Concerts

“Nosaltres ens dediquem a fomentar el matrimoni entre l’artista i el públic”

Dijous 21 Febrer 2019

Entre el 4 i el 17 de març té lloc el Barcelona Obertura Spring Festival, organitzat per Barcelona Obertura. Per presentar aquest nou esdeveniment que agermana les tres grans institucions musicals ens trobem amb Christina Scheppelmann, directora artística del Gran Teatre del LiceuJoan Oller, director general del Palau de la Música CatalanaRobert Brufau, director general de L’Auditori i Ramon Agenjo, director de Barcelona OberturaAina Vega, coordinadora de Castafiore i editora de Barcelona Clàssica, conversa amb ells.

Aina Vega: Com sorgeix la idea de crear un festival que situï Barcelona com a capital mundial de la música clàssica durant el mes de març?
Joan Oller: Pensem que és interessant plantejar a Barcelona Obertura la idea de promocionar-nos com a ciutat de forma conjunta i, com a plataforma de suport, aquesta ens acull.
 
Aina Vega: Per tant, l’entesa entre els directors artístics és molt favorable.
Christina Scheppelmann: Sempre dic que a Barcelona el diàleg entre les institucions és excepcional. És fonamental per tenir qualitat a la ciutat perquè ens hem de complementar i no fer-nos la competència. I el festival sorgí de converses entre nosaltres en què dèiem “cal treure pit”, aquí hi ha molta música d’altíssim nivell, no només en les nostres institucions, sinó també en espais més petits. Pots sortir cada nit i anar a algun lloc a escoltar clàssica. Hi ha molta activitat musical i la gent no és conscient d’això.
 
AV: Per tant el problema és la comunicació.
JO: També és un tema de tradició, hi ha grans ciutats de la clàssica -Berlín, Viena, Londres, París-, però per què no aquest turista que viatja en funció dels concerts no pot trobar atractiva l’oferta de Barcelona? Nosaltres ho visualitzem en forma de festival. Havíem fet el diagnòstic conjunt de: hi ha un festival de música electrònica, de jazz, el Primavera Sound, però cap de clàssica. Pot ser el moment en què es pugui visualitzar que Barcelona és també una ciutat activa.
 
AV: Hi ha un enfocament de Barcelona cap enfora però també de Barcelona cap endins. La feina de Barcelona cap enfora sembla que està molt ben feta per part de Barcelona Obertura i les institucions, però falta potser una mica més que ens ho creguem nosaltres?
Robert Brufau: Si sumem públics és evident que ens ho estem creient. Mig milió de persones a L’Auditori no és poca gent, tot i no ser una institució tan històrica com el Palau o el Liceu. Dir que el públic no ho visualitza crec que no és ajustat perquè fem concerts simfònics tant a L’Auditori com al Palau i s’omplen, tenim un teatre que té gent...
JO: És veritat que potser hi ha hagut gent de Barcelona, no tant el públic habitual que et segueix sinó altres persones, que pel fet d’ajuntar-nos ha agafat més consciència de la tipologia de la programació i de la qualitat dels intèrprets que passen i, curiosament, això ha tingut també una lectura interior pels membres de Barcelona Global, dóna cobertura a Barcelona Obertura. Han estat conscients que és interessant que ens ajuntem. I el cert és que la iniciativa està sent vista amb molt interès per part d’altres ciutats que porten en alguns temes clara davantera.
RB: Perquè sens dubte l’entesa institucional és excepcional, com deia la Christina.
CS: Certament, he estat en altres ciutats i països i no és sempre així, aquest és un diàleg molt constructiu i fluït. Estem a un nivell molt alt i som molt atractius com a institucions per a l’artista internacional, que ve no pel sol, sinó per la seva visió de Barcelona com a ciutat de música clàssica amb institucions de nivell. I això se sap més potser fora que aquí. Cal promocionar aquesta actitud perquè la gent s’ho cregui.
JO: Amb la humilitat de reconèixer que les grans capitals tenen unes tradicions d’estabilitat que aquí no tenim. La mirada ha ser a llarg termini. Ramon Agenjo sempre diu allò...
Ramon Agenjo: “Si tu vols anar ràpid vés sol, però si vols anar lluny, vés amb companyia”. Hem d’entendre que Barcelona té tres grans institucions musicals i és cert que hi ha ciutats per sobre nostre però tenim dues sales de concerts impressionants, L’Auditori, una sala nova amb equipaments del segle XXI, amb una acústica fantàstica, i el Palau de la Música, que té una història meravellosa i que no és propietat de l’Ajuntament o la Generalitat sinó dels cantaires de l’Orfeó Català, és meravellós que els propis cantaires fessin un santuari tan meravellós, i a sobre tenim un teatre d’òpera que neix el 1847 d’un conservatori de música, per això es diu Liceu, que ve d’educació o Bildung, i són els propis músics i la societat civil que empenyen el teatre. I a més et trobes amb una climatologia meravellosa, després del concert pots aturar-te a una terrassa i prendre alguna cosa. Nosaltres com a mecenes dels tres ens va ser molt fàcil que s’ajuntessin i compartissin programació mantenint la seva identitat. Això és una vertadera meravella i haver tingut a Kaufmann, Muti, Metha, Barenboim...
 
