Concerts

Tomàs Grau: “L’OCM és l’orquestra simfònica mediterrània”

Dimarts 8 Gener 2019

Després de tres produccions d’èxit, amb Alexander Melnikov, Leticia Moreno i Vertigo, parlem amb el director titular i artístic de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, Tomàs Grau, que deixa molt clar que cal que tots assumim que l’OCM és una orquestra de repertori simfònic, i que representa l’essència del si mediterrani. El desig de Tomàs Grau és continuar emocionant i fer camí cap a la internacionalització. Fundada l’any 2006, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae té seu a Tarragona, aplegant músics d’arreu del país, així com també de la resta de l’Estat.

Primer anaves per pianista, després hi vas afegir el violí i la direcció de cors. Quan arriba la passió per la direcció d’orquestra?
Vaig tenir dues experiències molt fortes al Palau. La primera va ser amb la llavors directora del Conservatori del Bruc, Carme Vilà, que se’ns va endur a tots al Palau a sentir la prova acústica d’un concert: el de La Filharmònica de Viena i Zubin Mehta. Va ser una experiència extraordinària. Uns anys després vaig venir a veure Daniel Barenboim que dirigia i tocava des del piano. Jo aleshores encara volia ser pianista però aquell concert em va canviar. Va dirigir el Tercer concert per a piano i orquestra i la Cinquena simfonia de Beethoven. Jo anava amb un amic que anava uns cursos més avançat en els estudis de piano i teníem dues entrades, una amb visió i l’altra sense visió i ens vam repartir el concert. Quan vaig veure el Barenboim fent màgia vaig dir-me: a mi m’agradaria ser director. Llavors vaig fer el superior de direcció coral al Bruc i de direcció d’orquestra a l’ESMUC.
 
I després vas anar a Viena.
Sí, el meu professor, Jordi Mora, em va recomanar d’anar a Viena amb el mestre Salvador Mas, als Wiener Meisterkurse, el 2006 i 2007. Havia estudiat molt tota la part tècnica i teòrica i jo era un director molt cerebral, i el mestre Mas em va dir: “Vostè està dirigint perfecte a dins de la seva capsa de vidre. L’orquestra està fora, pot fer el favor de dirigir-los a ells?”. Avui en dia encara és la meva lluita, ser més comunicatiu amb l’orquestra. Has de tocar, dirigir, conduir l’orquestra, no la teva ment. A Viena vaig trencar aquesta urna de vidre. Però no s’acabarà mai aquesta voluntat.
 
També vas fer direcció de banda, per què?
Justament perquè havia estudiat piano i violí (i també cant i percussió) i volia explorar els instruments de vent. El que volia era aconseguir una formació integral, com a músic i com a director: com a artista. És el que Viena em va donar. Ser molt fidel al compositor i a la partitura però des de la visió d’un mateix i no per la imposada pels mestres o la tradició.
 
Quin és el repertori que has treballat més en la teva etapa com a estudiant?
Primera Escola de Viena: Haydn, Mozart, Beethoven. És la base, i també com a pianista, director de cors, Bach m’ha acompanyat durant molt de temps en la meva formació. En el món professional gairebé no n’he fet de Bach, i vaig acabar la meva formació amb Schumann.
 
En canvi, com deies, la temporada de l’OCM és eminentment romàntica, amb algunes excepcions, com per exemple la Music for the Royal Fireworks de Händel, amb Alessandrini.
No sempre ha estat així, és fruit d’una evolució. Jo personalment estic molt còmode amb Txaikovski, Schumann i Beethoven, que segurament són tres dels grans patidors de la història de la música, i jo m’hi sento bastant identificat. Molt amb Schumann, que ja de petit en vaig tocar les Escenes, i amb les simfonies va ser tot un descobriment; de Txaikovski en vam fer la integral amb l’orquestra, hem tocat Beethoven però també la majoria de Mozart, Haydn. També he fet molt Stravinski, i els americans, Barber, Copland, així com centre europeus: Rimski-Korsakov, Shostakovitx, Dvorák, aquesta corrent nacionalista, sense deixar de banda els nòrdics, tota aquella estètica molt propera a la nostra música coral, molt pura, cristal.lina, i els anglesos, Willams, Elgar, amb un so molt despullat. No té gaire a veure amb els meus estudis, però la formació em va donar la curiositat per descobrir i la base tècnica per desenvolupar-ho.
 
