“Ploro amb la més profunda emoció cada vegada que penso en l’home que ho és tot per a mi. Ja no posseeixo ni cap ni cor. Són de la vostra propietat, amo meu. Només em queden dues mans, les voleu també?” (Carta de Richard Wagner a Giacomo Meyerbeer, 3 de maig de 1840).
Freqüentment s’ha presentat a Richard Wagner com un oasi enmig del convuls segle XIX. Un compositor aïllat en un panorama operístic decadent i amb unes poquíssimes influències musicals: ningú s’oblida del geni inspirador de Beethoven, que d’altra banda mai arribà a ser un gran operista. Bayreuth, el santuari wagnerià, només ha permès que en comptades ocasions la darrera simfonia del geni de Bonn fos interpretada en el seu sagrat escenari, establint així una connexió única però del tot incompleta. Fins i tot les portes de l’estiuenc festival romanen tancades a gran part de la juvenil producció del propi Wagner, pretesament indigne de ser tinguda en compte.
Però per arribar a la música del futur, l’obra d’art total wagneriana que tan ens segueix fascinant encara avui, cal recórrer un llarg camí, enfangat, polsegós i ple de misèries que el mateix compositor, d’una forma bastant peculiar (deixem-ho així…), explicà a la seva autobiografia. Obviar aquest angost recorregut és donar una visió esbiaixada i parcial d’un dels millors compositors de la història de l’òpera. Potser el cas de Meyerbeer és un exemple paradigmàtic en aquest recorregut wagnerià, que passà d’una admiració gairebé psicòtica a un rebuig total igualment malaltís. Però la llista d’influències i paral·lelismes en Wagner és nombrosa, com també ho és tot el llegat que el compositor deixà al seu darrera.
Per tant, aplaudim la iniciativa que ha tingut el Gran Teatre del Liceu en programar al seu foyer el concert
“Veus blanques i el camins cap a Wagner”, amb la interpretació del cor femení de la casa. Un concert que ens va fer enyorar aquelles vetllades passades al mateix foyer,
“A l’entorn de…”, que oferien interessants perspectives paral·leles al voltant de les obres que es representaven a la gran sala. Va ser una de les primeres coses que la crisi s’emportà de la programació del teatre. També lamentem l’absència de Wagner en la programació de la temporada actual d’un coliseu tan wagnerià com el Liceu.
Però per aquests camins, com hem dit, bastant polsegosos (també per al mateix Liceu), altres coses s’han perdut i només en començar el concert, amb el coral d’
Els mestres cantaires de Nuremberg en vàrem ser prou conscients: el cor del teatre necessita una renovació i dotació urgent. Amb el pas dels anys i la disminució de recursos, el cor ha anat davallant per un camí, a més a més de polsegós, en pronunciada pendent. L’exigent programa del concert del passat divendres va ser la
“prova del cotó” per al cor: sense la gegantina orquestració wagneriana on dissimular-ne les mancances, un solitari piano acompanyava un cor minvat i envellit, amb unes sopranos de cant estrident. El cotó, per tant, va mostrar sense pietat la deixadesa dels últims anys. Afortunadament, la conducció detallista i expressiva de la directora del cor, la
Conxita Garcia, evità que el concert caigués en el tedi d’una presentació inconnexa i plana de fragments corals. No podem més que agrair la seva tasca durant aquests anys tan complicats.
Ens hagués agradat veure al concert el nou flamant director artístic, que tantes esperances ha aixecat, però que tan poc s’ha posicionat entorn dels cossos estables del teatre, cor i orquestra, allò que farà que el Liceu recuperi el seu lloc en el panorama internacional que mai hauria d’haver perdut. De poc serviran les aïllades actuacions de les grans estrelles si el que les envolta no està a l’alçada d’un teatre de primera categoria.
La primera part del concert estigué dedicada a alguns dels compositors que influenciaren Wagner en el seu camí al triomf. Al coral wagnerià d’evident ressò bachià succeïren pàgines d’autors com Beethoven, els italians Bellini i Donizetti, així com un parell d’exemples de la vocalitat francesa amb l’esmentat Meyerbeer i Berlioz. Potser el més destacable d’aquesta primera part (i potser de tot el concert) va ser la delicadesa amb què s’interpretà la bellíssima
La mort d’Ophélie del darrer compositor, amb un pianíssim final extraordinari que el cor executà de forma magistral. Malgrat tot, la interpretació de la resta d’obres no passà de la correcció.
La segona part del concert, aquella dedicada als contemporanis de Wagner, s’inicià amb l’adaptació que Liszt va fer del lied de Schumann
“Widmung” (Dedicatòria)
, a càrrec del pianista
acompanyant de la vetllada,
Josep Buforn. Aquest moment va ser el més destacat de la seva participació, que es va caracteritzar per una excessiva uniformitat entre la llarga llista d’autors que componien el programa, en unes interpretacions poc pulcres i excessivament emboirades per l’ús excessiu del pedal. No estava potser tan preparada la seva tasca d’acompanyant com la de solista?
El concert continuà amb una versió molt incisiva i de dicció perfecta del cor de bruixes del
Macbeth verdià i alguns exemples francesos de Fauré, Massenet, així com els cors femenins de
Samson et Dalila i
Carmen que inexplicablement el programa de mà no incloïa i que tampoc el presentador de l’acte, Pol Avinyó, n’informà com hagués estat desitjable.
La darrera part estigué dedicada íntegrament a Wagner, obrint-se amb el somiador i fantasiós cor de
Die Feen (Les fades), la primera i oblidada òpera del compositor i que ens va fer desitjar la seva presentació al propi Liceu, on roman encara inèdita. Seguí un fragment de
Rienzi on malauradament es tornaren a posar en evidència les mancances del cor, sobrepassat per l’exigent escriptura wagneriana, en uns passatges en cant
a capela on romania freqüentment sense el suport pianístic
. Segurament el cansament de les veus també començava a fer presència en les darreres pàgines del concert, que finalitzà amb els molt més coneguts cors femenins de
L’holandès errant i
Tannhäuser, a més a més de la propina de
Parsifal. Aquesta última ens portà a la memòria la darrera excel·lent prestació que el cor dugué a terme en aquesta espiritual i etèria òpera en el ja llunyà 2011, aspectes que s’enyoraren en la interpretació de divendres.
L’ús del faristol durant tot el concert va ser un handicap afegit en contra d’una expressivitat que hauria guanyat volada prescindint de les partitures. Durant tota la vetllada ens va sorprendre l’atenta mirada a la direcció d’una menuda cantant del cor, que en prou feines utilitzava partitura, com hagués estat desitjable observar en la resta d’algunes de les seves companyes. En finalitzar el concert descobrirem que la Teresa Casadellà es jubilava en acabar la tanda de representacions de
Madama Butterfly, després de gairebé 40 anys de servei en el cor del teatre. Les nostres felicitacions per la feina feta i els anys dedicats a aquests camins a vegades polsegosos per on transcorre el món de l’òpera.
Fotos: cambra liceu, Wagner
