Concerts

Els més programats al febrer: Brahms, Schubert i Casablancas

Dijous 28 Febrer 2019

Aquest mes de febrer, els compositors més programats a Barcelona han estat Johannes Brahms, Franz Schubert i Benet Casablancas.
 

1. Johannes Brahms


Així, a principis de mes, el Palau de la Música va acollir la soprano Renée Fleming, que va interpretar diversos lieder de Brahms, mentre que L’Auditori va optar per aquest compositor en dues ocasions: el Quartet Casals amb el pianista Alexandr Melnikov van interpretar el Quintet amb piano en Fa menor, op. 34, considerat una de les obres més sublims del geni d’Hamburg, i  una de les cambres de l’OBC va interpretar el Trio per a trompa, violí i piano, op. 4. Per la seva banda, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae va interpretar al Palau de la Música la Simfonia número 2 i el Conservatori del Liceu  també va programar diverses obres brahmsianes executades per l’Orquestra de Cambra Kaimerata i pel conjunt de guitarres Con Trastes.
 
A l’hora de parlar de Johannes Brahms ens cal recordar que cap al 1900 ja s’havia establert un lloc comú cultural, que en certa manera encara persisteix: la idea que Wagner era un revolucionari que canviaria la història de l’art amb el seu desenvolupament del drama musical i la dissolució de la tonalitat–cosa que és un fet indiscutible-, en oposició a un Bramhs considerat un compositor d’una gran tècnica, però d’esperit massa conservador per ser realment decisiu per a l’adveniment de la modernitat. Nascut a Hamburg el 1833 i mort a el 1897 a Viena, la ciutat on viuria el seus darrers trent anys, allunyat de les tensions pangermanistes que sacsejaven la cultura alemanya, fins als quaranta tres anys- i quan ja havia estrenat el Deutsches réquiem amb gran èxit-  Bramhs no va gosar escriure la seva Primera simfonia, que von Bülow qualificaria de “la desena de Beethoven”. El comentari potser era excessiu, però tenia els seus fonaments, perquè l’ombra de Beethoven perseguia obstinadament el músic, que havia confessat: “Mai no escriuré una simfonia. Ningú no es pot fer la idea de què és sentir com el gegant camina darrere teu”, de manera que la seva simfonia era al mateix temps un alliberament i una rendició sense condicions, amb les constants citacions a la Novena i, especialmente, a l’Himne a l’alegria.
 
Va ser Arnold Schönberg qui va defensar l’originalitat creativa de Brahms i la seva aportació decisiva a la modernitat a Brahms el progressista, un assaig publicat el 1933, en ocasió del centenari del naixement del music d’Hamburg. S’iniciava amb aquestes consideracions: “El propòsit d’aquest assaig és demostrar que Brahms, el clàssic, l’acadèmic, va ser realment un gran innovador, un progresista en l’àmbit del llenguatge musical”. I més endavant, passava a analitzar el Quartet Op.51, núm 2 i el presentava com un exemple de música abstracta, pura, com l’essència de la música de cambra basada en tècniques compositives que el propi Schönberg empraria per obrir els camins cap a la Neue Musik: amb la variació contínua o desenvolupada, amb una prosa musical basada en una contínua variació de motius, sense un patró fix de repetició que permet construir temes i, fins i tot, obres senceres, “un llenguatge musical sense restriccions, propi del segle XX”. De manera que el compositor vienès venia a donar a Wagner allò que era de Wagner (“l’intuïtiu, el creador torrencial i orgullós), i a Brahms allò que era de Brahms (“l’humil menestral, el reverent admirador dels clàssics”), al mateix temps que remarcava que “hi havia tant d’ordenació organitzadora (o potser de pedanteria) en Wagner, com d’impetuós atreviment (o potser de rara fantasia) en Brahms” qui, a més, aportava la tendència a la precisió i la brevetat del veritable art, “una exposició d’idees directa i concreta, sense inútils farciments ni repeticions buides”.
 

