Critica

I. Die Schöne Müllerin

26-02-2019

Un esdeveniment musical i cultural de primer ordre. Això és el que ens proposa el Palau de la Música els pròxims dies amb els tres grans cicles de cançons de Franz Schubert interpretats per Matthias Goerne i Leif Ove Andsnes els dies 4, 5 i 7 de març.

  Compra d’entrades

En la història de la interpretació vocal hi ha cantants inevitablement vinculats a una obra o a un compositor. Podríem esmentar la Tosca o La traviata de Callas, la Norma de Caballé, el Werther de Kraus, la Isolda de Flagstadt o La cançó de la terra de Kathleen Ferrier, per citar-ne alguns dels més indiscutibles triats a l'atzar. No és una gosadia afirmar que els tres cicles liederístics de Schubert, és a dir La bella molinera (Die Schöne Müllerin), El viatge d'hivern (Winterreise)i El cant del cigne (Schwangesang), quedaran associats a la figura de Matthias Goerne qui, als seus cinquanta-dos anys, és ja una llegenda en aquest repertori.

Gaudir en directe i de prop de l'experiència de Goerne interpretant aquestes obres és una d'aquelles epifanies que tot afeccionat a la música hauria de viure en algun moment. En condicions ideals d'espai i acústica, la intensitat de la interpretació, la reconcentració dramàtica, el domini del text fins als racons més amagats, la radicalitat del plantejament, la profunditat psicològica i la identificació amb l'estil i el missatge, fan del Schubert de Goerne un punt i a part. Especialment en una obra com La bella molinera, que obrirà aquesta sèrie de tres concerts.

La bella molinera és, cronològicament, el primer dels tres cicles de cançons escrits pel compositor vienès i es pot considerar, amb permís d'An die Ferne Geliebte, de Beethoven, el primer gran cicle liederístic de la literatura romàntica. Schubert el va escriure el 1823 a partir d’un recull de poemes de Wilhelm Müller que narren el despertar de la primavera amorosa d'un jove que busca viure la vida i l'amor apassionadament. Un trajecte que, en el cas de La bella molinera, l'acaba conduint a la desesperació i la mort. Si en l'inici percebem un component optimista, l'optimisme d'un jove amb tot per viure i aprendre, amb ritmes vius i paisatges poètics acolorits, a mesura que la frustració amorosa es consuma, la soledat i la desesperació prenen la iniciativa, acompanyant-nos fins a un final inevitablement tràgic.

La primera part del cicle és predominant el to major, i les cançons transmeten la voluntat de viatge, la set d'experiències, la necessitat d'estimar. Però quan l'amant és refusat, quan la seva estimada tria al caçador en lloc del nostre moliner ja hi trobem aquell Schubert que reflexiona sobre el sentit de la seva existència, la d'un home que se sent sol i abandonat. I nosaltres, inevitablement, amb ell.

A diferència de Winterreise, un veritable descens als abismes de l'ànima humana des dels primers compassos, també musicat a partir de poemes de Müller, Die Schöne Müllerin dibuixa un arc més variat. Tot i la poca distància temporal entre la composició d'ambdues obres, l'esperit de la primera i la segona són ben diversos i, en la seva distancia, es percep la vertiginosa evolució, en un breu espai de temps, de Schubert com a ésser humà i com a compositor.

Schubert escriu Die Schöne Müllerin amb 26 anys, poc després del diagnòstic d'una sífilis que posarà fi a la seva vida només quatre anys més tard. Conscient d'un desenllaç en aquell moment inevitable, el compositor vienès comença a compondre, una rere l'altra, veritables obres mestres que, en molts casos, reflecteixen el moment crític i de forçada maduresa al qual ha arribat la seva vida. Tot això es pot intuir en aquest primer cicle, que combina l'esperança i les ganes de viure amb la tragèdia final. Com si fos un llibre obert, a Die Schöne Müllerin observem el pas del Schubert despreocupat al Schubert tràgic.

Tot això, Matthias Goerne ho transmet amb una passió, una saviesa i una originalitat de plantejament inigualables, partint d'un profund coneixement del text que determina, tot sovint, solucions musicals radicals, no aptes per a tots els gustos. Allunyant-se d'una expressivitat convencional, a la Biedermeier – amb la que molts grans cantants l'han interpretat-, de l'estètica de budoir i d'ortodòxies estilístiques, la interpretació del baríton s'apropa a l'esperit revolucionari que estava esclatant a Europa i que té els seus orígens intel·lectuals en el moviment Sturm und Drang nascut uns anys abans. Concretament al Weimar natal del cantant, on residia Goethe, no per casualitat un dels poetes més musicats per Schubert. Goethe, Schubert, Goerne… Una connexió artística que ens transporta a l'epicentre de la gran tradició, amb les seves llums i les seves tenebres, de la cultura europea.


Compra d'entrades
Foto: Matthias Goerne & Leif Ove Andsnes, Schubert
Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *