Concerts

Robert Brufau: “Cada inversió en nova creació ens apropa més a la internacionalització”

Dimarts 5 Febrer 2019

Aquest mes de gener, Robert Brufau s’ha incorporat com a director de L’Auditori després d’haver estat 5 anys programador i, anteriorment, responsable de producció del que ell anomena la casa de les músiques. Brufau, que portava força anys en un sector que coneix molt bé, fins ara havia treballat en l’àmbit de la contemporània, la cambra, la música antiga, el jazz i propostes interdisciplinars. En la seva nova etapa pensa l’orquestra com un eix integral de l’equipament i reivindica la mancança de recursos de personal que parteix. És imprescindible subsanar-lo per fer una proposta de relat integral que aixoplugui totes les estètiques.

Per construir sinèrgies, als artistes els interessa tenir un projecte que sigui més o menys a llarg termini?
L’important és la voluntat de crear coses de forma natural i establir diàlegs que abans no es produïen. En el moment en què ens hem obert a dialogar i a expressar la voluntat del que volem fer i del nostre projecte, hem descobert que veure això és el que els artistes necessiten. Si parlem de Quartet Casals, la relació a llarg termini és òbvia, o en el cas de Pablo Heras. Però és parlar de futur, després poden passar coses puntuals. El que no podem fer com institució pública és vincular-nos només a una sèrie d’artistes. Això fa que s’hagi de variar, i que pocs artistes puguin repetir a diferents temporades.
I això lliga una mica amb una idea que vinc defensant: l’orquestra, ara que la competència és forta, s’ha de servir de L’Auditori per  créixer artísticament. I aquesta orquestra pot ser molt més atractiva per altres artistes expressant-se també més enllà de la pròpia orquestra.
 
La idea és crear un microrelat dins d’un gran relat perquè cobri sentit i es pugui explicar?
Això mateix: la voluntat és construir grans relats. L’any que ve veurem una gran mostra d’aquesta idea amb l’any Beethoven, però al final a L’Auditori una de les màximes és que abraci la diversitat i la potenciï. Perquè el públic de Barcelona ho necessita, perquè tenim la capacitat de fer-ho i perquè ens hem d’assimilar a alguns auditoris europeus que ja van en aquesta direcció.
Per tant, això fa que en cadascun dels aspectes que toquem sigui necessari que tingui un relat propi. Però després hem de ser capaços de fer dibuixos de gran format que englobin el dibuix total del relat artístic d’acord amb la modernitat.
 
A què et refereixes exactament amb modernitat?
En el sentit que no es tractarà només de crear el repertori, que ho farem. Veurem per exemple molt repertori de Beethoven, però volem fer també una visió actual del que passa. I no només mitjançant la vida del personatge i els tòpics que se li associen, sinó també des del punt de vista de la nova creació.
Quan jo parlo de modernitat, el que expresso és la voluntat d’abordar aquest concepte en tot el que fem. A través de com ens apropem a aquest repertori. Hem inclòs a Barcelona Obertura el concert de Vivancos i Victoria, i aquestes coses les seguirem fent.
 
Quina diferència hi ha entre un programador i un director artístic?
El segon afegeix la definició estratègica del projecte, la representativitat i la direcció artística. Aquest pas ha fet canviar la meva realitat en el sentit que em permet dotar el meu treball i el que es fa d’una visió pròpia. És fruit de la capacitat que tinc ara i que abans no tenia: el projecte artístic és en la seva totalitat responsabilitat meva. Ara podem realment pensar i dibuixar la personalitat artística de l’entitat, com es posiciona a nivell local i com ho fa a nivell internacional. No dono l’esquena a l’antiga tradició, però sí que poso el focus en la nova música.
Això ho fem a partir de dos eixos: el primer és unificar el discurs artístic integrant l’orquestra en aquesta voluntat; potenciar les polítiques de nova creació amb aspectes com el Sampler Sèries; i finalment potenciar la diversitat.
Tenim la sort de viure en una ciutat que disposa de més d’una gran organització musical, com passa a París, Londres, Viena… Així, els projectes es dirigeixen a un target determinat segons la capacitat o voluntat artística de cada equipament. A L’Auditori toca abraçar l’antiguitat i el classicisme, però també la modernitat per apropar-nos a un públic més jove.
 
