Aquest mes de març tindrem l’ocasió d’escoltar en dues ocasions, una a L’Auditori i l’altra al Palau de la Música Catalana, el pianista Daniil Trifonov, guardonat en diversos premis internacionals de prestigi, i l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinsky, sota la batuta de Valery Gergiev, un dels directors més aclamats pels auditoris i teatres del món.
El concert de l'Auditori, el dia 11 de març, obrirà el teló amb Serguéi Rakhmàninov (1873-1943) i el
Concert per a piano i orquestra núm. 1 en Fa sostingut menor, Op. 1 (1890-2), dedicat a Alexander Siloti i reescrit el 1917. En aquest concert podem trobar una passió desbordant i sense filtres, un ritme persistent i carregat de temperament, la fortalesa d'una obra jove -començada quan el compositor tenia 18 anys- i les petjades del
Concert per a piano núm. 1 en si Bemoll menor, op. 23 de Txaikovski, del
Concert per a piano en La menor op. 54 de Schumann, del
Concert per a piano núm. 1 en Mi bemoll major de Liszt i del
Concert per a piano en la menor, op. 16 de Grieg, amb una clara ampliació del seus llenguatges harmònics.
El primer moviment, Vivace, és molt poderós en els seus acords i en la seva expressivitat i fa ús d'un dels recursos russos més emprats per a la majoria de compositors de l'època, el de les campanes, suggerides per l'obertura de les trompes. El tema d'aquest moviment és molt líric i melancòlic, tenyit d'un transfons postromàntic. El segon moviment, Andante cantabile, teixit com un nocturn que respira calma i temperança, malgrat tenir un tema més lluminós i viu, donarà pas al tercer moviment, Allegro scherzando (Allegro vivace en la revisió de 1917), que presenta uns prominents passatges en els acords i unes atrevides octaves que li aporten una gran força final.
La segona obra de la vetllada és de Gustav Mahler (1860-1911), la tan coneguda
Simfonia núm. 5 en Do sostingut menor (1901-1902). Aquesta obra, malgrat sigui de les més agosarades perquè trenca moltes de les pautes romàntiques, conté el conegut Adagietto que Luchino Visconti va utilitzar en la seva pel·lícula
Mort a Venècia, basada en la novel·la de Thomas Mann. La simfonia està concebuda en tres parts i està integrada per cinc moviments. El primer bloc conté els dos primers moviments que se centren en la marxa fúnebre -el tema de la mort serà un tema molt present no només en la música de Mahlher sinó també en la seva vida-. El tercer moviment, que compon el segon bloc, veu en la finitud de la vida una promesa de resurrecció, juga amb la dolçor melòdica i amb una gran riquesa de matisos tímbrics. El tercer bloc, integrat pel quart moviment, es mostra vital, enèrgic, i, a la vegada, recollit, com ho són els
Lieder romàntics. L'Adagietto, una excepció ja que només és per a instruments de corda i arpa, expressa la dialèctica amorosa entre la passió i la quietud, catalitzades per la tendresa més íntima. El cinquè moviment, en forma de Rondó, remet a l'Adagietto però també torna a rememorar el tema de la mort exhibit en el segon moviment però de manera conclusiva i exultant.
***
El concert del Palau de la Música Catalana del 12 de març de 2019 s'encetarà amb una de les obres més conegudes de Serguéi Prokófiev, la
Cantata Alexander Nevski, op. 78 (1939), acompanyada per l'excel·lent Orfeó Català. Aquesta cantata conté set episodis per a mezzosoprano, cor i orquestra. La partitura original havia nascut un any abans com a banda sonora del film del mateix títol dirigit per Serguéi Eisenstein -un dels grans del cinema soviètic- i la va adaptar, després, a un cantata. Basada en un tema històric del segle XIII que narra la lluita del poble rus contra la coalició invasora sueca-alemanya es presentava, quan la compongué Prokófiev, com una història del present polític que s'estava vivint amb l'amenaça nazi a Rússia. L'obra posseeix una gran brillantor, tractant-se d'un tema patriòtic. El cor canta en rus, excepte en el tercer i cinquè moviment, que ho fa en llatí, representant els invasors teutons. El sisè moviment, el més florit, ens ofereix la presència d'una mezzosoprano que plora la mort dels seus éssers estimats a la batalla del gel del llac Peipus.
El segon gran compositor de la nit serà Sergei Prokofiev i el seu
Concert para piano, en Fa sostingut menor, op. 20 (1896), l'únic concert que va escriure. Malgrat això, presenta una gran complexitat pel fa als arpegis que hi estan escrits i una notable influència chopiniana. En el primer moviment, Allegro, el piano introdueix el tema principal i després l'orquestra el repeteix mentre el piano l'acompanya amb octaves. Les frases són llargues i les melodies tendeixen a ser molt cromàtiques, també destaca la seva alta càrrega de síncopes i polirítmies. El segon moviment, Andante, pren la forma d'un tema i quatre variacions de caràcter nostàlgic. En aquest cas, l'orquestra és la que introdueix el tema i el piano apareix en la primera variació acompanyant l'orquestra amb arpegis i polirítmies que van canviant. La segona variació és més ràpida i destaquen els salts d'octaves a la mà esquerra; la tercera és una lenta marxa fúnebre i la quarta posseeix una intricada ornamentació amb el clarinet que acompanya en contrapunt al solista. El moviment acaba amb el retorn del tema a l'orquestra i al piano. En el tercer moviment, Allegro moderato, es desenvolupa d'una forma magistral el tema principal exposat a l'inici del concert seguit d'un exigent arpegi que mostra una rica i desafiant expressivitat.
Foto: Trifonov, Gergiev
