Concerts

La Tràgica de Mahler

Dimarts 22 Gener 2019

Aquest diumenge 20 de gener, a la sala Pau Casals de L’Auditori, vam poder gaudir per tercer dia consecutiu d’una obra de grans dimensions i complexitat, la Sisena simfonia de Gustav Mahler també coneguda com a Tràgica (tot i que el propi compositor mai va posar sobrenoms a les seves simfonies). Ens la va interpretar l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sota la direcció de Karl-Heinz  Steffens, director que substituïa el primer programat Pinchas Steinberg i que debutava amb l’orquestra barcelonina.

Aquest és el segon Mahler de grans dimensions d’aquesta temporada, que es va inaugurar amb la Cinquena simfonia del mateix compositor, i és que no hi ha any que la programació de l’OBC no contingui una o dues simfonies del compositor austríac, que sempre dóna com a resultat una sala ben plena i un públic molt entregat i coneixedor d’allò que va a escoltar.

L’orquestra va satisfer el públic amb la seva interpretació, amb uns bons instants cambrístics típics de l’escriptura mahleriana, uns tutti exuberants i alguns solos impecables i molt destacables com els de trompa, trompeta, tuba i violí. Però a causa de la gran plantilla requerida, que supera amb escreix els músics titulars de l’orquestra, i per tant la necessitat de col·laboradors externs, en alguns moments, el nivell de l’orquestra es va veure rebaixat amb puntuals desajustos d’afinació o alguna imprecisió d’atacs, així com la falta de més presència de la secció de violins.

La direcció d’Steffens mostrava un control absolut de l’obra. Amb una mirada altiva i de gran solemnitat en l’inici d’aquesta, va aconseguir remarcar el caràcter militar sense deixar de costat la majestuositat que requereix aquesta música. Es va mostrar molt efectiu en el control de les seccions rítmiques, i potser amb una petita manca de flexibilitat pel que fa als tempos, la qual podria haver emfatitzat el lirisme o aconseguir la gran expressió que trobem, en la música de Mahler, en els enllaços d’entre frases.

Al primer moviment el va seguir l’andante moderato, ordenant així els moviments segons les interpretacions de la simfonia que feia el mateix Mahler i la rectificació de l’ordre que va fer després d’una primera edició de la partitura. Va ser un moviment en el qual no es va aconseguir construir i aguantar la tensió en la seva globalitat, però en la secció final l’orquestra va arribar a cobrar la densitat necessària per a trobar el sentit a tot allò que havia sonat amb anterioritat i alhora acabava amb una màxima delicadesa.

En el tercer moviment, l’Scherzo, Steffens ens va oferir una interpretació molt personal i cuidada, amb uns clars contrasts de caràcter i amb una gran senzillesa i elegància en el fraseig, de clares reminiscències clàssiques.

El quart moviment, Finale: Allegro moderato -  Allegro energico, és una lluita entre música amb molta llum, vitalisme i majestuositat, i música fosca, misteriosa i que presagia la tragèdia. La contraposició i transformació d’aquests elements va estar molt ben gestionada i els esperats cops de martell (va haver-hi dos cops, com indica la partitura original de la qual Mahler va restar el tercer cop, tot i que aquest darrer es du a terme en moltes les interpretacions actuals) van ser de gran impacte i efectivitat. Quan sembla que finalment “el bé” hagués guanyat la batalla i el públic podia retornar a poc a poc a respirar amb normalitat, ens cau a sobre un final inesperat i fatídic.

El públic va ovacionar amb molta efusivitat el director i l’orquestra, una mostra d’entusiasme que contrasta dràsticament amb la sensació de buidor amb què s’acaba la simfonia i que fa reflexionar si potser la millor resposta a aquest final seria que el públic tornés cap a casa en silenci, perquè després del final de la Simfonia Tràgica de Mahler, només el no-res és possible.


Fotos: Auditori de Barcelona, Karl-Heinz Steffens. 

Més, sobre...: mahler , auditori , obc , pinchas steinberg
Últimes Notícies