El dissabte 2 de març el Gran Teatre del Liceu estrenà l’òpera Rodelinda de Georg Friedrich Händel. D’aquesta manera el teatre de la Rambla s’obria al repertori barroc i oferia per primera vegada l’òpera de Händel. La coproducció del Liceu, el Teatro Real de Madrid, l’Ópera de Lyon i l’Òpera de Frankfurt comptà amb la soprano Lisette Oropesa i el reconegut contratenor Bejun Mehta com a protagonistes, així com amb una producció que ha estat lloada llargament en el seu pas pel Teatro Real de Madrid.
El primer cap de setmana d’aquest mes de març
el Gran Teatre del Liceu s’obria per a oferir l’estrena de l’òpera
Rodelinda, una òpera estrenada l’any 1752 a Londres i rebuda amb un gran èxit pel públic contemporani. Cal dir que el públic actual ha rebut de manera similar l’òpera barroca, tot i tractar-se de quelcom extraordinari en la programació barcelonina i del pronòstic derrotista que titllava el Liceu de sala
no apta per al barroc.
Com no podia ser d’altra manera (o potser si?) en la vigília de la setmana que moltes han batejat “de les dones”, el Teatre del Liceu ofereix una òpera de capa i espasa que potser si que compta amb una modernitat aterridora pel que fa a l’escenografia però que en cap moment posa sota tela de judici la història
per se i la poca adequació d’aquesta als nostres dies; què en podem esperar d’una producció en què el 99% de les ments creadores són masculines? Doncs potser això mateix, una producció suposadament moderna en què els únics dos personatges femenins que hi apareixen ho fan estirant-se dels cabells.
Rodelinda, Reina dels Llombards i esposa del Rei Bertarido, apareix en escena després d’haver quedat vídua (suposadament) en mans del traïdor Grimoaldo. No cal dir que ràpidament l’argument es torça i es crea una espècie de triangle amorós, empès per la traïció i l’ànsia de riquesa; els personatges van succeint-se en escena, cada un d’ells més rabiós que l’anterior, fins que finalment tot s’arregla i l’home bo torna al poder al costat de la seva fidel esposa, que l’ha esperat com cal al costat del seu fill Flavio, futur hereu del regne.
L’aclamada escenografia de
Claus Guth és quelcom gairebé preciosista; l’escenògraf alemany omplí l’escenari del Liceu amb una gran mansió victoriana que anà girant durant la representació; tristament però, sembla que els avenços tècnics no han arribat tant lluny com per fer-la silenciosament, fet que en una òpera barroca que compta amb un nombre reduït d’intèrprets hauria de tenir un lloc privilegiat en la llista de prioritats.
La mansió victoriana fa de marc de la història, que en aquesta producció pren una direcció interessant però no del tot exitosa, i centra el seu interès en el punt de vista del fill de Rodelinda i Bertarido: Flavio. Flavio, que en aquest cas és interpretat per l’actor
Fabián Augusto Gómez, és el personatge a través del qual el públic coneix la història, els dibuixos que es projecten a les parets de la mansió i la constant presència de l’actor en escena fan de filtre d’una història que d’altra manera podria semblar tediosa al públic del segle XXI. Cal no oblidar, però, que Flavio és un nen petit i que en la producció del Liceu l’actor és un home clarament adult al que no li han posat ni una perruca per dissimular una mica el pas del temps. Amb tot i això, la direcció dramatúrgica no està a l’alçada, el personatge de Flavio no acaba de funcionar per raons òbvies, però a més està del tot sobreactuat, de la mateixa manera que els seus companys d’escena que semblen estar dirigits per l’
horror bacui dramatúrgic i semblen omplir forats que potser no caldria omplir.
El repartiment protagonista fou un duet de luxe:
Lisette Oropesa (Rodelinda) es féu seu el públic de la Rambla ja des de la primera ària, amb una veu potent i delicada al mateix temps, en perfecta sintonia amb la reduïda orquestra que es trobava al fossar. El seu company
Bejun Mehta (Bertarido) no es quedà pas enrere i demostrà una gran tècnica vocal i un coneixement absolut de l’obra, així com una veu continguda i molt ben impostada. La resta del repartiment, a excepció d’una fantàstica
Sasha Cooke (Eduige) i d’un més que acceptable
Gerald Thompson (Unulfo), quedà molt endarrerit vocalment,
Joel Prieto (Grimoaldo) i
Gianluca Margheri (Garibaldo) no van arribar a l’alçada dels seus companys d’escena, ambdós amb un fraseig pobre i dificultats en els registres aguts.
L’Orquestra del Liceu, dirigida per Josep Pons, comptà amb convidats de luxe com ara
Lina Tur (concertino),
David Bates i
Daniel Espasa (clavicèmbal) i
Giovanni Bellini (tiorba) entre d’altres, i aconseguí un so d’allò més interessant, allunyant-se de l’historicisme barroc però també del simfonisme propi de l’Orquestra del Liceu.
Fotos: Gran Teatre del Liceu.
