Concerts

Un concert necessari i una música innecessària

Dimarts 19 Febrer 2019

El passat divendres 15, l’OBC oferia el primer dels tres concerts habituals que realitza de cada programa a L’Auditori. Però el d’aquest cap de setmana no era un concert més, sinó que la importància anava més enllà del fet purament musical per abraçar el social, ja que estava programat en col·laboració de l’ONG Open Arms i l’entitat Casa nostra, casa vostra, en els que el públic podia optar per comprar l’entrada amb la tarifa REFUGI, l’import de la qual es destinaria a l’ONG. Un concert que es dedicava a les persones refugiades i a les víctimes del Mediterrani, dirigit per Rafael Payare.

El concert, de format cap i cua, estava compost per Mort i transfiguració de Richard Strauss, Alle vittime senza nome de Peter Eötvös i finalitzava amb un altre poema simfònic d’Strauss, Vida d’heroi. Cal remarcar i valorar positivament la programació de l’obra d’Eötvos. Són poques les ocasions en què en la programació de l’OBC podem gaudir de música actual sense que es tracti d’una obra de petites dimensions, per cobrir la quota de música contemporània, i passi a tenir un gran pes en el repertori del concert, amb l’afegit en aquest cas particular que es tractava d’una estrena a escala Estatal. Rafael Payare va ser l’encarregat de dirigir aquest concert tan especial.
 
El concert va estar dividit en dos, no només per la pausa de vint minuts entre les dues primeres obres i la tercera, sinó també pel nivell musical. L’orquestra de la primera part i la de la segona semblaven completament diferents. Inicialment es van trobar a faltar els solistes de trompa i trompeta, que no van trepitjar l’escenari fins a l’última obra, i va ser necessària la filera de nou trompes, que es requeria per interpretar Vida d’heroi, per aconseguir cohesionar l’orquestra, que hi hagués relació entre les cordes i els vents i percussió, equilibri i empast.
 
La interpretació de Mort i transfiguració va ser marcada per una poètica inexistent, en la que es va obviar el caràcter narratiu de l’obra. Payare no va saber definir els frasejos simfònics ni trobar l’equilibri orquestral en els tutti, en què els trombons sobresortien fins i tot en moments que tenien un paper secundari, i les cordes no aconseguien el lirisme requerit per l’obra. Ja sigui degut a la proporció del temps d’assaig dedicat a aquesta obra o a l’absència dels caps de trompa i trompeta que ajuden a cohesionar les diferents seccions de l’orquestra, el rol al qual es va atènyer el director va ser més el de portar el compàs que el de realment conduir l’orquestra per la música d’Strauss.
 
Alle vittime senza nome és una obra creada el 2016 a la memòria dels refugiats que travessen el mediterrani a la recerca d’una vida millor i acaben sent víctimes de la mar. La composició presenta una molt bona escriptura i instrumentació que permet que la música funcioni fàcilment, i gràcies a la gran quantitat de passatges cambrístics i a la qualitat amb la qual els músics els van interpretar, no es van evidenciar tan clarament els problemes de direcció que s’havien vist en la primera obra. Hagués sigut d’agrair una explicació de l’obra en el programa de mà menys centrada en dades biogràfiques i històriques que en  atansar la voluntat comunicativa del compositor al públic.
 
La segona part del concert, en què es va interpretar Vida d’heroi, l’orquestra va fer un canvi radical, en el que va aconseguir una sonoritat més compacta i ferma, de la qual van destacar positivament tots els solistes, i en especial els solos impecables de trompa de Juan Manuel Gómez, i la màgia i intensitat que creava el concertino, Vlad Satanculeasa, en tots els seus solos (tant d’aquesta obra com de totes les anteriors), que gaudien d’una gran extensió. Peyare va realitzar una interpretació explosiva i molt efectista però que malauradament encara va romandre en la superfície de l’obra sense anar a la recerca de profunditat, de com fer que la música que s’esdevenia, fos necessària per ella mateixa.
 
En definitiva, va ser un acte en què el públic, L’Auditori i l’OBC, van demostrar el seu compromís social, però que la música, que n’havia de ser l’eix central, per ella mateixa no va transcendir. Restem a l’espera de què els dos concerts restants que s’ofereixen amb aquest programa prenguin un altre rumb i parteixin d’una interpretació menys superficial.


Fotos: OBC. L'Auditori.

Últimes Notícies