És molt diferent la tècnica per dirigir Bach que Williams.
Sí, però sense Bach no pots dirigir la resta. Recordem que jo vinc de l’escola Celibidache. Quan acabes la carrera et diuen una cosa ben certa: “A dia d’avui només hem estudiat una petita gota de tot un oceà que és el repertori”. Cal molt estudi, encara que sigui només per programar.
 
Des de quina òptica programes?
Des de tres visions: la del públic, la del músic i la del director. Per a mi és important que a la temporada hi hagi un equilibri, vull que el públic gaudeixi de les obres que toquem, hi ha d’haver, per tant, obres pràcticament només dedicades a ell, però també obres que ens serveixin pel gaudi del músic, i de vegades no coincideix el repertori que el públic gaudeix més amb el que el músic s’ho passa molt bé tocant. També ha de ser un repertori que serveixi per créixer com a grup, com a instrument. Si ho toquem bé tots gaudim, músics i públic.
 
Ara, l’OCM és l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, fent èmfasi en simfònica.
El repertori d’aquesta temporada està bastit perquè el públic no en tingui cap dubte. Hem triat obres simfòniques grans perquè la gent s’adoni de l’evolució que ha fet l’orquestra. Quan tot això estigui integrat anirem compaginant el repertori de totes les èpoques, com sempre, però tenint en compte l’evolució que hem fet i que no té marxa enrere.
 
Ens pots refrescar els orígens de l’orquestra?
L’OCM va néixer com a orquestra i companyia d’òpera per potenciar la vida musical de Tarragona; hi havia tota una província amb unes necessitats culturals per cobrir. Amb un amic vam decidir fer un projecte que no fes competència al que hi havia (Orquestra de Cambra de Vila-Seca, Camerata XXI), i vam contactar amb músics de la zona. Vam fer una òpera de cambra, Bastià i Bastiana de Mozart, que vam dur a la Fira de Tàrrega i ens vam endur el Premi del Públic. A partir d’aquí, la Companyia d’òpera Camera Musicae i l’OCM va anar caminant també a demanda dels músics i programadors, i va resultar que vam fer 40 funcions d’òpera en 3 anys, i això és molt per ser territori. I regidors, alcaldes deien, i l’any que ve, què? Realment es va fer palès que hi havia una necessitat cultural al territori, perquè la demanda anava creixent. Aleshores ens vam plantejar organitzar la nostra pròpia temporada de concerts, també a Barcelona, perquè la gent conegués l’orquestra, i a partir d’aquí vam començar a articular la temporada del Palau i la del Teatre Tarragona, a banda dels concerts en gira, vam professionalitzar l’staff de l’orquestra i vam passar de produccions a temporada de concerts. Actualment fem 18 projectes l’any de manera que podem oferir la temporada als músics de cop una vegada a l’any i no a miques. Fins arribar a canviar el nom de l’orquestra per ser més fidels al repertori. Ara és l’Orquestra Simfònica Camera Musicae. També perquè molta gent pensava que camera musicae volia dir orquestra de cambra, quan en realitat és una “cambra/habitació de música”, i es confonia. D’aquesta manera queda clar que la temporada del Palau i Tarragona és simfònica i la resta de produccions depèn del repertori a interpretar.
 
Quins projectes teniu a banda del Palau i el Teatre Tarragona?
Ara estrenarem al Teatre Lliure una òpera de cambra de Raquel García Tomàs amb 15 músics, fem la gira de Joventuts Musicals a Valls, Banyoles, Tarragona i Taradell amb una orquestra de corda amb dos oboès i dos trompes, fem alguns festivals d’estiu amb l’orquestra de cordes... Amb això complementem l’oferta simfònica i seguim fent el que fèiem, projectes de petit format, format mitjà i gran format, amb predomini a l’inici de petit i mitjà format, mentre que ara predomina el gran format. Que puguem anar tocant tots aquests formats ens fa ser millor orquestra, millor grup i millors persones. Per això ens agrada ser-hi tots. Ara bé, una de les potes més importants de l’OCM és el públic. Més de mil persones al Palau a cada concert. Això ens fa molt feliços.
 