Llavors el públic jove és una mica el taló d’Aquil·les d’aquests equipaments?
Bé, hi ha una dinàmica de consum internacional de la clàssica; nosaltres no podem donar l’esquena al que som. Però hem de tenim molt present que, si no sabem explicar també la nova creació en quedarem enrere. Hem de treballar aquests ponts entre el públic habitual de la música clàssica i la nova creació. No podem convertir-nos en museu, hem de ser una casa viva, i viure del present.
 
Sembla que els compositors de la nova creació van més enllà i el públic no els comprèn.
Jo sempre parlo que el pitjor enemic de la música de nova creació és el públic de la clàssica perquè tots els que estem educats o habituats al món clàssic ens trobem violentats o no sabem entendre el que es produeix trencar certs paràmetres. Això volíem trencar amb el Sampler Sèries, per exemple, i ha funcionat molt bé.
I no tenim la voluntat ara d’omplir la sala amb gent jove, però hem de fer un procés i saber adaptar-nos a les noves realitats per arribar a un públic que gaudeixi de la música contemporània.
Hi ha un altre element molt interessant: com ens està afectant també el món de l’enregistrament. Això ens genera prejudicis que ens limiten moltíssim l’experiència pròpia del concert. Tenim moltes limitacions a causa d’això, però no té solució. La nostra feina, per tant, no només ha de ser generar nous projectes o una lectura de catàleg, sinó ser capaços d’explicar al públic qui són. Ens recreem en principis del segle XX, els anys anteriors a la guerra, quins anys més dolços… Però som incapaços de donar valor a la nova creació musical.
 
Però és una qüestió de perspectiva: quan estàs vivint el present no ets capaç de valorar-lo si no fas un esforç específic de pensar aquest present. Ara estan passant coses molt importants també, però hem de fer una reflexió que aquestes coses també són molt importants i que en un futur també ho seran. Crec que el que demana la música de nova creació són dues coses: l’obertura de mires absoluta (epokhé, ser totalment sensorial) i la perspectiva. Però si no la busques, no la trobes.
El que passa és que hem de ser capaços de convèncer. La nostra feina no és tan analitzar la situació, sinó construir ponts i convèncer de que han de fer aquest canvi. Aquest és el gran repte en realitat. Dir als grans oients de la clàssica que han de ser més oberts de mires és ser ofensiu, i aquest no és el camí per arribar a donar-li valor a la contemporània.
En tot cas, crec que sí és important el fet d’explicar que ara veiem amb perspectiva fites que es van aconseguir abans de la guerra, i que les pensem fins i tot amb certa malenconia; i no ens adonem que passava al mateix amb els contemporanis de l’època. Hem de tenir clar que som una institució pública i que si el que volem és deixar una petjada pel futur (que és el nostre deute) no ens podem deixar pas fer fins a música més enllà del segle XX. Existeix música més enllà d’Stravinski, Berg o Schönberg.
Aquest procés de maduració com a oient que fas quan t’apropes a certs repertoris no es produeix de forma natural necessàriament. Hi ha gent que té la sort de tenir aquesta inquietud, però hi ha molta gent que no la té i això no els fa menys capaços. És un tema de construir ponts, introduir repertoris de forma “dòcil”.
Altres auditoris simplement ofereixen els concerts perquè és el que han de fer, i el públic que aconsegueixen no és la prioritat. Però jo no crec que hagi de ser així. Estic molt més satisfet de l’aproximació que hem fet amb el Sampler Sèries, construint i buscant assimilar-nos a altres festivals que tenen la voluntat de tenir un cert sentit per al públic.
No obstant, tampoc crec que ens haguem d’allunyar tant d’aquesta idea: no es tracta de si omplim o no la Sala 1, la nostra tradició i pressupost segurament siguin molt diferents, però la mentalitat d’entendre que hem d’oferir un servei que va més enllà de l’entreteniment per a l’oient, és quan donem sentit a la nostra tasca. Entendre que té un valor, que és necessari.
 
