Concerts

Elías Garcia: “El Ballet de Catalunya vol ser un ambaixador català arreu”

Dilluns 14 Gener 2019

Parlem amb Elías Garcia, director artístic del Ballet de Catalunya, que ens endinsa en l’actual espectacle de la companyia, l’emblemàtic Don Quixot adaptat i amb un toc especial. La producció va tenir un gran èxit el passat mes de novembre a Terrassa i tornarà a pujar a l’escenari del Casino Aliança del Poblenou de Barcelona el proper 26 i 27 de gener. Garcia també ens explica les inquietuds i motivacions de la companyia, que es proposa arribar a tot el públic i endinsar a tothom en el món de la dansa, malgrat les dificultats.

Per què Don Quixot?
El Don Quixot és una obra que es presta molt a vàries interpretacions. A més a més, ens porta a la terra, a allò que jo vull donar com a imatge de la Companyia, una companyia que s’aprofita del caràcter espanyol. Tot i que la majoria de ballarins són de fora, jo vull que projecti una identitat i que tingui les seves arrels a Espanya i, tenint en compte que ens trobem a Catalunya, també a Catalunya. L’obra de Don Quixot és divertida, lleugera i de fàcil comprensió per al públic i he cregut que és una bona obra per començar a donar aquesta identitat al Ballet de Catalunya.
 
Què té d’especial el Don Quixot del Ballet de Catalunya?
He fet una adaptació segons el número de ballarins que tenim. He reduït els quatre actes a dos, tot i que queden els quatre representats. Simplement, en comptes de tenir tres pauses ho he reduït a una i he unit el primer i el segon acte i el tercer i el quart; per tant, he escurçat la duració de l’espectacle. He conservat les coses importants de l’obra, però he intentat reduir aquells punts que potser no són tant emocionants per a l’espectador. He abreujat l’espectacle seguint la tendència nord-europea: fer un espectacle d’unes dues hores per ajudar a l’espectador a seguir millor l’obra.
A més a més, en aquests moments el Ballet de Catalunya no té la possibilitat de fer una gran producció escènica. He intentat que la història sigui tant fidel com sigui possible a l’original, però evitant factors que en aquest moment no ens podem permetre.
 
Els fragments reduïts corresponen als de Don Quixot i Sancho Panza. Com heu introduït la figura de Joel Minguet enmig de l’espectacle? Com heu arribat a concebre aquesta creació?
Com deia, es tracta d’una adaptació tenint en compte el número d’elements amb els que compta al companyia. No podia sacrificar a tres ballarins per donar vida a personatges com Don Quixot, Sancho Panza, el pare, un sacerdot, etc. Així doncs, el que se’m va acudir va ser que podíem escollir els textos que Minkus va utilitzar per a fer la seva versió, els quals a la coreografia original s’executen amb pantomima, i utilitzar un actor que introduís les escenes pantomímiques com a narrador del text. Crec que això ha funcionat molt bé i s’ha pogut entendre la història, tant pel públic que ja coneix l’obra com pel que no.
 
A quin tipus de públic voleu arribar?
Bé, a mi m’encantaria arribar a tot tipus de públic. A un públic ja introduït en la dansa i seguidor del ballet, però sobretot el que vull és que el teatre estigui ple i que hi hagi un nou públic. Si aconsegueixo que aquest darrer entenent la història s’aficiona a la cultura de la dansa, aquesta seria una gran satisfacció per a mi. És a dir, introduir un nou públic i satisfer a aquell que ja té una cultura balletística.
 
La recepció a Terrassa aquest novembre va ser espectacular. A què atribueixes aquest èxit, a la dramatúrgia o al cos de ball?
Bé, potser perquè és un bon producte. Jo crec que un espectacle no és un sol element i el seu èxit tampoc depèn d’una cosa. Sinó que és una unió de varis elements. La gent sortia molt contenta; s’ha divertit i s’ha emocionat. Nosaltres hem ofert el màxim que la companyia pot donar en aquest moment, hem intentat mantenir les peces coreogràfiques del Don Quixot que avui ens han arribat com a originals i també hem introduït danses populars fidels a les seves arrels (la jota, el fandango). I bé, jo crec que això ha satisfet a l’espectador.
 
