Per sort, les òperes de Georg Friedrich Händel (1685-1759) ja no són una raresa en el panorama operístic internacional. Actualment, els teatres lírics d’arreu programen Rinaldo, Alcina, Giulio Cesare o Ariodante amb certa normalitat. Són títols extraordinaris, que van contribuir a cimentar les potentíssimes bases d’un belcanto que es perpetuaria fins ben entrat el segle XIX.
Certament, la filologia i els criteris interpretatius “d’època” s’han imposat a les feixugues (però esforçades i no sempre prou reconegudes) lectures que durant els anys 50 i 60 –i part dels 70’- van realitzar alguns directors d’orquestra que es poden considerar els veritables “ressucitadors” de la producció teatral del músic de Halle instal·lat a Londres. Avui dia, doncs, no és estrany escoltar les meravelloses àries “da capo” de Händel a càrrec de contratenors, acompanyats per orquestres afinades a 422’5Hz. i amb instruments de corda de tripa, trompes sense pistons, sons amb poca vibració i dinàmiques i tempi amb forts contrastos. Per contra, aquest rigor filològic sembla encaixar bé amb posades en escena amb anacronismes que apropen les passions de Cèsar, Cleòpatra, Xerxes, Ginebra, Armida o Almirena a les dels nostres dies. I és que les històries o les epopeies del passat, on hem d’incloure cròniques i annals de Tàcit, Plutarc o les immenses creacions poètiques de Tasso i Ariosto no són més que reflexions sobre què i qui som en base a qui i com hem estat.