Parlaves que L’Auditori és una institució pública i els fons són els que són. Aquí no és possible fer experiments, per qüestió de pressupost. També has comentat que independentment d’això prefereix propostes més indirectament pedagògiques com la del Sampler Sèries. Però, fins a quin punt ets esclau de les institucions?
Moltes vegades es parla de la responsabilitat dels programadors. És evident que les polítiques culturals són essencials per als resultats, i determinen què passarà. Aquesta és la realitat de la música viva, no som un museu, però també podem jugar molt. Aquí entra l’estratègia, l’astúcia… al mercat ningú s’imaginava que podríem generar una Sampler Sèries abans de generar-lo. Per tant, igual que ara no ens podem imaginar el que podem arribar a fer, no vol dir que no puguem fer-ho. La gràcia d’aquesta casa és la capacitat de generar tants projectes i construir des de zero.
 
Per tant, la intenció és continuar amb aquesta línia o intentar fornir més aquestes noves músiques per arribar més al públic melòman en general?
Si ens quedem amb Sampler Sèries no farem el camí, hi ha una intenció de repensar la figura de l’orquestra, com s’implica la figura dels compositors convidats, quins encàrrecs realitzem, a quins compositors… No ens n’adonem, però cada inversió que fem en música contemporània ens apropa a l’objectiu de la internacionalització del projecte.
Cada vegada que dibuixem un projecte ambiciós de música contemporània estem dialogant amb institucions de primer ordre. Des de fa anys estem plantejant un projecte que s’engegarà l’any 2020, que és un co-encàrrec del compositor del post-minimalisme americà David Lang. I l’estem treballant en una mateixa taula amb institucions de renom de Nova York, Londres i Luxemburg. Sembla obvi, però a vegades la gent no s’adona de fins a quin punt és important fer-ho. I no només per un tema de convenciment, i de generar nova creació, i d’invertir en el futur de la música; sinó també per un tema d’internacionalització del propi projecte L'Auditori.
En l’imaginari col·lectiu de la ciutat jo crec que no està prou present, però no som conscients que internacionalment té un reconeixement i una admiració envejable que no tenen altres institucions. No hi ha cap altra institució en tot l’Estat espanyol de la magnitud i l’impacte internacional que genera L’Auditori.
 
En una institució eminentment simfònica les sinèrgies internacionals que es poden crear han de ser a través de la nova creació, doncs?
També ho estem aconseguit amb l’orquestra col·laborant, per exemple, amb la Filharmònica de París. Un altre terreny on hem sigut referents i hem desenvolupat fortes relacions internacionals ha estat el de l’educació, amb el servei educatiu de L’Auditori. Amb la Cambra, quan vam fer els Sextets de Brahms, van acabar essent part del programa de la Filharmònica d’Hamburg. És a dir, que el contacte està a molts nivells.
 
L’Auditori, com el Palau, forma part de l’European Concert Hall Organisation. Això és estar al primeríssim nivell de grans equipaments internacionals i suposo que permet generar moltes sinèrgies que potser no es generarien.
Sí, és així. Quan fa dos o tres anys vam decidir celebrar Beethoven, es va crear una subcomissió i jo em vaig trobar al costat dels directors artístics d’Amsterdam, Birmingham, Viena… També és molt interessant que les realitats, malgrat el que puguem pensar, a vegades són molt semblants i a vegades molt diferents. Per exemple, a Viena hi ha dos institucions que en formen part: amb una no tenim res a veure (la Musikverein) i amb l’altra trobem molts paral·lelismes (la Konzerthaus).
 