El Don Quixot va més enllà de l’essència del ball. S’han mantingut les coreografies originals de Petipa? Hi ha hagut fragments de creació o adaptats per a la companyia?
El ballet de Don Quixot té, per una banda, tota la part de dansa clàssica, amb moviments, braços i ritmes estilitzats que hem respectat al cent per cent. Però, per altra banda, Don Quixot està compost de moltes danses populars. Aquestes però, originàriament van ser interpretades a Rússia, de manera que estan gairebé més basades en el seu folklore que en l’espanyol. Jo he intentat, gràcies a Xavier Bagà, gran coneixedor de tot aquest folklore, que totes les danses populars siguin reals: jotas, seguidillas, fandangos... veritables i no la interpretació i estilització que se n’ha fet a Rússia pel francès Petipa, qui tenia cultura de la dansa espanyola però no treballà amb ballarins espanyols. Per tant, juntament amb Bagà hem intentat introduir les arrels de la nostra cultura i la nostra dansa a tots els ballarins de la companyia que provenen d’arreu. Això ha estat un triomf per a ells.
 
Quin tipus de selecció s’ha fet pel repartiments dels ballarins?
Hi ha una plantilla de ballarins, un elenc que ha estat elegit per audició i forma la companyia del Ballet de Catalunya. Per a la producció de Don Quixot, segons les característiques que reuneixen els ballarins se li ha atribuït un paper, un personatge. Això és fa amb totes les produccions que realitzem.
 
Existeix algun tipus de jerarquia dintre de la companyia?
En aquests moments, Rebecca Storani és la nostra principal solista, després tenim el cos de ball i, finalment, un grup de trainee que ens ajuda a completar els números de la producció. Els trainee són joves que ja han acabat la seva formació i que, per inexperiència encara no han aconseguit entrar en companyies. Aquí els donem l’oportunitat d’acabar la formació gràcies a una experiència professional que els ajudarà a completar el seu currículum. Més tard, si passen l’audició podran formar part del Ballet de Catalunya, d’altres marxaran a d’altres companyies.
 
Com s’ha estructurat el període d’assajos per al Don Quixot?
Larissa Lezhnina ens ha ajudat amb tota la part del repertori original, ella ha estat una de les millors ballarines de l’Escola Vagànova i ha treballat en grans companyies com l’English National, San Francisco, etc. Jo volia comptar amb la seva ajuda i depenia una mica de la seva llibertat per a què muntés aquestes parts. D’altra banda, també depenia de Xavier Bagà, qui ens ha ajudat amb la part folklòrica. Així doncs, com que he depès de diferents persones per a la producció, el període d’assajos ha estat escalonat.
 
Quin és l’horari diari dels ballarins?
El Ballet de Catalunya treballa com qualsevol companyia professional. Per tant, comencem a les 10 del matí amb una hora i quart de classe i, després d’una pausa, es comencen els assajos fins al migdia. Fem una parada per dinar i, després tornem a reprendre els assajos fins a 2/4 de 6 o les 6 de la tarda.
 
Què n’opines de la visió que dóna Minkus de la música espanyola?
Bé, jo no sóc músic. Però una cosa important a tenir en compte és que Minkus treballa al costat de Petipa, per tant, la composició musical depèn del que Petipa necessita en aquell moment per a la coreografia. Crec que Minkus ha encertat molt l’ambientació i el caràcter espanyol. A nivell musical és molt interessant, ja que utilitza molts ritmes que, normalment en altres composicions no hi són. Per exemple, la síncope que li dóna vida i que caracteritza la dansa espanyola.
 
Com aconsegueix Petipa complementar aquesta música i aquest característic color?
Bé, crec que la cultura de Petipa era molt completa. El moviment i l’estil que reprodueix ha fet que la coreografia aconsegueixi verdaderament l’arrel del lloc. Petipa ja utilitzava passos que s’utilitzen avui dintre del folklore i la dansa espanyola. Segurament, també hi té a veure que ell havia viscut a Barcelona.
 
La producció és molt colorista. En alguna crítica hem llegit que hi havia massa informació a l’escenari que podia embrutar l’essència del ball. Què n’opines?
Bé, cadascú és lliure de tenir la seva visió. La producció que he fet, a algun públic li ha agradat molt, a algun altre potser no tant i potser li ha molestat que hi hagi tants elements a l’escenari. Però jo he escenificat i reproduït el que s’escau a l’obra, que en aquest cas és molt colorista. Si ens trobem a una plaça espanyola, no puc escenificar una plaça buida. Si es tractés d’un altre tipus d’obra reproduiria el que s’escau al seu caràcter. A més a més, amb aquesta producció volia identificar cada acte i que cada escena es caracteritzés amb algun element especial. En una d’elles hi havia un ventall gegant, a mi i a molta gent ens ha agradat, d’altres han dit que semblava un parc temàtic; però bé, també una mica aquesta és la idea. Una crítica sempre pot ser constructiva i per la propera vegada que pugi la producció a l’escenari ho miraré, però tampoc puc canviar una producció perquè a un crític no li ha agradat, perquè després a un altre sí que li agrada. Crec que l’important és que hi hagi una justificació, jo la tinc.
 