2. Franz Schubert


La presència de Schubert ha estat també important, aquest febrer. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae va interpretar la mítica “Inacabada” (Simfonia núm 8, D. 759) al Palau de la Música, mentre que L’Auditori va programar el Schubert Lied III, amb una vintena de delicioses cançons interpretades per dos talents catalans, el tenor Eduard Mas i la pianista Marta Puig. També van optar per aquest compositor els alumnes de l’ESMUC, en els concerts que l’entitat programa al Goethe Institut.
 
Tot i que associem instantàniament el nom de Franz Schubert (1797-1828) al lied (per la seva aportació al gènere de més de 600 títols), amb el temps ha anat guanyant consideració entre els musicòlegs, fins a ser considerat entre els més grans compositors de la història, perquè amb 17 anys ja va compondre una indiscutible obra mestra, Gretchen am Spinnrade (“Margarida a la filosa”), sobre un poema de Goethe, un autor que l’inspiraria tot sovint, com també ho farien altres poetes alemanys com Schiller, Heine i Schlegel o l’escocès Walter Scott.
 
Tres temes travessen la seva producció, mol lligats a la poesia, especialment la del Romanticisme: la natura, amb la tensió entre el jo poètic i el món inconscient, l’amor, com  a reflex  del sentiment de l’autor per la jove soprano Therese Grob, amb qui no es casaria per la precària situació econòmica que l’envoltà, i la mort, una presència  que sempre va planar sobre el compositor vienès, ja que, de dotze germans que tingué, deu van morir en nàixer i un altre ho va fer prematurament, mentre que sa mare finaria de part quan ell tenia quinze anys –i no podem oblidar que el propi Schubert moriria prematurament als 31 anys, a causa d’un mal terrible i vergonyant per a l’època, la sífilis. Entre la seva producció destaca les composicions de l’any 1815, quan amb divuit anys va escriure quatre òperes, dues simfonies, dues misses, diverses composicions religioses i sonates i més de cent-cinquanta lieder, quatre dels quals van sonar al concert de L’Auditori.
 

3. Benet Casablancas


Finalment, i pel que fa a Benet Casablancas, el Liceu va acollir l’estrena mundial de L’enigma di Lea, amb llibret de Rafael Argullol, amb una clamorosa rebuda, mentre que el pianista David Casanova va presentar a l’Auditori del Conservatori del Liceu el contingut del disc Paráfrasis de la emoción, amb obres del mateix compositor i de Demian Luna.
 
Casablancas (Sabadell, 1956), amb una impressionant formació musical i intel·lectual, es considera un continuador de les grans avantguardes del segle XX i és autor d’obres reconegudes internacionalment, interpretades arreu d’Europa, Canadà, Estat Units i Llatinoamèrica, com Set escenes de Hamlet, Alter Klang, Tres epigrames per a orquestra o The Dark Backward of Time. Ha arribat al cim de la seva portentosa creativitat amb L’enigma di Lea, a partir d’un text d’Argullol, un mythos, un relat complex, ple d’al·legories i metàfores sobre l’amor, la bellesa, la immanència i la transcendencia, la divinitat i la condició humana. Violada per un déu, Lea travessa els temps per redimir-se a través de l’amor i redimir Ram el Sonàmbul, amb l’ajut de les misterioses Dames de la Fontera i malgrat els atacs de les forces de l’odi, Milboques i Milulls. L’obra es clou amb una  dansa erótica dels dos amants que culmina sexualment, mentre les Dames de la Frontera proclamen un nova ontologia per al temps de la liquiditat: “Els castells d’arena/ són les construccions més sòlides/ i els camins de l’errància/ són les pàtries més segures”. La música del mestre de Sabadell mostra una bellesa no buscada, sinó que apareix com els raigs de sol, entre els intersticis de les molècules compositives, una bellesa que incorpora la dissonància, els canvis abruptes, els ritmes sincopats, les sonoritats estridents, però enmig d’aquest garbuix hi ha un lloc per al lirisme.
 
Fotos: Brahms, Schubert, Casablancas

Últimes Notícies