Concerts

La Música callada de Colom

Dimecres 6 Febrer 2019

El passat dimarts 29 de gener el pianista Josep Colom ens va oferir un concert a la sala Oriol Martorell de L’Auditori d'aquells que perduraran en la memòria de tots els que ens vam reunir per escoltar-lo.

El concert estava integrat per una sola obra, dividida en els quatre àlbums que conformen Música callada de Frederic Mompou, una obra de gran magnitud i durada, composta a foc lent i que va anar prenent forma amb el pas dels anys. El mateix compositor la reconeixia com a la més pròpia del seu estil i va ser titulada a partir d’un vers del Cantico espiritual, de Sant Joan de la Creu: “…la música callada, la soledad sonora…”.
 
És una obra en la qual la importància rau en l’aspecte sonor, tímbric i temporal. Una música creada a partir de llums i ombres, que emfatitza el silenci i les ressonàncies amb reminiscència a les campanes, presentant-nos una reflexió sobre la senzillesa i la bellesa, i buscant en l’oient l’audició interna i una emoció secreta. Una música que conté influències de Chopin i Paul Valérie; com també de la música francesa i del folklore musical català i espanyol oferint-nos una proximitat en un món estrany o una llunyania de la nostra pròpia essència, i que requereix un gran imaginari sonor, tant en la seva composició, com per a ser interpretada.
 
Josep Colom en va oferir una interpretació que va ser exquisida. Abans de començar, s’adreçà al públic demanant que no s’aplaudís entre els àlbums, sinó que es conservés el silenci fins a la finalització total de l’obra, que va descriure que gaudia d’un caràcter místic. Tot seguit començà amb el primer moviment, Angelico, en el que va aconseguir des de la primera nota, a partir d’un increïble control de les sonoritats del piano i d’una articulació precisa però sense un fort atac, un timbre meravellós i llunyà del món terrenal, amb el qual va aconseguir emportar-se a l’audiència a un nou espai i temps fora de la vida quotidiana.
 
La interpretació de l’obra estava basada en mostrar aquest control del teclat i la recerca del límit sonor de l’instrument, en l’organització temporal tant dels silencis com de les durades dels sons, i en la construcció de paisatges sonors diversos per cada un dels moviments. Tot això ho va aconseguir emfatitzant la ressonància de les notes, amb jocs de pedal que ens canviaven d’espai arquitectònic, buscant els extrems dinàmics del piano i jugant amb les densitats sonores. Amb aquestes eines va atorgar a la música de Mompou del poder magnètic que oferia el flux sonor que emanava del piano, en un concert en què l’intèrpret va anar creixent en cada moviment.

L’últim dels moviments presentava una solemnitat a partir d’una melodia d’harmonies clares, que oferien una sensació de benestar i pau. El públic perdurà en el món sonor de la Música callada, més enllà de què s’esvaís la ressonància final de l’última nota, donant temps al pianista a treure’s les ulleres i tancar la partitura amb total tranquil·litat mentre el públic mantenia un silenci espectral, que a poc a poc va anar-se convertint amb uns aplaudiments entusiàstics que mostraven astorament per part del públic d’allò que acabaven de viure.

Finalment, en Colom, es va dirigir al públic agraint la companyia en el viatge sonor que representava el concert i dient que l’única cosa possible a tocar com a bis després d’aquesta música, era ella mateixa i tancar el cicle. És a dir, tornar a interpretar el primer moviment, de durada aproximada de dos minuts, en el qual va emfatitzar la diferència de la percepció d’aquest si emana del silenci com a peu de la construcció de l’obra o si procedeix tot el món sonor que ja s’havia creat i s’esvaeix en el silenci.

Fotos: Josep Colom
 

Més, sobre...: música callada , mompou , colom , lauditori , cambra
Últimes Notícies