AV: Estem parlant de grans noms i hi ha grans obres programades. És això el que dóna la qualitat? Com analitzem la qualitat musical?
CS: La qualitat s’expressa de moltes maneres. Si no tens qualitat en els teus cossos estables i la plantilla, no pots atraure grans artistes i aconseguir que facin la feina de manera excel.lent. I també has de tenir un públic de qualitat que reacciona molt bé, al seu temps, a la qualitat. El públic no només s’entusiasma amb els grans noms, sinó que quan un cantant poc conegut ve al Liceu i ho fa molt bé el públic reacciona positivament. Per un artista és molt important no només el catxet o la sala sinó l’ambient i la professionalitat que li ofereixes.
 
AV: Una vegada em deies Christina que no és tant el catxet com la reputació el que fa venir els artistes.
CS: Exacte.
JO: I el mateix amb directors i solistes. A partir d’un cert nivell ells trien on van.
RB: En referència a la qualitat, crec que és una característica intrínseca de les tres cases de forma constant. El que hem aconseguit en aquest festival és que la foto reuneixi uns grans noms que busquen ser un far al sud d’Europa, més enllà de París o Viena.
CS: Sí, però en aquestes ciutats les subvencions són enormes. Si posem en proporció el recolzament de l’estat amb l’esforç que hem de fer nosaltres el nostre és extraordinari. Hem de fer un esforç ingent per fer ple cada nit.
 
AV: Us sentiu sols en el camí en relació a institucions públiques?
CS: Sols no, el recolzament que tenim és fantàstic dins del context en el qual ens trobem.
 
AV: En el programa oficial de contemporani només hi ha Vivancos i del segle XX Stravinski. La música contemporània no ven? Això evolucionarà? Hi ha moltes iniciatives que comencen i ja no es repeteixen mai més.
JO: En aquesta primera edició el que preteníem era buscar aquells noms que sabem que poden portar públic internacional. En el cas del Palau ens hem atrevit a fer un projecte com els tres cicles de lied de Schubert amb Goerne amb quatre dies de diferència, i sense el marc del festival segurament no ho hauríem fet, i el dia que descansa hi ha Sokolov. Per tant, et queden quatre dies molt llaminers per als turistes. La música contemporània crec que s’ha de fer i és un compromís que tots compartim però hem de veure quan i com ho articulem. Estem en una primera fase de dir: “Ei, estem aquí!”.
CS: Els concerts del Obertura City + hi ha un bon accent en la música contemporània i al Liceu acabem L’enigma di Lea just abans del festival. Tenim interès en promocionar la contemporània però és cert que no ven com altres estils.
JO: L’aficionat que viatja per escoltar música es mou pels noms. Evidentment que el somni de tot festival és aquell que la gent compra sense mirar la programació. Però això ja vindrà.
CS: S’ha de tenir el somni, és molt important.
RA: A l’aparador s’hi ha de posar, com a les botigues, el que vens habitualment i esporàdicament altres productes més d’experimentació i veure què passa. Però no podem oblidar que no estem parlant només de la qualitat artística sinó que els propis equipaments són molt llaminers.
 
