Dimecres dia 9 de gener a les 19h al Club Wagner va tenir lloc el 4t Fòrum Barcelona Clàssica per posar sobre la taula el rol de la dona en la música. Ho vam fer amb Carme Portacelli, Raquel García-Tomàs, Beatriz Fernández, María Hinojosa i Helena Bayo, en un diàleg moderat per Aina Vega.
En un principi, aquesta sessió del Fòrum Barcelona Clàssica havia de tractar del triple rol de la dona en música: com a
intèrpret, com a
directora musical i com a
compositora. La gradació de “possessió” de l’obra aniria
in crescendo; mentre la intèrpret es limita a descodificar unes senyals i transformar-les en so, la directora adopta un rol més possessiu, ja que pot conduir la manera d’entendre l’obra de la intèrpret i, per últim, la compositora seria la màxima autoritat. Però això és un peix que es mossega la cua: finalment, la compositora queda a mercè de l’intèrpret, perquè ofereix la seva obra al món i no té el control del resultat sonor. Amb les compositores actuals, les intèrprets tenen la immensa sort de poder discutir aspectes musicològics i d’expressió de viva veu, mentre que amb compositores d’altres èpoques hem de fer un treball hermenèutic molt més abstracte i complex.
Ara bé, van aparèixer dos rols més, el de la
directora d’escena, que seria qui materialitza visualment la voluntat de la llibretista i compositora en el món de l’òpera i el de la
musicòloga, que intenta reflexionar sobre el fet estètic i transformar idees abstractes en material digerible per al públic, el fi últim de les creadores. Absolutament tot el que hem dit seria aplicable en el gènere masculí. Ara bé, les dones estem en igualtat de condicions? Òbviament no. Per això hem recollit diversos testimonis.
Carme Portacelli, reconeguda directora d’escena de teatre i de l’òpera de Benet Casablancas
L’enigma di Lea, que s’estrena al febrer, explicava que moltes dones que arriben a la direcció escènica en el món de l’òpera són reconegudes perquè abans ho han estat en el món del cinema. La diferència entre el teatre i l’òpera és que la música és molt matemàtica però arriba al cor però que, en qualsevol cas, cal dirigir i crear estètiques reals i innovadores. “Un escenari ha de ser un mirall del món, si només hi surten homes és un mirall parcial”, comentava la directora: “Nosaltres, les dones, estem a dins de la projecció de la visió dels homes”. Està a favor de la paritat -en el seu teatre ha experimentat un augment exponencial de públic des que la va aplicar- fins al moment en què les dones estem en igualtat de condicions i ja no ens calgui reivindicar-nos. I “a dalt de l’escenari hi ha una responsabilitat ètica i moral sobre el que s’ofereix”.
Per la seva banda, la directora musical
Helena Bayo, que va venir al col.loqui amb el seu fill d’un any, comentava que en determinades professions les dones estan en desavantatge per haver-s’hi incorporat tard. “Jo sempre sóc la primera, i he de demostrar més coses”. Tanmateix, és optimista i pensa que “passats 5 minuts, la gent s’oblida si ets home o dona i t’avalua per la teva feina”. Ara bé, per assolir la igualtat, la dona cal que assumeixi un rol de lideratge clar. L’altra directora invitada,
Beatriz Fernández, sots-directora de la Banda Municipal de Barcelona, explica que en ambients informals s’ha trobat amb reaccions d’homes que li han dit: “Per tenir una dona dirigint a l’escenari ja en tinc una a casa que em mana”, testimoni esfereïdor, d’altra banda. Va fer un repàs per les directores convidades aquesta temporada a les orquestres espanyoles i el panorama és desolador. “De dones n’hi ha, el que passa és que no tenen visibilitat”. Dins la seva tasca de directora també intenta reivindicar dones compositores en els seus programes.
El testimoni de la soprano
María Hinojosa va ser colpidor, essencialment perquè Aina Vega havia presentat el seu rol, el d’intèrpret, com el més partidari de tots: “Ja estem acostumats a veure dones tocant i cantant a dalt de l’escenari, i el que està escrit per soprano, mezzo o contralt ha de ser desenvolupat per dones”. Però Hinojosa va posar sobre la taula un tema interessant: “Sí, potser a nivell de contractació no estem tan discriminades, però el problema ve amb els catxets i, sobretot, en el moment de donar la nostra opinió”. Si ets dona, els directors no tenen tan en compte la teva visió com a músic. Hinojosa ha fet molta cambra i està acostumada a treballar estretament amb els companys i aportar la seva visió, “però en teatres grans la teva llavor es difumina. I el rol de la dona és molt més passiu fins al punt que et sents cosificada”. Però va quedar clar que ella perseveraria per fer prevaldre les seves opinions.
La darrera de les convidades, la compositora
Raquel García-Tomàs, va exposar que hi ha dues realitats: la de les dones compositores a la història, que està ben clar que estan menystingudes i s’hauria de fer una tasca musicològica molt més intensa per recuperar-les, i les dones d’avui que fan música que, dins de l’ambient de la seva generació, estan ben considerades i “mai m’he sentit discriminada per ser dona”. La realitat és que hi ha menys dones compositores, per tant, la paritat s’ha de replantejar i formular-la com una paritat ponderada, sinó “perjudiques els teus companys homes joves que també estan lluitant per fer-se un nom”. Tanmateix, reconeix que ser dona i jove indueix a associacions per part dels homes com “debilitat i inexperiència”, i “t’has de fer valdre perquè els prejudicis són molt forts”. A més, cal intentar eliminar la distància semàntica entre conceptes com “mestre”, que és molt elevat, i “mestra”, que sembla més planer.
Finalment,
Aina Vega comentà que en el món de la musicologia i la crítica hi ha moltes dones, però qui acaba cobrant els catxets més elevats són els homes. En el públic es va reivindicar que és inconcebible que quan es presenten les programacions no posem el crit al cel quan veiem l’escassa presència de les dones compositores, i es va insistir en el tema de la paritat. Però tots vam estar d’acord en que és important fer pedagogia i trobar espais de debat com el
Fòrum Barcelona Clàssica.
El mes de febrer invitem
Christina Scheppelmann, directora artística del Gran Teatre del Liceu, i
Agustí Filomeno, ex-director de màrqueting del Gran Teatre del Liceu per parlar de les òperes que entren en repertori i les que no. Què cal fer? Doncs venir al
Club Wagner el dia 20 de febrer a les 19h amb ganes de debatre-ho.
Fotos: Fòrum Barcelona Clàssica. Mar Medinyà
