Joan Guinjoan atreia pel seu tracte afable. El trucaves o el saludaves en alguna ocasió i sempre responia amb una bona paraula, amb un gest afectuós. Es recordava de tu i era molt agraït en tot el que fessis en relació amb la seva obra. Segons com, no semblava un compositor, ni un músic, si se’m permet el prejudici sovint confirmat de què aquesta mena d’artistes viuen entotsolats en la seva lluita quotidiana amb el pentagrama o amb l’instrument i tenen poc marge mental per a conrear la bonhomia. En la personalitat de Guinjoan i també en la seva música, hi sorprenia trobar aquesta bonhomia, aquesta amabilitat alhora de comunicar-se amb els altres i alhora, també, de comunicar la seva recerca sonora.
Així com en la seva personalitat hi fluïa aquesta facilitat de tracte, en la seva obra, hi trobem grans dosis d’ironia i de sentit de l’humor, d’una mirada rigorosa però alhora sorneguera cap a la música del seu temps, de la seva generació, la que a partir dels anys cinquanta volia pujar al tren d’alta velocitat de la modernitat que sortia de París i que els portava cap a Alemanya. La dificultat era fer-ho sense perdre la temperatura de la nostra meridionalitat, mantenint la nostra llum, la nostra alegria. La música de Guinjoan és alegre, sí. No escatima ocasions per a especular en l’harmonia i trobar una veu pròpia en el llenguatge musical marcat per la Segona Guerra, el que tendia a emmurallar-se de dissonàncies per no baixar d’aquesta falsa torre d’ivori que hem anomenat “música contemporània.” El seu grup Diabolus in Música ja denotava amb aquest nom la ironia amb la que Guinjoan li agradava transitar pel món de la música en moments en què la cultura catalana es reafirmava sense complexes en sintonia amb Europa, abans que les invasions (dels bàrbares civilitzats) ofeguessin la nostra música en un estàndar innocu que només es preocupa de no desafinar.