AV: Al Palau queda molt clar que vol ser “La casa dels cants”.
JO: És un tret d’identitat del Palau, així com altres grans cases europees tenen orquestres residents, com L’Auditori, però el cos que va fer néixer el Palau és l’Orfeó Català i per tant volem fer notar aquesta personalitat. Ens fa molta il.lusió que els nostres cors cantin amb orquestres internacionals i directors com Valery Gergiev i sempre fomentem que compositors residents escriguin obra coral.
 
AV: A L’Auditori hi ha un Sampler fantàstic amb l’Ensemble Mosaik i no està programat.
RB: Però en canvi som els únics que aportem contemporània. Aquesta primera edició ha de ser una presentació de les personalitats artístiques de cada casa. Hem de potenciar qui som. En el nostre cas hem volgut donar una visió polièdrica. No s’hauria acabat d’entendre que incloguéssim l’Ensemble Mosaik. El diàleg, en canvi, entre Vivancos i Victoria és una gran oportunitat amb el Rias Kammerchor que la fa en gira europea.
CH: El Liceu fa Rodelinda, un Händel que mai s’havia fet, Hamlet d’Ambroise Thomas, que és romàntic i un recital d’Irene Théorin. La varietat demostra la flexibilitat musical de les institucions.
 
AV: D’on neix l’Obertura City+?
JO: Volem que tota la ciutat respiri clàssica i que sigui una plataforma de suport a joves. És cert també que els nostres cossos estables hi participen. Sobretot això ho han dut el Víctor Medem i la Martina Ribalta des de Barcelona Obertura.
RA: És portar música als centre cívics, equipaments de barri, museus, presons, esglésies... un total de 33 concerts repartits per tots els barris.
RB: A més hem potenciat una convocatòria oberta que ha funcionat molt bé amb 32 candidatures, 8 seleccionats, gent que just acaba estudis, postgraus...
CS: Amb molt bona qualitat.
RA: I una cosa que als catalans ens encanta: gratis!
 
AV: La cultura és un motor de transformació social?
Tots: absolutament sí.
JO: Clavé, quan dirigia els seus cors, que és l’origen del Palau, ho fa no només perquè sigui músic, sinó perquè vol ajudar els obrers. La música és un element lúdic, per tant és també de gaudi, però té una potencialitat transformadora innegable.
CS: Sí, la música té una clara incidència sobre la societat, estimula la creativitat, afecta en la manera de pensar ja siguis cirurgià o taxista. Però la gent ha de tenir la capacitat de percebre el que la música aporta. El que m’interessa més és estimular la sensibilitat, la curiositat, el descobriment de coses noves.
 
AV: Això, senyor Asenjo, ho té molt clar vostè.
RA: Estem en un país on en això som campions del món. A la Renaixença hi havia els Jocs Florals, es feien concursos de corals... estem parlant del segle XIX. Evidentment que la cultura és un vehicle de transformació, d’acollida. Nosaltres som mecenes essencialment culturals i això repercuteix en els nostres treballadors.
RB: En l’últim informe del CONCA es diu que el 90% dels catalans escolta música, cosa que no ens sorprèn, però gairebé el 40% dels catalans assisteix a concerts. Això sí que per mi va ser una sorpresa.
JO: No m’atreveixo a dir que la cultura fa millor la societat, però sí que la cultura fa millor la vida de les persones que participen en els seus processos.
 
AV: Hi ha una voluntat per tant en aquest Obertura City+ de projectar els joves talents avalats per les cases. Hi hauria la possibilitat de projectar-los a l’exterior a través del paraigua de Barcelona Obertura?
RB: D’alguna manera ja els estem obrint una finestra des del moment que són noms i cognoms que formen part d’una programació que té la voluntat que les mirades exteriors cap a Barcelona s’hi fixin. 
 
