Concerts

Les perles barroques d’Arcangelo

Diumenge 20 Gener 2019

Aquest dimecres 16 de gener, el conjunt Arcangelo, sota la direcció de Jonathan Cohen i juntament amb la soprano Emöke Baráth i el contratenor Maarten Engeltjes van interpretar obres de Nändel, Vivaldi i Pergolesi dins el cicle de Música Antiga de L’Auditori.

La música del Barroc és tan lleugera i alhora arriba tan endins que sembla que no s’hagi d’acabar mai. És una música daurada, amb ressonàncies aristocràtiques que convida a l’escolta atenta i a una contemplació admirada, a un silenci profund i a un respecte pausat. La programació de tres dels grans mestres d’aquest estil i la interpretació de músics de prestigi i reconeixement internacional era una combinació que havia de funcionar necessàriament. Silete venti i el Concerto Grosso en Fa major de Händel, Cessate omai, cessate i el Concert per a dos violins en La menor de Vivaldi i, finalment, l’Stabat Mater de Pergolesi – l’obra central del concert – van anar desfilant entre les butaques de la Sala Pau Casals.
 
Des d’un escenari que quedava molt ample i segurament poc recollit per l’estil de música que s’estava interpretant, Arcangelo va transportar a un públic expectant fins al món barroc de principis del segle XVIII. Segurament, l’ús d’instruments històrics pot suscitar polèmica entre els melòmans, però la interpretació del conjunt britànic especialitzat, precisament, en música antiga, va ser força més que adequada. Arcangelo, que ha actuat en alguns dels festivals i sales de concerts més importants d’Europa i dels Estats Units i ha rebut elogis de crítics de tot el món, va executar les peces amb coneixement, destresa i bon gust i van saber convèncer tots aquells que els estaven escoltant de la capacitat emotiva de la música que estaven fent.
 
Caldria felicitar moltes de les apostes del conjunt; des de l’expressivitat respectuosa amb la música barroca fins a la delicadesa dels finals de cada moviment, passant per la direcció i projecció d’unes notes llargues que arribaven al moll de l’os – dins el Concerto Grosso en Fa major, cal destacar un solo dolç i present en la justa mesura de l’oboè i un moment de gran calidesa en què les cordes més greus van tenir uns compassos d’especial protagonisme –o el contrast de dinàmiques en diferents moments del concert i la precisió dels passatges ràpids– els violins van sobresortir en diferents moments de més virtuosisme.
 
Des del clavicèmbal, Jonathan Cohen pràcticament només dirigia amb la mirada i la respiració i els músics responien amb compenetració i homogeneïtat. Amb les indicacions justes però alhora marcades amb caràcter i energia, el músic britànic connectava amb complicitat amb un conjunt que va fundar ell mateix fa tot just 8 anys.
 
Pel que fa a la part vocal, Emöke Baráth a Silete venti de Händel ens va regalar uns pianos delicats, amb cos i profunditat i un registre agut amb més projecció, brillant i ple. Amb una veu vibrada i una posada en escena expressiva, començar el concert amb la soprano hongaresa va ser un encert. Hi va haver algun moment de pregunta resposta amb l’oboè realment molt bonic, però de la seva primera intervenció cal destacar especialment l’Alleluia, ple de melismes molt difícils que els va fer fàcils, àgils i lleugers.
 
Maarten Engeltjes va interpretar el Cessate omai, cessate de Vivaldi amb un color madur i treballat, un volum de veu molt present i la voluntat de fer arribar el text al públic a través d’una explicació musical acurada i d’una gestualitat especialment destacada. Va defensar amb gran rigor tècnic uns salts melòdics que baixaven pràcticament a la veu de pit i s’enfilaven especialment al segon moviment amb dibuixos ornamentals melismàtics. El contratenor holandès va resoldre amb elegància algun moment a capella més acusat i va fer arribar a la sala els contrastos dinàmics de l’obra per acabar amb un dramàtic «vendetta farò».
 
La segona part va començar amb el Concert per a dos violins en La menor de Vivaldi amb un color barroc, uns trinos i brodedures detallades i unes notes que ressonaven lleugeres i plenes d’aire. Els dos violins solistes, Louis Creach i Tuomo Suni, van crear un diàleg sonor amb passatges de vertigen, en el cas del concertino, i una narrativa molt ben portada, en el cas del segon violí, que va ser aplaudit fervorosament pel públic.
 
Tot seguit, degut al canvi logístic del clavicèmbal per l’orgue, els músics van sortir de la sala, es van posar cadires (finalment n’havien posat una de més) i faristols i es va produir una pausa incòmoda que potser es podria haver organitzat d’una altra manera. Amb tot, van tornar a entrar músics, cantants i director per reprendre el concert amb la protagonista de la nit: l’Stabat Mater de Pergolesi.
 
De seguida es va fer evident per què s’havia convidat Baráth i Engeltjes: amb un timbre cobert que feia encaixar les dues veus i la destresa que ens havien demostrat a la primera part, van interpretar una obra per tots coneguda i, per tant, amb la qual era difícil sorprendre. Potser es va trobar a faltar una mica més de recorregut dinàmic a les notes llargues del principi i algunes vocals tenien un resultat una mica pesat pel tipus de so escollit però en general va ser un molt bon final de concert amb alguns pianos molt cuidats, una energia innegable i que va acabar amb un amén al que el llaüt va ajudar a donar un caràcter de vigorosa energia. Encantat, el públic va demanar un bis i amb la repetició del «Fac ut ardeat cor meum» es va donar per acabat un concert que va estar ple de petites perles en tot moment, les perles barroques d’Arcangelo.

Fotos: Arcangelo

Més, sobre...: arcangelo , L'Auditori , pergolesi , barroc
Últimes Notícies