Pots avançar alguna cosa de la producció de la Raquel García Tomàs?
És una coproducció del Teatre Lliure, Òpera de Butxaca i Nova Creació, Teatro Español i Teatro Real, amb Elena Copons, María Hinojosa, Toni Marsol i Joan Ribalta. És una òpera bufa amb llibret d’Helena Tornero que es titula Je suis narcissiste. Ens van proposar de participar-hi i estem encantats. Hem fet molta música contemporània, hem estrenat música de 20 compositors, a banda de tocar Toldrà, Montsalvatge, Serra, Casals i molta nova creació, encàrrecs de l’orquestra, com Carlota Baldrís, Marc Timón, Ramon Polo, Jordi Cornudella, Manel Gil-Inglada, Ivan Capillas, entre d’altres, i els més coneguts com Albert Guinovart, Salvador Brotons, Arnau Bataller i Manel Camp.
 
Una mica feu d’orquestra pública, llavors.
Sí, certament, i de fet no és la nostra funció i no tenim el pressupost suficient com per permetre’ns-ho. Tot i que a mi m’encanta aquest repertori. Crec que les orquestres públiques haurien de fer un esforç en aquest sentit.
 
Com s’organitza el finançament de l’OCM?
Un 19% són subvencions públiques (Generalitat, Ajuntament i Diputació de Tarragona), 15% de patrocini i mecenatge i la resta recursos propis que vol dir: venda d’entrades a taquilla i catxet. Per tant, aquells models de tres terços que explicaven abans de la crisi que era el model ideal nosaltres mai l’hem tingut. De fet, quan vam començar l’OCM vam pensar un 25% públic, 25% privat i 50% de recursos propis i tot i així mai l’hem assolit. Per tant, la part pública i privada ens ha permès no desaparèixer, però no gaire més, perquè la crisi ens ha afectat molt poc aquests percentatges. Abans de la crisi teníem un pressupost de 100.000 euros anuals i ara estem a 1.200.000 euros! I això ha estat possible gràcies al públic i al treball incansable de l’staff de l’OCM.
 
Com és una orquestra ideal per tu?
Com d’aquí, amb els seus signes identitaris. Jo sempre dic que som la simfònica mediterrània, fins i tot ho vam dir abans que Estrella Damm. No m’agrada tocar a la russa, o a la germànica ni a l’anglesa. Jo vull tocar com nosaltres som com a persones i com a societat: ha de ser un so expansiu, que no sigui dur, que emocioni, que posi la pell de gallina i que la gent surti sent millors persones del concert, així com vull que els músics surtin sent millors persones. El que valoro més de la música és el creixement personal que em permet i l’enriquiment com a músic. Volem que hi hagi un retorn a la societat, i penso que això és el que la gent, sense posar-hi paraules, és el que està vivint quan nosaltres toquem. Removem quelcom del seu interior que segurament no sap què és, però també ens ha de remoure a nosaltres, perquè si és així, això acaba traspassant. Des de fa temps que repeteixo que els músics hem d’estar emocionalment preparats i implicats des del primer assaig. No és una primera lectura, és una “primera emocionada”. I quan arribem al concert ho fem amb un nivell de vivència molt gran i fem partícep el públic. Intento lluitar contra la rutina, amb els músics en parlem i això ens ha fet fer un salt qualitatiu. La música té un poder que potser altres arts potser no tenen.
 
Per què?
Perquè arribem més lluny amb les emocions i de forma molt més visceral. Potser per això sóc músic i no arquitecte o poeta. La música té un punt més.
 
Això sona a Schopenhauer...
Sí, la música com a manifestació de l’Absolut. I allò que dèiem de Wagner de l’òpera com a art total penso que, ben feta, la música és això. I la música simfònica s’hi apropa molt. De fet, l’òpera ens ha anat acompanyant durant aquest temps però no com a activitat principal per un tema de costos també. L’orquestra ha agafat una vida pròpia tan bonica que l’hem de vetllar i cuidar perquè es pugui desenvolupar més.
 
Per tant els objectius d’aquesta temporada quins són?
Consolidar la idea per part del públic que aquesta és una orquestra simfònica i un objectiu personal és que, donat que aquesta és una orquestra que fraseja molt i és molt expressiva, balanceja i emociona moltíssim, de vegades pel mig es perd el tema rítmic, i s’ha de poder fer tot alhora. I és per això que aquesta temporada hem programat el Carmina Burana, L’ocell de foc, les Estancias de Ginastera, per treballar aquest aspecte. Si a nivell d’emoció és una orquestra top a Europa, i ho dic des de la humilitat, si aconseguim acurar el tema rítmic i posar-lo al mateix nivell això pot ser realment meravellós.
 
