Un dels millors flautistes del món, Emmanuel Pahud, solista de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, torna a L’Auditori el proper dilluns, 14 de gener, acompanyat del seu pianista preferit, el gran Éric Le Sage, dins de la temporada de Cambra. Després del rotund èxit de crítica i públic que van tenir en l’anterior concert que van oferir a Barcelona, el desembre de 2014, tindrem ocasió de gaudir d’un gran repertori basat en el romanticisme germànic, amb Mozart, Schubert, Schumann i Mendelssohn.
La
Sonata núm 17 en do major, K. 296 de Mozart obrirà el concert. Aquesta meravellosa peça musical, plena de joia i fantasia, és la primera de les sonates madures del compositor, és a dir, la primera de les que no va crear a la seva infantesa. Originàriament escrita per a piano i violí a Mannheim i publicada a Viena el 1781, ha estat arranjada per a flauta pel propi Pahud. Consta de tres moviments: Allegro vivace, Andante sostenuto i Allegro.
Franz Schubert va composar el 1824 una de les peces més importants del període romàntic per al repertori de flauta: les
Variacions per a flauta i piano sobre Trockne Blumen (
Flors seques). Escrita a petició del flautista Ferdinand Bogner, professor del conservatori de Viena, és una obra delicada i d’una gran complexitat tècnica que utilitza el tema d’un conegut lied del cicle
Die schöne Müllerin (
La bella molinera). És la història de la desesperació d’un jove que ha estat rebutjat per la filla del moliner, un sentiment que l’empeny al suïcidi i es tradueix musicalment en una marxa fúnebre introductòria. Les set variacions són un diàleg entre el piano i la flauta. Les cinc primeres juguen amb l’oposició entre Mi major i Mi menor, mentre que la sisena és en Do menor i la darrera en Mi major.
Les
Fantasiestücke, Op. 73 (
Peces de fantasia) de Robert Schumann van ser escrites el 1849, el mateix any de la composició de la música incidental de
Manfred, sobre el poema de Byron. Les peces van assolir una ràpida popularitat que s’ha mantingut en el temps, perquè constitueixen una petita suite de tres parts amarades d’un intens romanticisme que conformen una sola peça, amb tota la màgia i el misteri del món interior del compositor, que en aquella època lluitava contra una severa depressió que no l’impedí mantenir la seva gran creativitat. Solen relacionar-se amb l’estil
Biedermeier, la concepció de l’art germànic conservador que s’estén entre la derrota de Napoleó (1815) i la revolució de 1848, però bona part del seu encant procedeix precisament del seu esperit domèstic, honest, sense grans pretensions, però amb un gran contingut emocional. Originàriament estaven concebudes per a clarinet, violí o violoncel, però han estat arranjades per Pahud per ser interpretades per a flauta i piano.
Tot i que Felix Mendelssohn la va compondre el 1838, no va ser fins l’any 1953 que es va publicar la seva ambiciosa
Sonata per a violí en Fa major, després que el violinista i director Yehudi Menuhin en completés el primer moviment, que el compositor havia deixat inacabat. Està estructurada en tres moviments: Allego vivace, Adagio i Assai vivace. L’arranjament per a flauta i piano han estat també a càrrec d’Emmanuel Pahud. Molt popular al llarg del segle XIX, Mendelssohn va rebre el reconeixement del vell Goethe per l’ampli catàleg d’obres que va escriure –simfonies, concerts, oratoris, piano i música de cambra- malgrat la brevetat de la seva vida (1809-1847), peces mestres que contenen la difícil síntesi del rigor formal amb la fantasia, del respecte a les normes i la seva revitalització. I, tanmateix, en el repertori actual hi sobreviuen poques de les seves creacions, en bona part a causa dels corrents antisemites que travessen el final del segle XIX i les primeres dècades del XX. Per sort, darrerament s’està revaluant la seva figura i el concert de L’Auditori n’és una mostra més.
Emmanuel Pahud va nèixer a Ginebre l’any 1970. Després d’una infantesa itinerant amb la seva família (Bagdad, París, Madrid i Roma), va estudiar a Brussel·les, París i Basilea amb els millors flautistes d’Europa, com Peter-Lukas Graf. El seu repertori de música barroca i clàssica ha estat reconegut internacionalment i ha fet una vintena llarga d’enregistraments. Des de l’any 1992 és solista a la Filharmònica de Berlín. El pianista
Éric Le Sage, nascut el 1964 a Ais de Provença, és considerat un dels millors pianistes de la seva generació i ha actuat en els auditoris més selectes del món. L’any 2010 va concloure l’enregistrament de les obres completes de Schumann per a piano.
Fotos: Emmanuel Pahud (©Thomas Ernst)
