Critica

Madama Butterfly omple d’emocions el Liceu

03-01-2019

Després de les festes nadalenques enfilem un nou any amb una nova producció al Gran Teatre del Liceu. Entre el 12 i el 29 de gener, el Teatre acull un clàssic de Puccini, Madama Butterfly, amb debut en el rol principal d’Ainoha Arteta i el debut al teatre de la soprano Lianna Haroutounian.

El 1904, Giacomo Puccini estrenava a La Scala de Milà una de les seves òperes més celebrades pel públic, Madama Butterfly, la història de la geisha Cio-Cio San que es casa per conveniència amb un americà i cau en el parany d’enamorar-s’hi, però ell l’abandona. Tots coneixem el final tràgic del personatge més estimat per Puccini, que comença sent una papalloneta fràgil i submisa, però feliç i acaba convertint-se en una dona tenaç, decidida i infeliç, però lliure, perquè escull quan vol acabar amb la seva vida. El llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa -que, al seu torn, era una relectura de Madame Chrysanthème, de Pierre Loti (1887)- era només un símptoma: el de la popularitat del japonisme a l’Europa de l’Art Nouveau – i el Modernisme, el Liberty, l’Arts and Craft, el Jugendstil o el Sessessionstil.
 
El japonisme és un corrent artístic que va introduir a Europa Sigfried Bing, un marxant d’art i col.leccionista afrancesat d’origen alemany que comercià per orient amb objectes preciosos que duia a París empès per la novetat que li oferia l’exotisme de les terres asiàtiques. És una aportació fonamental a la modernitat, en un occident que sempre s’havia mirat el melic. A La Maison de l’Art Nouveau (<>) hi acollia tota mena d’artistes i, ben aviat, el furor japonista es va estendre per tot París. A partir de 1888, Sigfried Bing publicaria la revista Le Japon Artistique, influint fortament els Nabis i Gustav Klimt. Però per la seva “maison” hi havien passat figures com Edvard Munch, Édouard Vuillard, Maurice Denis o Paul Signac, exposant-hi obres seves, i va rebre la visita de Paul Gauguin i Vincent Van Gogh. No podem pas afirmar que Puccini estés directament influenciat per les innovacions artístiques de Bing, però, sens dubte, Madama Butterfly no és una casualitat. És fruit d’un caldo de cultiu que regnava a l’Europa de tombant de segle i que havia de travessar també el món operístic.
 
Madama Butterfly és una òpera sobre l’espera, l’espera que desespera la joveneta geisha Cio-Cio San durant el segon acte, després de casar-se amb Pinkerton, cínic oficial de la marina americana, al primer. Ella té l’esperança del retorn de l’amor per llençar-se-li als braços, però quan aquest torna ho fa amb Kate, la seva nova esposa, després de trencar el contracte que el lligava a Cio-Cio San. I per una raó: prendre-li el fill de tres anys que la jove papalloneta ha criat amb amor i devoció. Ella no suportarà la situació de desesperança i desemparament i decidirà fer-se l’hara-kiri després d’abraçar fort el seu fill estimat.
 
Aquesta òpera és un dels altres grans exponents del verisme. Com deia Puccini, l’art de les petites coses: l’amor, l’esperança, la tristesa, el desesper, la gratitud. És a dir, tot el que hi cap al cor. L’obra se centra en els sentiments de Butterfly i la seva capacitat d’estimar il.limitada i la seva admirable delicadesa. El rol és d’una extrema dificultat, ja que posa a prova no només la resistència vocal sinó la faceta purament emocional. El paper de la protagonista en aquesta òpera és immens, omnipresent, excepte al principi, i recorre per una paleta emocional completa: bogeria, alegria, amor, esperança, ingenuïtat, desesperació que requereixen tota una cantactriu. A més, vocalment, el primer repte consisteix a traspassar una orquestra amb nombrosos moments d’explosió dramàtica, sense fer perdre a l’oient la intensitat emocional. Requereix una soprano lírica spinta o dramàtica amb facilitat per l’agut, molta resistència vocal, gran squillo i, sobretot, que les emocions no la traeixin a escena. La podrem gaudir amb Ainoha Arteta, que debuta en el rol, i Lianna Haroutounian, que trepitja per primera vegada el teatre.
 
La música de Madama Butterfly va des de la delicadesa a l’apassionament, combina elements occidentals amb orientals -per exemple, associem l’himne dels Estats Units a Pinkerton i Sharpless, mentre que la música de Butterfly és molt més acoixinada, dúctil i exòtica, moltes vegades amb escala pentatònica. Tot és una melodia gairebé infinita, molt a la wagneriana, on és molt difícil distingir-hi les àries. No és una obra amb grans concertants i amb un excessiu pes del cor, sinó que la melodia es va dibuixant i desdibuixant a la nostra ment al ritme de les emocions de Cio-Cio San. Cal destacar la intervenció en “bocca chiusa” del cor al final del segon acte, una de les pàgines més tendres que mai ha escrit Puccini.

L’orquestra és un instrument actiu en la trama, que intervé en el que passa a l’escenari amb veu pròpia. L’obertura de l’òpera introdueix el drama i es mescla amb les primeres veus. El cos orquestral es mostra violent, com si anticipés el tràgic final, amb un ritme trepidant i amb aires orientals. Comença amb protagonisme a les cordes i després es van afegint més instruments, tornant-se més expansiva i generosa. Cal destacar també l’intermezzo, que ha estat l’espera de Butterfly plena de contradiccions: forces dramàtiques i desesperació.
 
El Liceu presenta una coproducció amb la Royal Opera House Covent Garden sota la reggia de Moshe Leiser i Patrice Caurier, que emfasitza el profund oceà d’emocions que és Butterfly. Entre el 12 i el 29 de gener es podrà sentir sota la batuta del cèlebre director Giampaolo Bisanti, capaç de moure’s en un repertori molt ampli (el vam veure al Macbeth de Verdi al Liceu el 2016/2017), abraçant tant l’òpera com la música simfònica, amb un gest clar i fluït, apassionat i gràcil.
 
Pel que fa a les veus, és una producció plena de debuts, tant en els rols com en el Liceu. Per tant, restem a l’expectativa del resultat sonor final. Destaca la de la soprano lírico-spinto Lianna Haroutounian com a Butterfly, així com el debut en el rol d’Ainoha Arteta, aquesta veu càlida que està renaixent. Suzuki ho seran les mezzos Ana Ibarra i Justina Gringyte, així com els tenors lírics Jorge de León i Rame Lahaj seran Pinkerton. Els barítons Damián del Castillo i Gabriel Bermúdez encarnaran el cònsul americà a Nagasaki, Sharpless, i Goro ho seran els tenors lleugers Christophe Mortage i Moisés Marín. Ens fa contents de tornar a sentir al Liceu la soprano argentina Mercedes Gancedo, guanyadora d’El Primer Palau 2017, en el rol de Kate Pinkerton i el paper colorista per a baix de L’oncle bonze se l’endú Felipe Bou, així com escoltarem a Isaac Galán com a Príncep Yamadori, un paper vistós per a baríton. Els sentirem entre el 12 i el 29 de gener al Gran Teatre del Liceu.

Fotos: Madame Butterfly. Gran Teatre del Liceu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes