Concerts

Bostridge&Mehldau: Quantes cares té el desig?

Divendres 1 Març 2019

Dimarts s'estrenava un cicle de cançons a L'Auditori. Afegim-hi que l'altra obra programada era un cicle tan estimat com Dichterliebe, que el tenor Ian Bostridge no sovinteja casa nostra i que el pianista i compositor de l'obra estrenada, Brad Mehldau, prové d'un altre món musical, el jazz. La proposta era molt llaminera i els aplaudiments del públic que omplia la Sala 2 Oriol Martorell donaven fe que va ser un èxit.

Assistir a una estrena té molt d'estimulant; fer-ho sabent que hauràs de parlar-ne després hi afegeix pressió. Tot el que t'arriba és nou i t'adones que per molta atenció que hi posis només copsaràs una petita part de tanta informació. Llavors t'adones també que el que estàs escoltant t'agrada força i penses que potser cal que et relaxis: advertiràs que les teves orelles estan poc avesades al jazz i la crònica estarà esbiaixada cap al cantó clàssic, demanaràs perdó als lectors i als senyors Mehldau i Bostridge per si et llegissin i explicaràs tan bé com puguis les teves primeres impressions.
 
The Folly of Desire és un títol prou explícit: el tema de les deu cançons del cicle és el desig. De vegades acomplert, de vegades no, de vegades acomplert per la força. Els textos recorren una mena d'arc: Blake i Yeats obren, Yeats i Blake tanquen. Entremig, alternança de llenguatges pràcticament oposats: dos sonets de Shakespeare, un poema de Brecht, dos poemes sobre Ganimedes (Goethe i Auden) i un d'e.e. cummings. La música és tan variada com ho són els poemes i Mehldau utilitza els contrastos també per subratllar els textos; és així com després de les dues primeres cançons, on no hi ha melodia, condueix la nostra atenció a la frase que obre el Sonet 147 de Shakespeare, “My love is a fever”. A la bellesa dels dos sonets, en els quals vaig detectar per primer cop (suposo que de manera maldestra) la presència del jazz, la segueix la brutalitat d'Über die Verführung von Engeln, com una bufetada. El text en alemany d'aquesta cançó anava acompanyat d'aquesta nota: “Per petició de l'artista, aquest poema queda en l'alemany original, sense traduir”. Pensava l'artista que ens escandalitzaríem? I com s'ho fa per furtar el text al públic alemany? Però bé, li seguirem el joc i no farem spoiler; quedem-nos només que la cançó declamada, dura, contrastava violentament amb l'anterior i la posterior.
 
Què té Ganymed que no tinguin la resta de poemes del cicle? Dues referències musicals de molt de pes, les de Schubert i Wolf. Semblava que seria difícil escoltar-ne una de nova sense que hi interferissin aquestes dues, però Mehldau va aconseguir des dels primers versos que hi dediquéssim tota l'atenció; és una cançó bella, on el compositor tria com a vers clau “umfangend, umfangen”, l'entrega total de Ganimedes a Zeus. Auden deixa entreveure el rapte més clarament que Goethe i ens en suggereix, com ho fa la música, les conseqüències. A aquestes alçades del cicle ja podíem començar a anticipar coses. Efectivament, venia un altre canvi radical amb the boys I mean are not refined i aquest cop fins i tot les orelles menys fetes al jazz el van sentir. Després de l'exuberància d'aquesta cançó, arriba la delicada i minimalista estrofa de Sailing to Byzantinum abans de tancar el cicle amb el pessimisme de Blake, amb un llenguatge musical similar al que l'obria. Malgrat els canvis d'estil, les cançons se succeeixen sovint sense pausa, amb interludis com a transició; uns moments que, com el llarg postludi final, tenen alguna cosa en comú, conceptualment, amb els de Schumann, el compositor de la segona part.
 
Mehldau ha compost aquest cicle pensant en Bostridge, el posa a prova (literalment quan escriu pel registre més baix) i el tenor passa l'examen amb nota: és seductor, és dolç, és irònic, es fred, és sarcàstic, mira la partitura de tant en tant i ens porta per tots els viaranys del desig segons Mehldau; el pianista no li treu l'ull de sobre i només sembla que se n'oblida en els interludis i el postludi final; en aquests moments és el cantant qui no treu l'ull de sobre al pianista. Postludi, per cert, que confirma les ganes de tornar a escoltar el cicle per atrapar alguns dels molts detalls perduts en la primera audició.
 
Passem de quedar aclaparats per una obra nova a escoltar-ne a la segona part una de tant coneguda que pots aturar-te com qui diu en cada síl·laba i cada nota. No canviem de tema, però; Heine parla a Intermezzo d'un amor frustrat i Schumann tria i reordena poemes per construir una història que ens parla de desig no acomplert. Escoltem, a més, un Dichterliebe “complet”: els setze lieder que formen la versió definitiva i els quatre que Schumann va descartar abans de publicar-lo.
 
Una discussió habitual entre musicòlegs és si Schumann recull o no la ironia que amara els versos. Diria que hi ha pocs dubtes que Bostridge i Mehldau sí ho van fer, la van accentuar i la van fer protagonista. Una altra conversa freqüent entre aficionats és si les obres d'un recital s'influeixen les unes a les altres i la resposta dimarts també va ser clara: sí. Una obra que se sol abordar des de l'impressionisme, per dir-ho en termes pictòrics, la van abordar aquest cop des de l'expressionisme. S'intuïa ja des de les primeres frases del piano, es va fer més evident a Die Rose, die Lilie, die Taube, die Sonne i va quedar definitivament clar a Im Rhein, im heiligen Strome; és el primer cop que sento que la menció a “die Wänglein” (les galtones) sona gairebé a insult. La ironia es va convertir per moments en sarcasme i la tendresa va desaparèixer en una interpretació singular que encaixava perfectament en aquell concert. Hagués optat Bostridge pel mateix enfoc en un altre context? Si la resposta és que sí, ha canviat molt la seva manera d'entendre el cicle des de l'última vegada que li vaig sentir, no fa tant de temps. Funcionaria Dichterliebe tal i com el vam escoltar dimarts en un altre context? Prou feina tinc per explicar el que he viscut com per atrevir-me a explicar el que no ha passat... La qüestió és que en aquell moment va funcionar.
 
Durant un temps molt breu, les dues primeres cançons de les quatre descartades, va semblar que tindríem un final ortodox, però va ser un miratge; les dues últimes ho van desmentir i així va poder aparèixer Cole Porter amb naturalitat i sense grinyolar a les dues propines: Everytime we say goodbye i Night and day (sense beat, beat, beat of the tom tom, és l'única pega que li puc posar). Tot plegat, quin bon concert!

Fotos: Brad Mehldau, Ian Bostridge

Més, sobre...: lauditori , cambra , bostridge , mehldau
Últimes Notícies