El proper diumenge 24 de febrer, el Palau de la Música acull un nou concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) amb la violinista Esther Yoo, sota la batuta de Tomàs Grau, per interpretar Sibelius i Dvořák en un concert que porta per títol “La virtut de fer gran quelcom petit”.
Fins a meitats del segle XIX, la història de la música i -per extensió, la història de l’art-, havia seguit una direcció prou unívoca a Europa com per tenir clar que després del Renaixement ve el Barroc, el Classicisme, fins al Romanticisme. En aquest moment, l’artista s’emancipa de la societat que l’ha sustentat durant segles -la relació artista-mecenes- i va a la recerca del Jo i una nova idea de Bellesa. Els artistes romàntics volen acaronar l’Absolut en un impuls irrefrenable d’assolir la transcendència i posar la subjectivitat per davant dels fets -d’aquí en sorgirà, com a reacció, el Positivisme en filosofia i el Naturalisme en arts plàstiques i literatura. En aquest context neix un gran interès per la Natura i tot allò que serveix d’aïllament del soroll d’una ciutat industrial. Amb la caiguda de Déu, l’home s’ha de convertir en
Übermensch i crear uns nous valors a partir de la seva transmutació, perquè els que han estat vigents fins ara són decadents i caducs.
La Voluntat de Poder (
Wille zur Macht) va acompanyada d’un dels primes “-ismes”, Nacionalisme, fruit de la consciència que el poble pren de pertànyer a un lloc que és la seva nació i no només un feu o una terra pertanyent a l’amo que en la següent guerra pot canviar de bandera. Així s’entén la unificació d’Alemanya i Itàlia, el pangermanisme i el paneslavisme, que continuarien vigents a principis del segle XX, juntament amb l’esclat de les avantguardes que van ser, primer, una premonició de la Gran Guerra, i després la seva anàlisi minuciosa.
El concert de l’
OCM té un marcat component nacionalista finlandès, d’una banda, i txec, de l’altra, amb Sibelius i Dvořák. La violinista
Esther Yoo, que estarà a les ordres del director artístic i mestre titular de l’OCM
Tomàs Grau, presenta un “to fosc i aristocràtic” (
Gramophone Magazine) i és consiederada una “artista impecable” (
South Florida Classical Review). Esther Yoo va captar l’atenció internacional l’any 2010 en convertir-se en la guanyadora més jove del 10è Concurs Internacional Jean Sibelius de violí amb només 16 anys. En aquesta ocasió podrem gaudir del seu virtuosisme amb el
Concert per a violí i orquestra, op. 47, de 1904 -amb una revisió de 1905 que va estrenar Richard Strauss-, del finlandès
Jean Sibelius. Aquest és l’únic concert que va compondre l’artista per a un instrument solista.
La seva complexitat tècnica és palesa des del principi i significa una gran carta de presentació per a qualsevol violinista, pel virtuosisme plasmat en la pàgina, combinat amb un meravellós melodisme amb aires nòrdics. L’obra comença amb un caire mistèric, que poc a poc es va obrint cap a la llum, sense deixar anar la petjada de la música tradicional, amb un predomini del violí solista i les cordes, a les quals es van afegint els vents per eixamplar la base harmònica. El primer moviment compta amb una extensa
cadenza solista d’una bellesa indiscutible que adopta el rol de desenvolupament dins del marc de la tradicional forma sonata. La música de Sibelius sovint s’associa a la malenconia i el so ombrívol, però de la foscor sempre acaben emergint sons d’esperança.
El segon moviment és molt líric, introduït per clarinets i oboès que condueixen a l’hegemonia de la corda, acompanyada de dissonàncies per part del vent-metall. El darrer moviment va ser descrit com “polonès amb ossos polars”, una al.legoria de la seva dificultat. S’obre amb percussió, i el violí entra en Sol Major i aviat apareixen els característics
staccati, amb
moviments complexos de l’arc. Segueix un vals amb variacions i tot acaba amb un passatge sardònic amb desenvolupament dels harmònics del violí i un final heroic.
Antonin Dvořák va escriure la
Simfonia núm. 8, op. 88 el 1889, una obra que reflecteix no només l’humor més feliç del compositor, sinó també el seu compromís amb el nacionalisme txec. L’obra és lluminosa i optimista, de caràcter gràcil i amb petites fórmules melòdiques que són com gotes de rosada per la seva frescor i bellesa. Era un moment molt fructífer per a Dvořák, que hagués desitjat que les notes que li apareixien a la ment es plasmessin directament al pentagrama; era un etern brollar que es reflecteix molt bé en la riquesa melòdica i l’entramat harmònic de la partitura, amb grans canvis de dinàmiques i passatges que presenten noves maneres d’afrontar la forma simfònica.
Al primer moviment destaca la tonada amb simplicitat folklòrica, interpretada per la flauta, així com el segon tema també parteix de la tradició txeca, per l’artifici usat: repeteix el compàs d’obertura dues vegades abans de seguir endavant. El segon moviment, també de forma inusual, compta amb un passatge exquisit del violí, la flauta i l’oboè que evoca els aires de pastoral que podien haver influït la concepció de l’obra, en el retir a la seva casa d’estiu. El tercer moviment s’obre amb un vals on Dvořák deixa empremta de la seva terra, per deixar pas a un tema deliciosament acompanyat per cordes i timbals -aquesta melodia està present en la seva òpera
Els amants obstinats. El moviment acaba amb certa aparença de simplicitat per l’evocació a les danses eslaves del compositor, i la darrera part de l’obra és marcada per la forma fanfàrria, densa, contundent, efectista i resolutiva.
“La virtut de fer gran quelcom petit” és com l’OCM ha anomenat aquest concert. Realment, les obres no són pas
pecata minuta, però sí que reten homenatge a regions que -especialment la República Txeca- han hagut de lluitar per fer conviure els seus trets identitaris, meravellosament plasmats per alguns artistes, enmig de l’ortodòxia de la història de la música occidental. Cal reivindicar allò únic entre allò comú, el que ens diferencia per ser més conscients de qui som en un món homogeneïtzador i que s’esforça a posar en motllos conceptes i persones. La gran explosió de finals del segle XIX, que tingué com a conseqüència la riquesa del XX, s’ha de preservar i difondre, com ho fa l’
Orquestra Simfònica Camera Musicae.
Foto: Esther Yoo. OCM
