La primavera de 1913 va ser un moment trencador a nivell musical, no exempt d’escàndols per part dels dos focus d’atenció de la Philosophie der neuen Musik adorniana.
D’una banda, el 31 de març s’interrompé un concert a la Musikverein de Viena que dirigia Schönberg amb obres seves, de Berg, Webern, Zemlinski i Mahler, conegut com l’Skandalkonzert. L’altre fet va ser la
première a París de
Le sacre du printemps de Stravinski el 29 de maig de 1913 al Thèâtre des Champs-Élysées amb coreografia de Vatslav Nijisky. El públic d’aquell vespre estava dividit entre els tradicionalistes disfressats d’esnobs, que esperaven un ballet ple de bellesa, i els “bohemis” que, pel fet de ser-ho, aplaudien tot signe de modernitat. El conflicte va arribar quan es van mesclar els dos grups.
Le Figaro descrivia l’obra com “una laboriosa i pueril barbaritat”: l’experimentació amb la tonalitat, la tensió consonància-dissonància i, especialment, les innovacions en la mètrica i el ritme tenen, encara avui, molta part del públic corpresa.
Però Nijisky no va estrenar només el ballet de Stravinski aquell maig a des Champs-Élysées, sinó que se li havia girat feina amb
Jeux, de Debussy, estrenat el dia 15. La música és efectista, colorista, amb el joc d’atmosferes característic de Debussy. És una de les obres amb més màgia del compositor francès, i també d’escriptura més rigorosa, ja que tot deriva d’un motiu inicial: tres notes d’una gamma ascendent seguides d’un interval descendent de tercera.
El director nord-americà
Kent Nagano, que captivà centreeuropa com a titular a la Staatsoper de Munic, ara és director de l’Orquestra de Montreal i de l’Òpera d’Hamburg. Dirigirà, el cap de setmana del 9 de març a
L’Auditori, els dos ballets de 1913, l’impressionista (Debussy) i l’avantguardista (Stravinski), a banda d’un convidat de luxe com el pianista
Jean-Yves Thibaudet.
Thibaudet tocarà el
Concert per a piano i orquestra núm. 5 en Fa major, “Egipci”, d’un dels seus compositors favorits, el seu compatriota Camille Saint-Saëns. Escrit l’any 1896 per celebrar el cinquantè aniversari del debut del compositor a la Salle Pleyel de París, el sobrenom s’explica perquè fou compost a Luxor en una de les seves freqüents vacances a Egipte que l’inspiraren aires orientals per una peça narrativa amb tonalitats i modes sonors poc habituals i amarats d’exotisme. Una pàgina fantàstica per segellar un concert programàtic vistós, colorista i ple de contrastos, però amb París com a epicentre.
Foto: Nagaro