AV: Podríeu recomanar cadascun de vosaltres un concert que no sigui de la vostra institució?
JO: A mi m’ho poses fàcil. Sóc fan del Bernat Vivancos i Tomas Luis de Victoria. El recital de Théorin es ven sol, no cal promocionar-lo.
RB: A mi un dels intèrprets que més m’ha colpit dels que he sentit ha estat Matthias Goerne. Hi ha concerts en què no t’acabes de creure el que està passant per la seva extraordinària qualitat. Aquest cicle de Schubert és una meravella. És un repte fins i tot per ell. És una de les fites històriques com quan el Quartet Casals va fer la integral de Beethoven, d’aquelles que deixen una petjada. I Trifonov estarà present en dos concerts, i a dia d’avui és un dels pianistes de la nova generació que més costa tenir.
CS: Trifonov i Goerne són meravellosos... però a mi m’agrada anar a L’Auditori el diumenge al matí, programi el que programi, i posar-me a darrera fila a dalt de tot i tenir tota la sala a la vista, amb el so que arriba tan bé. En aquest sentit sóc molt alemanya.
JO: Així comences el diumenge net mentalment.
 
AV: Un handicap per als equipaments musicals, precisament, és que els concerts són a la nit i la gent ve d’un dia de feina, cansada, amb mil coses al cap... i de vegades és un esforç preparar-te per l’experiència estètica.
JO: Per això nosaltres recomanem el diumenge!
RB: Són els que més costen d’omplir, tanmateix.
CS: Però és el que hauria de ser més fàcil. La tranquil.litat és una meravella.
RB: Jo crec que respecte els horaris tots els estem intentant repensar com presentem la música però és evident que va lligat a unes dinàmiques vitals de la societat en aquest cas catalana. Tot i així, l’esforç hi és. Per a nosaltres com a gestors és un drama perquè la jornada laboral s’allarga molt... (riu)
RA: Ara els horaris són més raonables, però abans era un Late Night Show!
 
AV: Fórmules màgiques de la programació.
CS: No existeixen. El primer que has de fer és analitzar qui és el teu públic i trobar una mescla que l’atragui però que alhora li ofereixi reptes perquè escolti coses diferents. Si només fas el que els agrada crec que nosaltres fallem com a programadors perquè la música ha d’evolucionar i trobar el just equilibri.
JO: Totalment d’acord. Cal tenir en compte que el plaer de retrobament és molt important en música però també cal fomentar el plaer del descobriment.
 
AV: A L’Auditori aquesta carta del descobriment l’heu jugat molt bé amb Sampler Series, Escenes, Amplificats...
RB: Fa poc, en un Escenes, un parell de persones van sortir indignades de la sala i vaig pensar que això hauria de ser la normalització d’un equipament cultural i musical. Si això no passa mai és que no estic trobant els límits de les coses. I és normal, la música requereix un compromís amb el temps que la fa especialment reptadora. El museu es pot arriscar perquè pots passar per davant de l’obra i obviar-la. Nosaltres oferim un producte que obliga la gent a seure i esperar. Al final el valor no són aquestes dues persones que han marxat sinó totes les que s’han quedat i pensar que s’enduen una reflexió sobre el que els estem oferint.
CS: Fent un símil amb el futbol, quan vas a un partit compres l’entrada i no saps si el teu equip guanyarà o perdrà, però saps que farà un bon partit. Per què no es pot tenir la mateixa confiança en institucions musicals d’avalada trajectòria?
RA: A casa meva quan anem a L’Auditori, el Palau o el Liceu no mirem què toquen, només qui toca. La qualitat ja se suposa. És interessant que, a més, quan vas a un concert et trobes moltes vegades amb una primera part amb un tast contemporani i és satisfactori. Això a l’òpera no ho pots fer.
CS: Justament per això vaig crear l’OFF Liceu que es fa al Foyer, per estimular l’escolta de la varietat de la música contemporània, perquè molta gent pensa que contemporani significa que et foradarà el timpà, i hi ha moltes estètiques.
RB: I el que sabem segur és que si no inverteixes en nova creació o obres desconegudes pel públic la roda es va frenant. Aquest és el gran problema de la música enregistrada, que com que sempre tenim una referència mai sortim satisfets del concert. Bé, el Joan, que és un apassionat de la Missa en Si menor de Bach ho sap molt bé.
JO: Cap de les 30 versions que tinc és igual! La novetat no ve només pel repertori, sinó per la proposta estètica del director o intèrpret, el recreador.
RA: El que és meravellós de la música és que t’obliga a estar callat i escoltant i aleshores tens espai per pensar i resoldre problemes.
 
