Concerts

Cuba té nom de música

Dissabte 2 Març 2019

El divendres 22 de febrer al Centre Cívic Trias i Peitx va sonar un concert titulat Ballant Cuba, programat dins el XX Cicle Clàssica de les Corts i a càrrec de la cantant Yadira Ferrer i la pianista Maria Lilia Cano. A través d’un recorregut cronològic musical i literari, les intèrprets proposaven un tast de la cultura cubana.

De quina música parlem quan parlem de música «clàssica»? I què volem dir quan parlem de música «popular» o «tradicional» o «moderna»? Tendim a pensar que aquestes qualificacions són clares i acceptades per a tots però sovint obviem que hi ha moltes composicions que no encaixen en cap d’aquestes etiquetes, que hi ha tradicions que defugen aquests calaixos europeus o occidentals. I la tradició musical de Cuba n’és un bon exemple.

El concert del divendres passat proposava un recorregut a través de la història cubana del s.XIX i XX a partir de diferents gèneres relacionats amb les danses i altres formes musicals heretades d’Europa – de compositors cubans que havien anat a estudiar a París – barrejades amb ritmes d’arrels africanes. Com va comentar Cano en un moment del concert, «a Cuba hi ha una línia molt fina entre la música clàssica i la música popular».

Aquestes músiques que ja no estan pensades per ser ballades, sinó per ser escoltades, porten el folklore a un altre registre musical. Són cançons cadencioses, enyorades i melancòliques però també estan plenes de força, d’identitat i d’orgull. Són melodies que expliquen molt més del que diuen les seves lletres. Una ciutat multicultural i plurilingüe com Barcelona, habitada per gent vinguda d’arreu del món hauria de programar més sovint concerts que posin el focus d’atenció a aquelles tradicions que acull i que també formen part de la seva realitat.

D’altra banda, podríem escriure un article sencer – i segurament molt més – sobre la feina que duen a terme els centres cívics: L’Auditori, el Liceu i el Palau de la Música són entitats que desenvolupen una tasca indiscutiblement necessària per la ciutat de Barcelona i comarques però els centres cívics, equipaments socials i culturals que, tossuts, insisteixen en programar música de cambra o concerts de lírica, també es mereixen un cert reconeixement.

Per tot això, aquest concert es va teixir a partir d’una dinàmica propera entre les intèrprets i els assistents: nens petits asseguts a primera fila i parelles de joves i no tan joves escoltaven atents les explicacions que van servir de fil conductor des de l’inici fins al final i que van fer extensiu l’imaginari que envoltava les cançons, tot creant un context que posés a l’abast d’aquelles persones menys familiaritzades, el món cubà.

Tant Yadira Ferrer com Maria Lilia Cano van tocar el piano i van cantar, - i van tocar i cantar alhora - acompanyant-se en algunes de les cançons per petits instruments de percussió. A més, Mariona Casanovas al violí es va sumar al duo en algunes de les cançons. Amb un caire intimista i sense pretensions – i salvant alguns problemes amb la sonorització – les intèrprets ens van mostrar una música sincera, cantada i tocada des de la realitat més propera. Més enllà del talent notori de Cano al piano – a destacar La Conga de media noche d’Ernesto Lecuona – o de la veu dolça i avellutada de Ferrer, - en una preciosa Danza de fin de Siglo, de José M. Vitier, dedicada a Maria del Mar Bonet i amb la lletra en català - el que cal subratllar va ser la capacitat comunicativa de totes dues músics.

En aquest sentit, van passar d’una minimalista Pensamiento de Teofilito a dues veus i a capella a una Cancion breve de Fowler de ritmes impossibles interpretada amb elegància i molt gust per Yadira Ferrer. D’un irònic Chivo que rompe tambó del cantant i compositor Ignacio Villa, conegut amb el nom artístic de «Bola de nieve», a una sentida i plena de ritme Tabú de Margarita Lecuona, composta originalment per Hollywood i molt versionada al llarg dels anys: «Si el negro mira la hembra blanca, tabú».

Cada bloc del concert estava separat per poesia de Cirilo Villaverde, Dulce M. Loynaz i Nicolás Guillén, autors cubans que també van tenir veu dins aquest concert familiar.

Ferrer i Cano ens van fer ballar Cuba al ritme de contradanses, danses per piano, havaneres, boleros, cants negres i rumbes i ens van apropar d’aquesta manera una cultura que és impossible d’explicar si no és a través de la seva música. Una música i unes cançons que ballen damunt de la frontera que separa la música clàssica i la música popular.

Foto: Yadira Ferrer, Maria Lilia Cano

Últimes Notícies