Concerts

Josep M. Colom. Música callada en un món sorollós

Dimarts 22 Gener 2019

El proper dimarts 29 de gener podrem gaudir d’un concert a càrrec del pianista Josep Maria Colom a la Sala 2 Oriol Martorell de L’Auditori on interpretarà Música Callada, de Mompou.
 

Intimisme sense intimitat, comunicació sense paraules, viure junts una aparent solitud on expressar l’inexpressable i dir molt sense dir res; el que sona quan tothom calla, l’harmonia insondable del silenci. Poques obres amaguen rere la seva aparent fragilitat una solidesa de principis tan corprenedora com la Música callada de Frederic Mompou, un veritable posicionament musical davant del món que, no malgrat sinó precisament gràcies a la seva impermeabilitat històrica als esnobismes imperants de les modes, esdevé etern i atemporal; potser el darrer esquitx d’universalitat possible en el nostre món líquid, si no liquat, de la postmetafísica.
 
Vist d’aquesta manera, tornar a Mompou és sempre tornar a una veritat construïda amb xiuxiuejos que la fan majúscula en la seva subtilitat; sempre és pertinent i necessari. És per això que poder assistir a la interpretació integral de la Música callada en directe sempre és una cita indispensable que transcendeix l’afició al repertori pianístic, sempre i quan es compti amb tutela d’un intèrpret capaç de copsar-ne aquest sentit. Afortunadament, tot això passarà el proper dimarts 29 de gener a la sala Oriol Martorell de l’Auditori.

La sala barcelonina programa així en el segon recital de piano de la seva temporada de Música de Cambra un dels cims compositius de la nostra tradició, i ho deixa en les mans, mai millor dit, d’una altra figura clau de la música catalana de la nostra època, el pianista Josep M. Colom.

Colom, que en els darrers anys ja hem vist presentar la seva personal lectura del gran repertori en destacats recitals en solitari, s’encarregarà de recrear aquesta vegada el món sonor d’un dels més grans autors catalans de tots els temps (havent celebrat just l’any passat el 125è aniversari del seu naixement), en la que és potser l’obra més reeixida de la seva producció pianística i la més paradigmàtica del seu univers personal.

Música callada és una declaració educada i subtil però alhora monumental, amb aquella contundència inigualable de les línies rectes d’un horitzó silenciós i emboirat. Inspirada en els versos de Sant Joan de la Creu en el seu Cántico espiritual (“La noche sosegada / en par de los levantes de la aurora, / la música callada, / la soledad sonora, / la cena que recrea y enamora”), s’organitza en vint-i-vuit peces distribuïdes en quatre quaderns que Mompou elaborà entre 1951 i 1967.

El propi punt de partida ens situa en el terreny d’una mística per a la qual el llenguatge humà no només es revela insuficient, sinó que és un veritable agent contaminant de la veritat buscada, i que forcem a través de la depuració fins a l’ultimíssim dels seus límits (ja que és impossible renunciar-hi) perquè en la darrera de la seva quasi transparència ens deixi albirar una veritat que finalment és incomunicable. Es tracta, doncs, d’un viatge al món espiritual, però d’un potencial universal enorme que, en la seva reivindicació de la buidor i el silenci,  connecta amb des d’aspectes punters del nostre pensament actual i fins a l’ancestral tradició zen.

Mompou teixeix una obra com a mirall d’un projecte vital, però que tampoc cau en el psicologisme romàntic de l’autor, ja que ell mateix també es dilueix en aquest procés de depuració, observable clarament en l’evolució estilística de l’obra a través dels seus números.

Així, els primers ens remeten a la seva anomenada segona etapa compositiva, on s’estableix un fructífer diàleg entre la gran tradició europea del pianisme francès (que tant amara la seva producció, sobretot de Debussy i Satie, i malgrat que refusés la filiació impressionista) amb el folklore català, aquelles melodies populars (que treballà en les també cèlebres Cançons i danses i que aquí recordem en números com l’11è o el 13è) perfumades per la nostàlgia de la infantesa i elevades a la categoria de gran música culta amb un tractament pianístic que mai els roba, tanmateix, la seva frescor, quasi ingenuïtat, original.

Poc a poc, però, el seu llenguatge esdevé progressivament més abstracte fins arribar en les darreres peces a ressonàncies quasi serials (com al núm. 25), en l’intent musical de copsar aquest sentit ocult de la realitat propi de la seva darrera etapa. Música callada és un viatge cap a construccions harmòniques innovadores que mai perd la seva coherència i sinceritat, ni cau ni en disquisicions intel·lectuals ni en fronteres escolàstiques que desvirtuarien l’objectiu d’aquesta i que, per altra banda, el propi Mompou sempre fou contrari a adscriure-s’hi. La malentesa timidesa d’un veritable outsider que, contràriament, tenia molt clar el que volia dir i com (no) dir-ho.

L’experiència incomparable d’escoltar i, si pot ser, entendre la Música callada estableix una connexió profunda amb la seva ànima conduïda per una escriptura depurada però en cap cas cerebral. La seva expressivitat emotiva es construeix lànguidament i sense pressa (tempi usualment lents) a través de les seves melodies elegants (díficil escollir-ne una...), les subtilitats dinàmiques i la riquesa harmònica.

Aquesta delicadesa, precisament, converteix la seva execució en un parany per a qualsevol intèrpret. Es tracta de saber superar la seva aparent simplicitat per desvetllar la profunditat del seu missatge, però alhora sense caure en l’histrionisme exhibicionista de qui vol subratllar la dificultat de la seva empresa. És, doncs, un saber fer fàcil el que és difícil encara que sembli fàcil: gloriosa paradoxa, com dir ben alt sense cridar, fer callada la música callada.

Darrerament, aquesta obra fonamental ja ha rebut la visita de destacats pianistes del nostre país que ens han regalat afortunades versions enregistrades, i que poden ser interessants de revisar abans d’assistir al concert de l’Auditori. Ara podrem delectar-nos amb l’aproximació a l’intimisme contemplatiu de Mompou per part d’un altre tòtem del pianisme ibèric, qui fou Premi del Ministerio de Cultura el 1982 per les seves gravacions, Premi Nacional de Música el 1998 i un dels nostres solistes més destacats que, curiosament, comparteix amb Mompou el seu lligam acadèmic amb França i el Conservatori Liceu, on actualment és professor.

Josep M. Colom serà l’encarregat de conduir-nos per aquest món serè, articulat a través d’un exigent control de les dinàmiques i una cura per la delicada i expressiva finor que oscil·la entre el ser juganer i la contemplació espiritual. Sens dubte, esperem amb gran interès la seva lectura d’una música que apel·la als marges d’un enteniment diluït, tranquil i fora del temps de les coses i del llenguatge, pensat des del piano i per al piano (com quasi tota l’obra de Mompou) com a l’instrument adient per a l’inexpressable, que, segons digué, és precisament per al que està escrita la música.

En paraules del propi compositor en la seva cèlebre cita: “Aquesta música no té aire ni llum. És un dèbil batec del cor. No se li demana arribar més enllà d’uns mil·límetres en l’espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima i regions més secretes del nostre esperit. Aquesta música és callada perquè la seva audició és interna. Contenció i reserva. La seva emoció és secreta i solament pren forma sonora en les seves ressonàncies sota la gran bòveda freda de la nostra soledat. Desitjo que la meva música callada, aquest nen acabat de néixer, ens aproximi a un nou calor de vida i a l’expressió del cor humà, sempre la mateixa i sempre renovant.” (Font: fundaciomompou.cat)

Recomanem, així mateix, assistir a la prèvia del concert, el mateix dia a les 19.30, on la periodista musical Mònica Pagès ens descobrirà més coses del personal univers de Frederic Mompou, un aperitiu molt pertinent que ens posarà en context abans del recital de Josep M. Colom.

Fotos: Josep Colom

Més, sobre...: Josep Maria Colom , Mompou , piano , L'Auditori
Últimes Notícies