Com has gestionat el repertori amb els directors convidats com Mas, Alessandrini i Caballé?
Aquest any tots els solistes han dit que sí a les propostes que els vaig fer. Però normalment acostuma a ser més un pacte, com amb Alessandrini, que ens interessava fer Barroc amb ell i ell ens va demanar de fer Beethoven també. De vegades el consens és més difícil d’assolir, hi ha qui et diu que sí però potser no per la temporada que li ho proposes, i cal pactar.
 
Quines sensacions tens amb el que porteu de temporada?
Amb Melnikov va ser meravellós, Quadres d’una exposició és una obra que estudiava de petit amb piano i fer-ho amb l’OCM és una experiència molt maca. Va quedar amb ganes de repertir! Amb Leticia Moreno els deu primers minuts de l’assaig van ser “una presa de contacte”, però a partir de llavors tot va fluir i va ser una meravella, es va deixar anar musicalment i vam parlar de properes col.laboracions ja que no s’esperava el que es va trobar... properament sortiran uns vídeos al Youtube fantàstics. Els solistes no són convidats d’un cop i mai més, sinó que es troben com a casa.
 
Porteu Ainoha Arteta, Alexander Melnikov, Alessandrini, però també diversos convidats són joves talents. Parlem d’Esther Yoo, Kian Soltani o Seong-Jin Cho.
Ens interessen els artistes consagrats per aprendre amb ells i d’ells. També a nivell de direcció hem convidat a Salvador Mas, Antoni Ros Marbà, Jordi Mora, Salvador Brotons, Josep Caballé, Manel Valdivieso, Xavier Puig... excepte Josep Pons, tots els directors internacionals catalans han passat per l’OCM. Però l’altra vessant és la gent jove, també catalans que puguin debutar. M’agrada descobrir-los joves i després, al cap de dos o tres anys, quan venen a tocar amb nosaltres, ja han fet el boom, han estan a l’ECHO Rising Stars o han debutat amb la Berliner i llavors poden demostrar una primera maduresa. Cal estar molt al dia de què està passant a casa, a Europa i al món.
 
On queda la tècnica i on queda la passió en la teva feina?
Si oblides la tècnica i només et quedes amb la passió el resultat no és bo, però si ets impecable tècnicament i el més lluny possible de l’emotivitat no transmetràs res. En el meu cas, si he de primar una de les dues coses prefereixo pecar per la banda emocional que la tècnica, perquè la música són emocions, i si queda fred pot ser que no aconsegueixis el teu objectiu. L’equilibri aquest és el més difícil del món. Ara bé, depèn de quin tipus de música. Amb Bach, amb tot posat a lloc de vegades és suficient, en canvi amb Txaikovski no. Cal trencar la barrera de les emocions, però sempre intentant que sigui el més a prop possible de la perfecció tècnicament parlant.
 
La perfecció no existeix.
Però ha de ser el nostre ideal per arribar el més lluny possible. Si no et poses un llindar mai hi arribaràs. Jo sóc molt perfeccionista i cal fer justícia a la música.
 
Pots engrescar el públic per anar a sentir Carmina Burana?
És una obra que he cantat, he tocat, he dirigit en la versió de pianos i percussió i ara la farem amb gran orquestra, per tant la conec bé. És una obra molt visceral, que arriba directament al públic, no hi ha filtre possible, la part emotiva és important, i rítmica, el cor... també. És una obra molt espectacular, amb 150 músics a l’escenari, que no deixarà indiferent. És una obra que s’ha de viure. És una de les obres més interpretades i no només és un gran hit sinó que és bona música. I l’Orquestra Simfònica Camera Musicae és la primera vegada que la fa.
 
En quin punt estàs de plantejament de la temporada següent?
Ja està tancada. Hem de treballar amb molt de temps, pels artistes, per les sales de concert... les bases de la 20/21 ja estan posades. Si volem fer el pas cap a la internacionalització el marge de temps és imprescindible.
 
Desitjos pel 2019?
Que el públic ens acompanyi, que puguem fer molta música junts i poder fer l’últim tros del camí, que és la internacionalització. I, posats a fer la carta als Reis, esperem que l’administració ens acompanyi una mica més. Ens hem sentit una mica sols en aquest viatge. Podem arribar a fer meravelles i arribar més lluny amb la seva ajuda i acompanyament.


Fotos: Tomàs Grau i OCM

Últimes Notícies