Amb quin objectiu neix el Ballet de Catalunya?
El Ballet de Catalunya neix per omplir un buit que existia a Catalunya. Va ser un projecte que va néixer a través del projecte IBStage que portem sis anys fent, un curs d’estiu de dansa que es realitza a l’Institut del Teatre i que acaba amb una gala al Liceu. Parlant amb les diferents entitats, va sorgir la idea d’allargar el projecte IBStage i crear la companyia Ballet de Catalunya i la seva pròpia acadèmia. Això era el fonamental, però, per ara, no ho estem aconseguint, ja que a nosaltres ens agradaria portar la dansa als 360º, és a dir: difusió, creació i formació amb la companyia. El projecte i la fundació està intentant arribar a això: a un nou públic, crear nous ballarins i crear nova coreografia alhora que s’utilitza el repertori. Aquesta és la finalitat.
Ara arriba Remi Wortmeyer, que ja va treballar amb nosaltres, ell farà una nova creació per al Ballet de Catalunya Picasso i la ballarina. Sempre cridant al territori, ara representarem una història amb Picasso.
 
El Ballet Nacional toca altres especialitats? O sempre se submergeix en la dansa clàssica?
Avui, la dansa clàssica és un llenguatge. La dansa ha fet una gran evolució i la companyia ha de caminar amb el temps i ha de saber adaptar el llenguatge clàssic amb les noves tendències. No sé si podrem arribar al món contemporani, ja que aquest és un altre llenguatge i ja hi ha d’altres companyies específiques d’aquesta àrea. Jo vull afrontar treballs contemporanis, però amb ballarins clàssics. El Ballet de Catalunya, doncs, és una companyia de base clàssica, però oberta a tot el treball contemporani i actual. Per exemple, Wortmeyer ha treballat amb grans coreògrafs actuals i ha introduït al seu llenguatge el que aquests li han aportat. Ara doncs, el Ballet Nacional tindrà l’oportunitat de poder treballar amb ell aquest llenguatge.
 
El Ballet de Catalunya funciona com una companyia estable o funciona per produccions?
És una companyia estable amb moltes dificultats per a mantenir aquesta estabilitat, econòmicament parlant. Estem autoproduint gairebé al 100%, tenim algunes petites ajudes i subvencions, però ens estem autosostenint i això és una gran dificultat, sobretot per al futur. Si no trobem un medi per poder mantenir els ballarins, possiblement la companyia es dissoldrà poc a poc.
 
Per tant la dificultat més gran és l’econòmica. Quin creu doncs que és el major problema en què es troba la dansa a Espanya? Hi ha poca inversió?
Diguem-ne que la dansa és el gran oblidat dintre del món de l’art. La meva reflexió és, però, que sempre que es programa alguna cosa de dansa el teatre està ple; aleshores, per què no invertir cap a això? Per què no intentar que sigui alguna cosa habitual al teatre? Per exemple, el Trencanous al Mariinski o al Bolshói és una cita gairebé obligatòria cada any per a la gent, anar al teatre i veure un espectacle de dansa. Però aquí, no sé que passa amb la dansa. Potser com que aquí és una cosa molt popular, que es fa al carrer, tradicional i que trobem a les festes, no se li dona la importància i el respecte que hauria de tenir una art escènica com la dansa. No ho entenc. A més a més, els ballarins espanyols són molt apreciats arreu perquè són molt especials i quan els veus a l’escenari tenen alguna cosa més. Però bé, a Espanya a part de les companyies nacionals, el centre coreogràfic de València i el d’Andalusia, no hi ha res més. En canvi, països com Alemanya o França tenen companyia a cada ciutat i nombrosos centres coreogràfics. A França s’educa una sensibilització per la dansa, nosaltres ara ho hem començat a fet amb el Trencanous. 1400 nens d’entre 8 i 12 anys han pogut veure l’espectacle i sortien emocionats, potser no tots voldran ballar, però els desperta un interès que crec que es fonamental que tothom tingui l’oportunitat de, si més no, experimentar.
 
Finalment, quins són els desitjos del Ballet de Catalunya per aquest 2019?
Seguir i, jo, com a director artístic, poder oferir als meus ballarins una vida digna, una vida tranquil·la, sense problemes econòmics i problemes de continuïtat. També que el públic del Ballet de Catalunya surti satisfet del teatre després d’haver vist el nostre treball i que Catalunya se senti identificat amb el nostre treball que, d’alguna manera, siguem el seu ambaixador del sector a fora, ja que per mi és un gran honor representar Catalunya arreu. Estaria bé tenir el reconeixement de les institucions. Aquests són els meus desitjos.

Fotos: Elias Garcia (portada, El Periórico), Ballet de Catalunya.

Últimes Notícies