propi Mompou, “contenen tota l’essència de la meva música (…) el reflex de la meva recerca de la forma concreta”. Amb la seva brevetat i austeritat són una forma d’ascetisme musical que encara inspira els joves músics.
Els anys 70 escriu sèries de cançons sobre poemes:
Becqueriana i
Cinc cançons sobre texts de Paul Valéry , a més una
Pastoral per a orgue (1972) i la cantata per a infants
L’ocell daurat (1971). L’any 2001, George Mraz, Richie Beirach i Gregor Hübner publicaven el disc
Roun about Mompou, una relectura de la
Música callada en clau de jazz que denota l’actualitat del compositor.
Fotos: Rossini, Richard Strauss (Wien), Mompou
