El dia 6 de març el Palau de la Música Catalana rebia el pianista rus Grigory Sokolov, una de les grans figures que encapçalen la programació del Barcelona Obertura Spring Festival. El recital per a piano sol fou el primer que s’oferí dins del marc de la programació del Festival, que tindrà cabuda en les grans sales de concerts de la ciutat però també en nombrosos centres cívics i espais de la ciutat.
La sala gran del
Palau de la Música s’omplí de gom a gom per a rebre el conegut pianista rus
Grigory Sokolov, un personatge que arrossega un públic fidel allà on va i que té l’èxit assegurat. No cal dir que la tècnica de Sokolov és gairebé immillorable i que la seva llarguíssima carrera artística l’ha dut a cultivar un estil del tot propi. El programa que oferí, protagonitzat per Beethoven i Brahms, no destacava per la seva originalitat, però si per la tècnica gairebé perfecta de l’intèrpret arxiconegut.
El recital començà amb la sala mig il·luminada i l’escenari emboirat per la foscor, creant d’aquesta manera un ambient íntim i cambrístic que poques vegades sol aconseguir-se al Palau; enmig d’aquesta sala ombrívola sonaren les primeres notes de la
Sonata n.3 en Do major, op. 2 de Ludwig van Beethoven.
L’inici de la sonata de Beethoven fou especialment contingut però sense deixar de banda el caràcter de la peça. El tema del primer moviment –
Allegro con brio – s’anà desplegant de maneres molt interessants; Sokolov anà jugant amb l’harmonia, amb el timbre i el so que anava extraient de l’instrument i d’aquesta manera ens oferí una sonata especialment harmoniosa, amb un ritme estirat i llarguerut que s’anà transformant al llarg de la peça fins a transformar-la en quelcom gairebé jazzístic.
Les
Onze bagatel·les, op. 119 aportaren un to juganer a la vetllada, que fins aleshores havia estat submergida en una mena de sumptuositat clàssica. Les bagatel·les s’anaren succeint ràpidament, sense pressa però sense pausa, creant una auca sonora en què els diferents jocs musicals s’anaren desplegant a oïdes del públic barceloní.
La segona part del concert, dedicada a Johannes Brahms, començà amb les
Sis peces per a piano, op. 118. Per a aquelles persones que podríem anomenar
brahmianes, la suculència del recital arribava aleshores, amb una interpretació altra vegada molt
sokoloviana de les peces juganeres i al mateix temps intimistes de Brahms.
Els
intermezzi de Brahms s’anaren desplegant i un cop començà a sonar la
Romanze, la sala quedà submergida en una nebulosa mística i certament màgica que ràpidament quedà interrompuda per l’últim
intermezzo, que preparà el terreny per l’última peça del programa.
Les
Quatre peces per a piano, op. 119 de Brahms començaren a sonar, i l’esperit
brahmià d’aquelles persones que es puguin donar per al·ludides quedà saciat amb la magnífica interpretació que Sokolov féu del primer
Intermezzo. Adagio; Sokolov hi aportà una modernitat molt interessant, aportant un dramatisme i una passió que fins aleshores havien estat contingudes durant la vetllada. Amb tot i això, l’intèrpret no deixà de banda el treball absolut de les dinàmiques i l’harmonia, que dirigiren tot el concert. L’última peça de la vetllada acabà de construir una sonoritat gairebé museística, tocada pel cor però no del tot.
Com és tradició, l’intèrpret rus oferí una tercera part del concert fora de programa, part en què es lluí amb les nombroses propines musicals. El públic barceloní aguantà prou bé la compostura, tot i que després del quart bis i veient que Sokolov tornava a seure a la banqueta, la platea ja havia perdut la meitat de la seva capacitat.
Fotos: Grigory Sokolov
