Aquest dijous 17 de gener al Palau de la Música Catalana vam poder gaudir d’un engrescador concert de lied a càrrec de Magdalena Kožena i Mitsuko Uchida, en què la mezzo féu un bon paper sota l’estelar actuació de la pianista. Van interpretar cicles de cançons de Schumann, Wolf, Dvořák i Schönberg.
De la mateixa manera que dimarts al Petit Palau ens preguntàvem si el
sold-out de Víkingut Ólafsson es devia al pianista o al compositor que interpretava, Philip Glass, dijous a la sala gran va passar exactament el mateix. De fet, afirmem que el públic estava dividit entre els incondicionals del lied (i això inclou Kožena) i els seguidors de la pianista Mitsuko Uchida que, través d’una carrera que combina amb la mateixa excelsa qualitat la cambra i la vessant solista, l’ha dut a traçar una trajectòria sense fissures, recollint reconeixements importants arreu d’Europa i els Estats Units.
Mitsuko Uchida va mantenir un altíssim nivell durant tot el concert. Amb la seva expressió entre extàtica i corprenedora va destil·lar un so profund i mesurat, no sense moments d’arravatament, amatent al caràcter de cada peça. L’atac d’Uchida és ferm i precís, amb un control absolut dels reguladors i les diferents textures i plans sonors. Uchida és una pianista creativa, expressiva, comunicativa, sensible i meticulosa, i tot plegat la fa engrescadora i atractiva, gairebé magnètica. D’aquells talents naturals que t’embolcallen amb la seva aura quasi mística i que, d’aquí uns anys, serà mítica i quedarà a la nostra memòria, amb enregistraments tan cèlebres com el del
Concert per a piano de Schönberg amb Pierre Boulez per DECCA, amb qui té contracte d’exclusivitat.
La mezzosoprano
Magdalena Kožena té una tècnica acurada i forjada al costat dels millors directors -Abbado, Boulez, Dudamel, Gardiner, Haitink, Harnoncourt, Jansons, Mackerras i Norrington- i cèlebres pianistes que l’han acompanyat en la seva carrera, com Barenboim, Bronfman, Martineau, Schiff i Uchida. Tot aquest bagatge la converteix en una sòlida cantant que, podríem dir, resulta ser una aposta ferma, amb les seves llums i ombres. Les llums són l’extrem domini del repertori de la seva terra, Txèquia, especialment de Dvořák i Janáček, i les ombres, en el concert, van ser un Schumann i un Wolf mancats de caràcter i amb un to relativament pla.
La primera obra que es va interpretar van ser els
Gedichte der Königin Maria Stuart, op. 135 de Schumann, format per “Abschied von Frankreich”, on Kožena va començar a escalfar motors, “Nach der Geburt ihres Sohnes”, amb un final una mica agressiu per part de la mezzo; a “Andie Königin Elisabeth”, la veu ja estava més situada i el timbre robust i bell de la mezzo va poder lluir amb facilitat per després acomiadar el món a “Abschied von der Welt” i tancar el cicle amb “Gebet”, que acaba amb una frase d’obertura i llum. El Romanticisme més clàssic es va manifestar a dalt de l’escenari, amb la justa mesura entre l’apassionament i la subtilesa dels matisos.
Wolf ens brindava una obra juganera, un recull dels
Mörike-Lieder (IHW 22), oferint moltes possibilitats expressives que Kožena no va saber aprofitar del tot. La primera peça
interpretada, “Begegnung” (num. 8) és gairebé un aforisme, amb una línia melòdica ben conduïda; i de la rauxa passem a l’emotivitat de “Nimmersatte Liebe” (núm. 9), que comença amb un
pianissimo subtil on confluïen dos plans sonors. La cançó del l’elf (“Elfenlied” núm. 16) va adoptar el caire divertit que li pertoca, en un cicle que recull diferents estats d’ànim i colors sonors. “Verbogenheit (núm. 12)” va sonar molt lírica i “Wo find’ ich Trost”, núm. 31, amb molta passió per part d’ambdues artistes, i a “Auf ein altes Bild”, núm. 23, el piano es va revelar com un instrument superb. Després d’un correcte “Lebe wohl”, núm. 36, a “Nixe Binsefuß, núm. 45 van saber imprimir -especialment el piano- el caràcter burleta, amb una melodia al teclat que semblava com si un conill perseguís una pastanaga, sense acabar-la d’agafar, amb escales ascendents molt ben concebudes, i amb una veu més intervàlica. El cicle acabava amb “Abschid”, núm. 53, un vals magnífic que va resultar atractiu.
A la segona part vam poder veure la Kožena de so més exuberant i gran presència escènica, amb obres de Dvořák i Schönberg, que requereixen una especial implicació emocional per part de la cantant. Nascuda a Brno, la mezzosoprano tenia un control absolut de l’obra del seu compatriota, que oscil.la entre la rauxa i el seny. De fet, la seva versió és una de les de referència. Les cançons del cicle
Písnē milostné, amb textos de Gustav Pfleger-Moravsky, giren al voltant de l’amor i són una bona mostra de la confluència entre el pangermanisme i el paneslavisme, amb pinzellades folklòriques. Va ser una interpretació amb carisma i gràcia, apassionada i vivaç que acabava amb un toc impressionista en el darrer lied, on el so el piano semblava gotes de rosada a l’albada, un polsim sonor encisador.
I, finalment, els
Brettl-Lieder de Schönberg va ser la part més engrescadora del concert. Les dots actorals augmentaven, i Kožena va mostrar una dicció envejable i una total desimboltura amb la pàgina, que Uchida coneix tan i tan bé. El tàndem va ser perfecte, i aquestes cançons de cabaret van sonar fresques, enèrgiques, fins i tot magnètiques, i van arrencar més d’un somriure. La part de l’
Sprechstimme va ser molt ben abordada i el piano va estar meravellós. Per què ens va agradar tant? Potser perquè era Schönberg (no puc ser imparcial), potser perquè són els
Brettl-Lieder, amb la veu de Kožena, amb el talent d’Uchida. Tot plegat. Les propines van ser molt encertades, Janáček i Schumann, per tancar el cercle. Dos estones de cel més que restaran en la memòria dels amants de la bona música i del més autèntic Romanticisme madur.
Fotos: Mitsuko Uchida, Magdalena Kožena.
