Concerts

6è Fòrum Barcelona Clàssica: BSO i orquestres simfòniques

Dissabte 9 Març 2019

Aquest dimecres passat dia 6 de març a les 19h, al Club Wagner, vam poder gaudir d’una nova sessió del Fòrum Barcelona Clàssica amb Joaquim Garrigosa i Raúl Giménez per parlar del paper de les orquestres públiques i privades i la fina línia que separa la música culta i popular, en especial la música per a pel.lícules. Tot, moderat per Aina Vega.

Si el mes passat ens vam dedicar a debatre les línies principals de la direcció artística en l’òpera amb Christina Scheppelmann i Agustí Filomeno, aquest dimecres dia 6 de març vam poder gaudir de la presència de Joaquim Garrigosa, ex director de L’Auditori, i Raúl Giménez, fins ara director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès, per parlar del paper de les orquestres simfòniques i les seves línies d’actuació.
 
Un dels grans reptes de les orquestres simfòniques, públiques i privades, és el desenvolupament de nous públics. En els darrers anys, la proliferació de programes de bandes sonores ens planteja el dubte de si es tracta d’una manera honesta d’atraure un públic que després pot anar a concerts simfònics o d’una forma de fer caixa. La resposta és: ambdues coses. Joaquim Garrigosa comentava que en un programa de bandes sonores en el qual hi van assistir 6.000 persones, d’aquestes, després d’una campanya específica de micromàrqueting en què se’ls convidava a una simfonia de Mahler, 60 van assistir al concert recomanat i, finalment, 4 persones es van convertir en abonats. Per tant, quina efectivitat real té fer BSO?
 
Cal tenir en compte una qüestió: un cop arribada la crisi, l’administració va retallar un 30% les subvencions a L’Auditori. Per tant, Garrigosa, com a director, va haver de trobar noves formes d’atraure públic amb una programació més conservadora i apostant per la banda sonora original. Ara bé, no tot s’hi val: “Volem que la proposta sigui de gran qualitat i oferir una experiència global al públic”, és a dir, oferir la música íntegra en viu i amb la projecció de la pel.lícula. “Aquesta és la tasca que ha de fer una orquestra pública. No podem fer la competència a orquestres privades que fan programes amb fragments de pel.lícules, perquè aquestes no es poden permetre el luxe de fer una gran producció”, comentava el musicòleg.
 
I quina funció ha de tenir una orquestra pública respecte una de privada per no fer competència deslleial? En primer lloc, tenir una temporada estable amb una vintena de produccions. Això significa que hi ha 5 dies per assajar un concert que només es produirà dues o tres vegades, mentre les privades els rendibilitzen molt més anant al territori. Per tant, les produccions de la pública surten molt més cares, però és el seu deure.
 
En segon lloc, una orquestra pública ha de ser diversa en gèneres i estils tenint en compte la nova creació i el patrimoni. En tercer lloc, ha de fer possible que en una ciutat com Barcelona s’hi vegin primeres espases de la música mundial. En quart lloc, i seguint amb el que dèiem de les BSO, les públiques han de poder fer grans muntatges que les privades no es poden permetre de fer. Estem pensant en uns Gurrelieder o una Alpina.
 
Una orquestra privada resulta, moltes vegades, el primer esglaó per entrar en la música simfònica per part de molts sectors de públic, perquè fan programes més sensacionalistes -en el sentit positiu del terme, grans hits de la història-, sempre amb el màxim rigor i qualitat. “Si nosaltres programem Mahler, punxem -diu Rubén Gimeno respecte l’OSV. En canvi, aquest és el punt fort de l’OBC”. Per tant, a la conclusió que arribem és que ambdues orquestres es complementen: “Si a Catalunya no hi hagués l’OSV, la OCM o l’Orquestra Terres de Lleida, hauríem de desmuntar l’OBC per crear-les. Sense fonaments no podem construir la casa”, comentava Garrigosa.
 
Un aspecte en el qual se senten identificades tant les orquestres públiques com les privades és en les polítiques de comunicació i màrqueting arran de la crisi: “Fins llavors, els departaments preguntaven quins concerts anaven més “fluixos” per fer campanya. Ara tots van fluixos, perquè el nombre d’abonats ha disminuït i els concerts s’omplen a darrera hora. A comunicació i màrqueting van desbordats tota la temporada”, comentaven Garrigosa i Giménez, amb la pèrdua d’abonats “perquè la gent no es vol comprometre a comprar concerts als quals potser no van”.  
 
Tornant a les bandes sonores, revelen el gran poder evocador de la música, ja que, “una pel.lícula de terror sense música no fa por”, comentava Garrigosa. És molt complicat dirigir un concert de BSO amb visionat de la pel.lícula en directe ja que per al director requereix una tècnica específica. Raúl Giménez explicava l’ús de la claqueta, que és un metrònom que porta el director a l’orella i va marcant el ritme de la pel.lícula -anul.lant per complet la seva capacitat de decidir el tempo i la seva creativitat- i complementat amb una pantalla amb signes que et van avisant dels canvis de dinàmiques i ritme: “Si pots dirigir amb claqueta West Side Story, amb la veu dels cantants enregistrada i l’orquestra en viu, ho pots dirigir tot!”, comentava Giménez.
 
En aquesta línia, cal reivindicar els grans músics que han fet música per a cinema, com Leonard Bernstein. Les estètiques són ben diverses, des de la música més tonal a la més experimental. Sens dubte, però, com deia Giménez, la música per a cinema té un gran poder evocador: hi ha una connexió emocional amb la infantesa. Finalment, vam tractar de les noves generacions i vam arribar a la conclusió que els concerts cada cop serien més curts i al final no es podran interpretar simfonies senceres, sinó que tot serà molt més fragmentat, per la pura fragmentació de la vida post-moderna.
 
 Fotos: Club Wagner. Manel Bertran.

Últimes Notícies