Si ara no fossis programador de l’Auditori, sinó d’un hipotètic equipament que tingués un finançament X. Quin concert programaries?
Jo no penso mai així, no em passa mai perquè realment L’Auditori ho pot fer pràcticament tot. Una altra cosa és que ho hagi de fer o no. Aquí és on trobem els límits, és un tema més de pensar si hem de fer alguna cosa i en algun moment determinat. Sí que és la nostra funció invertir en nova creació, fer créixer l’orquestra artísticament, però hi ha certes coses que no són necessàries per als nostres objectius.
Em preocupa més poder consolidar una realitat humana del col·lectiu de l’orquestra perquè hi ha un procés des del 2013 aproximadament, que s’estableix que no es poden contractar treballadors públics, i totes les jubilacions ens suposen baixes. Això ens ha provocat una situació límit molt desfavorable, actualment estem amb 20 places vacants. Per tant, la meva preocupació ara és més com convèncer Madrid, que és d’on surt aquesta llei, que és necessari que puguem omplir aquestes places.
 
Voldries que es revisés aquest abandonament?
No parlaria d’abandonament, sembla massa fort. M’agradaria que s’entengués que no hi ha cap institució com la nostra, quant a projecció internacional, que no hi ha cap altra assimilable a L’Auditori i que, alhora, som l’única de les tres grans institucions de Catalunya que no rebem finançament de l’INAEM (només estem finançats per l’Ajuntament i la Generalitat). Que hi hagi unes raons en el seu orígens d’això no és qüestionable, però potser ara ja no estan tan clares i s’han de repensar.
 
Hi ha possibilitats o vies per poder solucionar aquesta situació?
Si pogués contestar així de ràpid, en les dues setmanes que porto al càrrec, seria un miracle. Però sí que tinc moltes ganes de treballar-ho, d’explicar la nostra realitat i les nostres necessitats per donar-li la importància que mereix a l’orquestra. Però tampoc vull ser catastrofista, acabem d’incorporar un nou concertino increïble i feia deu anys que no en teníem. Això és el que no ens podem permetre.
 
En aquest sentit, la programació que tu fas de l’OBC està estretament lligada a la direcció artística o musical, o són coses diferents?
Ha d’estar estretament lligada. Jo no entenc la direcció titular de la nostra orquestra sense una relació súper estreta i construir i generar projectes junts. No sé quins diàlegs s’han produït abans, però des del meu punt de vista seria inviable així que pensant en el futur, a partir d’ara s’han de produir diàlegs constructius.
 
Per recollir una mica, quin relat hi ha fins ara a L’Auditori i quin relat vols construir?
Jo crec que L’Auditori fa un canvi molt important fa 5 anys quan s’inicia aquest projecte i es crea el Sampler Sèries. Des de fa 2 anys hem aconseguit dotar de personalitat pròpia una programació de músiques modernes. Per tant, hi ha una part de L’Auditori que ha explosionat i ha explicat una mica aquesta voluntat de què vol arribar a ser. Però mai hi arribarà del tot si l’orquestra i la banda no s’integren com una eina més que treballen estratègicament cap a l’objectiu. Res pot ser causal o atzarós, tot ha d’estar molt mesurat i ha d’haver molta ambició darrere de créixer conjuntament. La voluntat no és canviar el que hem fet, sinó potenciar-ho i fer-ho extensiu a tot l’Auditori.
 
A casa quina música escoltes?
Ostres, doncs de tot. M’ha influït la tradició irlandesa per la meva dona, jo sempre havia escoltat molt rock i punk, i alguna cosa més propera al pop, tot i que mai m’ha tirat massa. I sempre m’he dedicat a la clàssica. Escolto des de música contemporània a l’orquestra i la cambra, el jazz també m’ha interessat molt fins a crear un club de Jazz. És una mica eclèctic, sóc molt omnívor amb la música.

Últimes Notícies