AV: Quina ha estat l’experiència estètica més impactant que heu tingut?
JO: Quan era jove vaig sentir la Segona de Mahler en directe dirigida per Franz Paul Decker al Palau. Vaig anar-hi divendres i vaig comprar entrada per tornar-hi diumenge al matí. En aquest sentit les estrenes tenen un element afegit. Vaig poder estar a l’estrena d’A Flowering Tree de John Adams a Viena en el festival de Peter Sellars i va ser molt especial.
CS: N’hi ha tantes! La primera vegada que vaig veure una òpera va ser a Hamburg, era un Don Carlo amb un cast increïble. Jo estava a cinquena fila de platea amb un tiquet d’estudiant i vaig quedar molt impressionada. Però també he cantat en cors, i fer la Vuitena de Mahler a Hamburg amb Hans Zender, així com el Rèquiem de Brahms, que el fèiem cada any a l’església de Sant Miquel i veus com formes part de crear aquest so magnífic. Però també l’estrena de Dead Man Walking de Jake Heggie a San Francisco, on treballava. Veure tota la trajectòria des de l’encàrrec a l’èxit que va ser.
RB: A mi em va generar un impacte molt fort de petit diversos quartets de Xostakóvitx pel Brotsky Quartet a Lleida. A més, jo molt era cellista i em va impressionar molt l’austríac Heinrich Schiff, així com Miklós Perényi, que a Hongria deien que levitava... I ja més proper, la Missa en Si menor, la Missa en Do de Gardiner.
CS: I el Parsifal de Stefan Herheim a Bayreuth. La producció representa una catarsi per als alemanys, perquè recull la història des de finals del segle XIX fins la fundació de l’Alemanya de després de la guerra.
RA: Per a mi, el més recent seria Andrea Chénier amb Jonas Kaufmann, o les nou simfonies amb Dudamel. Però també he tingut grans moments amb el metal, el rock...
CS: Leonard Bernstein deia que hi ha dos tipus de música: bona i dolenta, sigui de l’estil que sigui. S’ha de tenir amplitud de mires.
RA: I tot el que es fa en aquests tres equipaments és fantàstic.
 
AV: Sí, però també s’ha de tenir una mirada crítica.
CS: Però no pots ser un aixafaguitarres per ser massa crític.
RA: S’ha de ser crític però anar a concerts. No es pot ser molt crític una vegada a la vida i no tornar-hi. És com la Tònica Schweppes, que si la vas provant, al final, t’agrada. (riures)
JO: És interessant una dada: hi ha un tant per cent força elevat del públic del Palau que només ve una vegada a l’any.
CS: Això és bo perquè incideix en el seu entorn.
JO: En tot cas jo gaudeixo més quan vaig a L’Auditori o al Liceu que al Palau, que estic patint, perquè sóc molt més exigent.
RA: Nosaltres a la Damm invitem una vegada a l’any persones perquè vagin al Liceu, el Palau i L’Auditori, i totes em diuen que els ha encantat, encara que potser no ho acaben d’entendre...
CS: Però tant hi fa si no ho entenen, el tema és gaudir.
 
