Concerts

L’OCM desplega el seu simfonisme amb Alessandrini

Dissabte 9 Març 2019

Rinaldo Alessandrini dirigirà l’Orquestra Simfònica Camera Musicae al Palau de la Música Catalana, el diumenge 17 de març, amb el programa “Música per a celebracions”, que inclou dues obres de Beethoven i una de Händel.

Beethoven va rebre l’encàrrec de compondre Zur Namensfeier, Op. 115 en ocasió de l’onomàstica de l’emperador austríac Francesc I, el dia 4 d’octubre, festivitat de Sant Francesc d’Assís. Tot i que el músic recollia materials que dataven de 1807, no va acabar l’obra a temps i sembla que la va completar al desembre, encara que no l’estrenaria fins just un any després, el dia de Nadal de l815. És una obertura en Do major en un sol moviment maestosso-allegro assai, que resulta fàcilment identificable com a beethoviana i que s’expressa en melodies líriques i en un ritme festiu i majestuós, adequat per a l’efemèride. La seva pomposa introducció es resol en un allegro on podem identificar rastres de la Cinquena i certes premonicions de la Novena. És un dels primers exemples d’Obertura de concert, un gènere nascut a principis del segle XIX, com una evolució de l’aristocràtica música de cambra de l’Antic Règim cap a una expressió simfònica més massiva, més democràtica i de més durada. Cal tenir present que els concerts vienesos es podien allargar hores, ja que solien incloure un parell de simfonies, un concert per a piano i solista i una cantata, tot plegat precedit d’una obertura com la que presentem.

La Simfonia núm.1 , Op. 21, estrenada el 1800 al Burgtheater vienès, malgrat tenir una estructura molt clàssica, va ser molt criticada per les innovacions que aportava. Significava l’entrada de Beethoven en la maduresa creativa, als trenta anys, amb una personalitat musical que encara estava influenciada per Mozart -a qui havia conegut en una primera visita a Viena, el 1787- i pel seu mestre Joseph Haydn, amb uns plantejaments propis del Classicisme que, tanmateix, ja apunten a l’inici del Romanticisme, pel paper que comencen a tenir els vents, la importància del tercer moviment ràpid, el pes de dels accents i dels contrastos i l’ús de les timbales, que tan característiques serien en l’autor. Consta de quatre moviments, amb una duració d’execució aproximada de mitja hora. El primer moviment, Adagio molto. Allegro con brio és clarament deutor de Haydn, però aporta la joia pròpia del geni de Bonn, amb una presència del vent gens habitual en el Classicisme. El segon moviment, Andante cantabile con moto, conté una elegant melodia cortesana que inicien els violins i que es desenvoluparà contrapuntísticament amb la resta d’instruments. L’ostinato dels timbals que acompanyen en piano anuncia futures innovacions de l’autor a mesura que s’endinsi en el Romanticisme. El moviment tercer, Menuetto-Allegro molto vivace presenta un fals Menuet, que en realitat és l’innovador Scherzo, característic de la producció posterior del músic a partir de la Segona simfonia. El quart moviment, Finale-Adagio, allegro molto vivace, és la part més purament clàssica de l’obra, molt en l’estil haydnià, com si es tractés d’un darrer homenatge al mestre que tant admirava i, alhora, temia la força creadora de Beethoven, que acabaria superant-lo artísticament i destruint el classicisme.

La Música per als Reials Focs Artificials HWV 351, que Georg Friedrich Händel va compondre el 1749, va ser un encàrrec del rei Jordi II de Gran Bretanya per acompanyar els focs artificials organitzats en la celebració de la signatura de la Pau d’Aquisgrà, que posava fi a la Guerra de Successió Austríaca, iniciada el 1740. El compositor ja havia escrit per al rei la Coronation anthems i The water Music per al seu pare Jordi I, i gaudia d’un gran prestigi a la cort, que encara va crèixer amb l’accidentada –catastròfica- estrena de l’obra a Green Park, a la vora del Tàmessis, el dia de Sant Jordi de 1749, una història que és prou coneguda. Malgrat la tempesta que havia mullat els petards, tot semblava anar bé amb l’obertura de la suite, la part més elaborada, que donava pas a una gran salva de canonades, seguida dels espectaculars jocs d’artifici que havien congregat una gernació de badocs. De sobte els focs es van descontrolar, el gran edifici de fusta que s’havia construït per a l’ocasió –més de cent metres de combustible- es va encendre i el pànic s’apoderà del públic, mentre Händel seguia conduint la música amb la seva proverbial sang freda. La peça és una veritable demostració de pirotècnia musical, una festa de sons i textures i una mostra d’entusiasme i energia a cada nota. Entre tambors, trompetes i ritmes extravagants, des de l’obertura fins al minueto final, passant per la famosa réjouissance, és un esclat d’exaltació del poder reial, d’un absolutisme que s’apropava a la seva fi, una demostració de l’orgull nacional que intentava amagar les misèries que tanta guerra -que ben aviat es reempendria- havia infligit a les clases populars. Händel, un home cosmopolita que havia viscut a Alemanya i Itàlia abans d’instal·lar-se a la cort britànica, era massa intel·ligent per no presentir els canvis revolucionaris que s’apropaven, i alguns crítics han detectat un deix de nostàlgica malenconia en la seva darrera gran composició instrumental.

Rinaldo Alessandrini, fundador i director del Concerto Italiano, és un aclamat director d’orquestra i recitals de clavicèmbal, piano i orgue, amb un coneixement profund de Monteverdi i del repertori italià del XVII i XVIII. Ha actuat al Canadà, Estats Units i arreu d’Europa, amb una creixent demanda per dirigir orquestres a tot el món. Els seus darrers compromisos han estat l’Orlando de Händel a Cardiff i Dresden, el Fairy Quenn de Purcell amb la Filharmònica de Berlín, el Figaro de Mozart a Oslo i el Don Giovanni de Mozart a Lieja.

Foto: Rinaldo Alessandrini, Orquestra Simfònica Camera Musicae

Últimes Notícies