Critica

Emmanuel Pahud i Eric Le Sage, el duo per excelència

16-01-2019

El 14 de gener L’Auditori de Barcelona rebé al conegudíssim flautista francès Emmanuel Pahud i el pianista Eric Le Sage per oferir-nos una vetllada d’allò més íntima impregnada d’un caràcter del tot romàntic emmarcada dins de la temporada de Cambra de la sala barcelonina.  

La sala Oriol Martorell de L’Auditori de Barcelona s’omplí de gom a gom per a rebre el flautista Emmanuel Pahud, solista consolidat de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, juntament amb el pianista francès Eric Le Sage, fidel acompanyant del primer.
 
Les primeres notes que van omplir la sala van demostrar ràpidament que el parell d’intèrprets que es trobaven sobre l’escenari s’entenien a nivell musical i personal, i que el duet convidat era d’un altíssim nivell. La primera peça que interpretaren fou la clàssica i coneguda Sonata per a violí en Do major, K. 296 de W. A. Mozart, arranjada pel mateix Pahud; i més que una sonata, la confluència d’ambdues veus i timbres, convertiren l’obra en un duet per a flauta i piano.
 
Seguidament Pahud i Le Sage deixaren enrere el classicisme per aprofundir en el romanticisme de Franz Schubert i les seves variacions sobre Trockne Blumen, D. 802, una obra que interpretaren de manera deliciosa, demostrant un treball profund en el fraseig de l’obra i transformant l’atmosfera de la sala en quelcom delicat i dramàtic. Pahud es deixà endur per la música i el seu dramatisme inicial, i a mesura que s’anaren desplegant les variacions anà desapareixent la solemnitat inicial per acabar convertint-se en quelcom juganer i divertit, recuperant l’esperit de la sonata de Mozart.
 
Després de recuperar l’alè i de la petita pausa de la vetllada, Pahud i Le Sage recuperaren les seves posicions i entonaren les primeres notes de les Fantasiestücke op. 73 de Robert Schumann, arranjades per a flauta altra vegada per Pahud. Qualsevol melòman/a ha escoltat, de ben segur, una de les nombroses versions gravades d’aquestes meravelles musicals del mestre romàntic; potser la versió per a violoncel de Marta Argerich i Mischa Maisky? En tot cas, Pahud i Le Sage demostraren que l’embranzida que havien agafat amb Schubert els donava encara energia per a emprendre el fantàstic viatge romàntic i cambrístic de la mà de Schumann.
 
Per últim, el programa ofert prometia encara un altre arranjament de Pahud, aquesta vegada de la coneguda Sonata per a violí en Fa major de Felix Mendelssohn. Pahud i Le Sage abordaren la peça amb dramatisme i intensitat per transformar-la, durant el segon moviment, en quelcom solemne i gairebé ritual; el tercer i últim moviment, que hauria de marcar el final del concert, recuperà l’alè de l’inici de la peça i a mesura que s’anà desplegant, es convertí gairebé en una cursa intensa i dinàmica entre ambdós intèrprets.
 
Després dels cinc minuts d’aplaudiments, Le Sage i Pahud tornaren a l’escenari per a interpretar dues propines musicals que servirien per digerir la intensitat de l’última peça, primer un valset a la mode del tombant de segle i després de la segona ronda d’aplaudiments, una barcarola que serví de cançó de bona nit.


Fotos: Emmanuel Pahud, Eric Le Sage. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *