Concerts

Escalant des de Sarrià

Dimarts 5 Febrer 2019

Aquest cap de setmana s’ha iniciat la cinquena temporada dels Amics de l’Òpera de Sarrià amb la farsa de Rossini La scala di seta, òpera en un acte rarament vista a Barcelona. Al Liceu només s’hi va presentar al llunyà 1977, malgrat que l’obra ja havia passat per la ciutat en l’encara més llunyà 1823 (Teatre Principal). Una re-exhumació, per tant, del tot necessària tenint en compte la bellesa de la partitura i el seu dinamisme trepidant, que en molts moments ja presagia el Rossini madur.

L’orquestra Barcelona Concertante va estar dirigida de manera matisada i atenta per la batuta d’Assunto Nese. En alguns moments es va enyorar un so més dúctil de les cordes o uns moments solistes més acabats per part dels vents, però en conjunt va ser una lectura molt més que acceptable d’una obra plena d’esculls certament dificultosos per mantenir la coordinació entre escenari i fossat.
 
Molt cohesionat va ser el jove i eficient equip vocal, començant per la protagonista Giulia, interpretada per la soprano Irene Mas, una veu de timbre agradable i tècnica impecable malgrat algun agut problemàtic, en una interpretació convincent però a la qual potser hi va mancar un punt de major picant seducció a nivell escènic. Giulia, en el seu intent de començar una nova vida amb el seu flamant (però secret) marit, Dorvil, ha de vèncer amb el seu encant les pretensions del fatxenda Blansac i fins i tot del seu propi servent, Germano, criat que encara dificultarà més la situació amb còmics malentesos.
 
Dorvil va estar encarnat per Jorge Franco, tenor contraltino ideal per al personatge que interpretà però en qui s’observaren unes sonoritats excessivament nassals i un fraseig un xic pla. El seu competidor per l’amor de la protagonista Giulia era Blansac, en la interpretació del baríton Carles Pachón (el programa de mà inexplicablement el presentà com a baix). El seu pas per Pésaro del passat estiu va estar certament aprofitat pel cantant, tenint en compte l’excel·lent prestació de la que varem gaudir en la  petita farsa de Rossini; tant a nivell vocal com actoral el seu cant mostrà una gran sapiència de l’estil del cigne de Pésaro. De forma molt adient s’optà per afegir a la curta partitura (on el seu personatge no hi té cap ària) un fragment on Pachón va poder fer gala de les seves qualitats, l’ària “Le femmine d’italia” de L’italiana in Algeri que tan fresca té el públic barceloní. Potser la pàgina xocava en algun moment amb l’argument de la farsa (que recordem que té lloc a París), però va ser un plaer poder escoltar la interpretació que el baríton va fer del fragment.
 
El també baríton Roberto Maietta va donar vida al ximplet criat de la història, Germano, amb una interpretació actoral molt convincent amb un punt histriònic que en més d’un moment provocà les rialles del públic. A nivell vocal es va enyorar un major control de la seva potent veu en un cant poc matisat.
 
Bona interpretació la de la mezzosoprano Núria Vinyals en la breu part de Lucilla, cosina de Giulia i convincent prestació escènica del tenor Elías Juan Ohngay, malgrat una veu bastant indefinida, en l’episòdic paper de Dormont, el tutor de la patidora protagonista.
 
La direcció escènica va ser conduïda de forma àgil per Anna Ponces, amb un resultat d’aconseguida comicitat. La senzilla però utilitària escenografia va córrer a càrrec dels alumnes de l’escola ELISAVA.
 
Des d’aquestes línies no podem fer res més que acabar agraint la feina feta pels Amics de l’Òpera de Sarrià, amb una mancança de recursos evident, i desitjar un gran futur a aquesta petita companyia d’òpera de cambra en el seu intent d’omplir un buit incomprensible en la programació operística barcelonina. Les gegantines dimensions del Liceu no fan possible que algunes obres importants de petit o mitjà format pugin al seu escenari. A vegades s’ha parlat de la necessitat d’un segon espai, com existeix en ciutats capdavanteres com París, Londres o Berlín. Somnis que malauradament sempre han quedat en l’aire...

Fotos: A. Bofill

Últimes Notícies