Concerts

Viatge beethovenià

Diumenge 17 Febrer 2019

El passat dimecres 13 de febrer el pianista Josep Maria Colom oferí un recital al Palau de la Música amb el que potser és el tríptic més impressionant de tota la literatura pianística: les tres darreres sonates de Beethoven. El concert forma part de la gira de presentació de l’últim disc del pianista pel segell Eudora, amb el mateix programa i idèntics plantejaments.


Colom, davant de la monumentalitat de les tres grans obres beethovenianes on sembla que tot ja hagi estat dit, ens proposa un viatge musical (sense solució de continuïtat) on les també finals bagatel·les op.126 serveixen com a nexe d’unió amb les sonates. La idea és interessant, però potser el discurs s’acaba ressentint en l’intent de buscar una unitat sonora en obres dispars, malgrat fossin compostes amb poc temps de diferència. Abans de les sonates es va enyorar el silenci en enfontar-nos com a oients a unes obres tan monumentals.
 
El toc de Josep Maria Colom destaca per la seva bellesa sonora, la brillantor, en una combinació de textures gairebé impressionista. El pianista se’ns presenta com un alquimista a la constant a recerca del so ideal, més reeixit en els moments de solitària introspecció que en els esclats romàntics tan típics del geni de Beethoven.
 
El concert s’inicià amb les bagatel·les nº 5 i 4 com a preludi de la sonata nº.30 Op. 109, amb un deliciós primer moviment d’autèntica orfebreria. Potser al segon moviment, prestissimo, hi mancà una certa rauxa romàntica i una sonoritat més plena. Però en el llarg moviment final, un tema amb variacions, la calidesa del so del piano de Colom ens tornà a seduir, ja des del bellíssim tema inicial.
 
Després d’una petita pausa tècnica, el concert continuà amb un segon bloc compost per les bagatel·les nº1 i 3 que donaren pas a la Sonata nº31 Op.110. Les observacions de l’anterior sonata també es feren paleses en aquesta immensa obra pianística. Caldria destacar també la claredat de textures de l’extenuant darrer moviment, una gran fuga precedida d’un no menys imponent adagio on Colom ens meravellà amb uns delicats pianíssims totalment xiuxiuejats a l’oïda.
 
Després del descans, la segona part s’obrí amb una interessant obra de Josep Maria Guix, “Stella”,  on el pianista ens va tornar a encisar amb el seu so captivador. Però certament l’obra desentonava en el viatge que havíem començat i que tingué la seva culminació amb les bagatel.les 2 i 6 i la sonata nº32. En el primer moviment l’articulació podia haver estat més clara en unes cascades de notes un xic emboirades, però la màgia tornà captivar al públic en el segon i darrer moviment, la sublim arietta que Beethoven expandí fins al col.lapse amb múltiples variacions.
 
El mateix Josep Colom en presentar aquesta darrera obra ens recordà que l’editor, en veure la partitura, demanà a Beethoven el tercer moviment (com era costum en la majoria de sonates). La contestació del sord genial fou rotunda: No tinc res més a dir!.
 
Acabades les últimes notes de la monumental sonata en dos moviments, el públic romangué meravellat en silenci pel viatge recorregut durant uns segons fins acabar esclatant en una gran i merescuda ovació. El gran bust de Beethoven s’ho mirava impassible des de les alçades del Palau.

Foto: Josep Maria Colom

Últimes Notícies