El Fòrum Barcelona Clàssica del mes de febrer es va celebrar el dia 20 al Club Wagner, com és habitual. Aquest cop, amb la presència de dues persones que coneixen el Gran Teatre del Liceu des de molt endins: la seva directora artística, Christina Scheppelmann, i el seu ex director de màrqueting, Agustí Filomeno. Moderat per Aina Vega, el fòrum va aplegar una trentena de persones que es van mostrar molt participatives.
“Aquesta és la primera temporada de la Schepelmann, i no hi ha Wagner!”. Aquesta frase l’hem sentit tots fins a la sacietat i, personalment, molesta. Potser perquè he tingut el gust de treballar amb la directora artística del Liceu, especialment amb la creció de l’OFF Liceu, i amb el seu director de màrketing, Agustí Filomeno. A la trobada es va notar ràpidament la complicitat d’ambdós personatges, una que a finals d’any dirà adéu al colisseu de la Rambla per deixar pas a Víctor García de Gomar i l’altre que, tot i haver-se mantingut en el camp de la cultura amb classes a màsters de gestió cultural i assessorament als Amics de l’Òpera de Sarrià -és un gran melòman i abonat al Liceu des de fa 20 anys-, ara ostenta el càrrec de director de màrketing del RCDE.
No cal dir que a
Christina Scheppelmann aquesta afirmació la repel.leix encara més. Sobretot per dues raons. La primera, que des del minut 0, quan comences en una institució amb el càrrec que sigui ja ets responsable plenament del projecte (encara que Matabosch hagués deixat alguns títols programats, els problemes del dia a dia els havia d’afrontar ella) i la segona, perquè com a professional assalariada la temporada no és “seva”, sinó del Gran Teatre del Liceu.
Scheppelmann va explicar tot l’espectre que significa ser director artístic i la necessitat d’entendre la porositat de la seva feina respecte altres departaments com, per exemple, el tècnic, comunicació o màrqueting. “La meva feina no consisteix només en escollir títols i cantants”, reivindicava. S’han de mirar les característiques de les produccions, estar pels artistes, quadrar horaris d’assajos (quan s’estrena una òpera ja s’està assajant la següent), repassar contractes, pensar en quines òperes són més adequades per depèn de quina època de l’any, tenir en compte anys precedents i successius per no repetir i sempre trobar l’equilibri.
Un concepte al qual Scheppelmann hi dona molta importància: “Enguany no fem Wagner perquè havíem de fer Janáček, Casablancas i Händel. Quina trec? Si els poso a tots junts, els números no surten”. I hi ha una responsabilitat molt gran en el seu càrrec referent als pressupostos. La directora artística ha rendir comptes amb el departament financer i la direcció general. “Res és improvisat, tot està quadrat al mil.límetre, des del nombre de llums que hi ha a l’escenari fins al títol que obre d’aquí tres temporades”.
Agustí Filomeno, assidu al Liceu des de fa 20 anys i freqüent des que era petit, comentava que hi ha directors artístics de dos tipus fonamentalment: els que es creuen creadors i els que són gestors culturals. Els primers són un “bluf”, però si segueixen molt de temps el teatre s’ensorra. Els segons són del perfil de Scheppelmann. Tots dos han treballat estretament durant anys però el que valora més Filomeno per poder contribuir en les decisions del departament artístic és, en primer lloc “conèixer el públic, posar-me al vostre lloc i pensar què és el que voleu”. Un cop s’ha fet un estudi exhaustiu del públic es pot intervenir en qüestions artístiques tals com canvis de dia per quadrar abonaments o influir en la programació d’una obra en un moment determinat de l’any: “Si programes
L’enigma di Lea al gener enlloc del febrer, perds les vendes de
Lea i
Butterfly, perquè
Butterfly és el regal ideal per Nadal”. De fet, “vendre entrades és el final del procés en el departament”. Filomeno ha treballat molt intensament el desenvolupament de públics, de manera responsable i alhora incentivant les cares noves: “Rebentar preus o omplir el teatre d’invitacions és
no tenir respecte per l’abonat”. A més, defensa que “no és el mateix anar per primera vegada al Liceu al cinquè pis sense visió que a segona fila de platea”. Scheppelmann hi estava d’acord: “La primera vegada que vaig anar a l’òpera va ser amb un
Don Carlo, a cinquena fila, amb un ticket d’estudiant a Hamburg. I va ser tan impressionant que vaig repetir de seguida”. L’experiència qualitativa és indispensable en les primeres vegades, per això s’afavoreix que els joves hi vagin per 30 euros a darrera hora, en un equilibri entre el que poden pagar i el que és just a nivell de cost.
“L’Agustí em demanava 95 funcions a l’any per abastir tots els torns d’abonament”, deia Scheppelmann, perquè cadascun tingués les òperes que li corresponen. Els abonats s’han de cuidar, són el teu públic fidel, i aquest no vol sempre les òperes de repertori, “els has de donar reptes per despertar la curiositat” i entendre que en la contemporània hi ha diverses estètiques, “no tot és soroll”, tal i com es mostra a l’OFF Liceu.
Respecte als canvis de darrera hora que demana màrqueting a artística, Scheppelmann explicava la complexitat que això suposa per quadrar cantants, assajos, funcions… i Filomeno rematà: “Quan la Christina parla de “darrera hora” es refereix a un any i mig abans!”. No deixa de ser interessant veure com es cou tot a foc lent i amb tanta previsió, amb preprogramacions i reserves de directors i cantants “que potser, quan el programes està esplèndid però quan ve al Liceu ja està en caiguda lliure, i t’ho has d’empassar”, deia la directora artística.
Scheppelmann també va defensar que s’han de programar artistes de casa perquè al ser teatres de
staggione i no de repertori no tenen espai on créixer. Justament li vaig preguntar quin dels dos models preferia, i va dir que cadascun té les seves característiques: “Els teatres de temporada com el Liceu tenen 10 títols i no pots repetir obres en anys, però en canvi els de repertori de vegades s’arrisquen poc”. I, com sempre diu Scheppelmann, “el que funciona a Barcelona no funciona a San Francisco, Berlín o Viena”, que ni tan sols té departament de màrketing perquè les entrades es venen soles.
En aquest sentit, Filomeno incidí que no existeix un model europeu sinó dos models: “El model Staatsoper Wien, que no li cal vendre, i la ROH, París o Barcelona, que han de vendre”. I Filomeno reblà el clau d’aquesta manera: “El que no pots és pretendre ser un teatre al qual no li cal vendre entrades quan certament sí que les ha de vendre”. A més, respecte els públics, és important rejovenir-lo. Des d’aquest punt de vista, des que Filomeno va entrar fins que va marxar va rejovenir els abonats 5 anys i el no abonat va passar de tenir una mitjana d’edat de 51 a 44 anys.
El públic de Barcelona, segons Filomeno, és exigent, en sap, té ganes de música i és honest, però amb Scheppelmann van estar d’acord amb una cosa: “Cal que aplaudiu més! Pel bé dels cantants, els músics, el teatre i l’ambient de la funció”. “Està comprovat que les funcions on s’aplaudeix més són més bones qualitativament”, concloïa Scheppelmann.
Fotos: Christina Scheppelmann, Aina Vega, Agustí Filomeno. (Manel Bertran, Maria José Anglès)
