Concerts

Joan Guinjoan: bonhomia i música

Dimecres 2 Gener 2019

Joan Guinjoan atreia pel seu tracte afable. El trucaves o el saludaves en alguna ocasió i sempre responia amb una bona paraula, amb un gest afectuós. Es recordava de tu i era molt agraït en tot el que fessis en relació amb la seva obra. Segons com, no semblava un compositor, ni un músic, si se’m permet el prejudici sovint confirmat de què aquesta mena d’artistes viuen entotsolats en la seva lluita quotidiana amb el pentagrama o amb l’instrument i tenen poc marge mental per a conrear la bonhomia. En la personalitat de Guinjoan i també en la seva música, hi sorprenia trobar aquesta bonhomia, aquesta amabilitat alhora de comunicar-se amb els altres i alhora, també, de comunicar la seva recerca sonora.

Així com en la seva personalitat hi fluïa aquesta facilitat de tracte, en la seva obra, hi trobem grans dosis d’ironia i de sentit de l’humor, d’una mirada rigorosa però alhora sorneguera cap a la música del seu temps, de la seva generació, la que a partir dels anys cinquanta volia pujar al tren d’alta velocitat de la modernitat que sortia de París i que els portava cap a Alemanya. La dificultat era fer-ho sense perdre la temperatura de la nostra meridionalitat, mantenint la nostra llum, la nostra alegria. La música de Guinjoan és alegre, sí. No escatima ocasions per a especular en l’harmonia i trobar una veu pròpia en el llenguatge musical marcat per la Segona Guerra, el que tendia a emmurallar-se de dissonàncies per no baixar d’aquesta falsa torre d’ivori que hem anomenat “música contemporània.” El seu grup Diabolus in Música ja denotava amb aquest nom la ironia amb la que Guinjoan li agradava transitar pel món de la música en moments en què la cultura catalana es reafirmava sense complexes en sintonia amb Europa, abans que les invasions (dels bàrbares civilitzats) ofeguessin la nostra música en un estàndar innocu que només es preocupa de no desafinar.
 
Guinjoan, com Miró, com Gaudí, com tants altres tarragonins d’ànima lluminosa, feia una música on hi brillava la humanitat, la paraula, l’esperança i, també, el bon humor, aquesta capacitat de veure la realitat des d’un angle inesperat. Recordem, per exemple, l’obra El diari (1977) per a conjunt instrumental i veu, amb text de Josep Maria Espinàs. O el seu Canto arcaico, que Anna Ricci i Xavier Joaquín havien estrenat el Nick Havanna el 1994. O la Fanfàrria esclatant que va compondre per a la inauguració de L’Auditori, el 1999. Per això, és una música que no pesa, que no cau, sino que va enlairant-se nota a nota per camins eteris formant geometries de molts colors, com el seu Trencadís, que per a mi és la quintaessència de la seva sensibilitat simfònica lírica i colorista.
 
Joan Guinjoan va saber condensar moltes virtuts del segle XX per fer-ne una obra personal i completa, extensa i curiosa, que abarca grans i petits formats i que, a més de tots els homenatges que va rebre en vida, té prou robusticitat i eloqüència per a col·locar-se sola, per si mateixa, de la mà imprescindible dels intèrprets que la mantinguin viva, entre les veus més destacades del canvi de mil·leni, al costat dels seus amics i rivals, del grup que van formar amb Xavier Benguerel, amb Josep Soler, amb David Padrós, amb Joaquim Homs o amb Francesc Taverna-Bech, els nostres músics universals més recents.

Fotos: Joan Guinjoan

Més, sobre...: joan guinjoan
Últimes Notícies