AV: Però no hi ha un plaer en el reconeixement gràcies a l’educació prèvia?
CS: Quan escoltes diverses vegades una obra sempre t’agrada més, però el no saber no t’impedeix gaudir d’una música que no has escoltat mai a la vida.
 
AV: Hi ha dues maneres d’acostar-te a la música d’un concert, una anar-hi molt preparat i l’altra anar-hi verge.
RB: Jo sóc de no escoltar mai abans, m’agrada la sorpresa i penso que en el món de la nova creació podem aprofitar molt aquesta gent que comentàvem que no estan educats en l’escolta tonal i per tant no tenen tantes expectatives. És gent que no té prejudicis. Evidentment no vivim d’aquest target però és molt interessant com a reflexió. Hem de reconèixer que els prejudicis els tenim els que hem tingut la sort d’estar educats.
RA: És interessant també poder llegir el programa de mà mentre estàs assegut sentint el concert. Això al Liceu no pot ser, però sempre aprens.
 
AV: El Joan Oller deia que és més crític al Palau que al Liceu o a L’Auditori, però no hi ha una espècie de benevolència amb un mateix quan portes temps preparant una producció i finalment surt?
CS, JO, RB: A l’inrevés!
JO: Em produeix més patiment i decepció, tot i que ho portaré en la intimitat. I quan una cosa no surt bé o no hi ha hagut un concert rodó, que passa, perquè la música té un punt de misteri, és dur.
RB: És molt important l’experiència que has tingut de la gestació d’aquest projecte. Jo personalment no puc ser suficientment objectiu. Hi ha el cas que et trobes amb un artista que és un dèspota i al concert penses: “Doncs tampoc toques tan bé!” (riures)
CS: Sí, passa a vegades. És una reacció molt humana.
JO: I a l’inrevés, que és un dèspota i penses: “Ostres, cabró, que bé que toques!” (riures)
CS: I hi ha les grans estrelles que després quan les coneixes són les persones més properes. Retornant al tema, quan estàs assajant tres setmanes una òpera és cert que vols que sigui tot un èxit, tot i que veus les imperfeccions arreu però, al final dius: “Ha sortit tot bé perquè l’esforç és immens”. Jo només m’assec a la darrera funció, perquè vull estar al costat dels artistes.
RB: Jo recordo molt quan una cosa no funciona realment, perquè afortunadament passa poques vegades.  
JO: Et pots equivocar com a programador, el que no pots és equivocar-te sabent que t’estàs equivocant i de vegades confesso que he programat alguna cosa sabent que tenia èxit amb seriosos dubtes de si sortiria bé. I quan després ha tingut èxit de públic però no ha anat com havia d’anar m’he sentit estafador. La meva funció com a programador és evitar això.
 
AV: Els programadors sou molt importants perquè marqueu la línia musical de la ciutat de Barcelona. Sou prou conscients de la vostra responsabilitat?
JO: Sí, però són més importants els artistes i el públic. Nosaltres ens dediquem a fomentar el seu matrimoni.
CS: Totalment d’acord, tenim una responsabilitat, però l’artista i el públic tenen més paper.
RB: Jo crec que hi ha un actor més, que és l’administració, els mecenes, i ells definiran la teva capacitat de risc segons les expectatives econòmiques. Les polítiques culturals afecten molt els programadors. Podem arriscar molt més amb Sampler Sèries que amb l’OBC. Les orquestres alemanyes són públiques. Això és una política cultural activa que marca el perfil artístic.
CS: A Alemanya el mandat és el Bildungsauftrag, l’encàrrec d’educar, per això reben tantes subvencions.
 
AV: Què més podem fer per educar. A través de potenciar la música a l’escola?
CS: Nosaltres no podem canviar el sistema educatiu.
JO: Cadascú amb la seva responsabilitat... i cal remarcar que hi ha molta programació educativa a les tres institucions, per ajudar que els

Fotos: Christina Scheppelmann, Joan Oller, Robert Brufau, Ramon Ajenjo. Ester Roig.

Últimes Notícies