Concerts

Hamlet al Liceu: ser o no ser

Diumenge 10 Març 2019

Aquest mes de març, el Gran Teatre del Liceu ens ha obsequiat amb dues grans òperes, Rodelinda, de Händel, i Hamlet, d’Ambroise Thomas, que es va estrenar el dia 7 i es torna a fer en versió concert el dia 10. El públic liceista ha pogut gaudir de la presència de Diana Damrau i Carlos Álvarez.

SER: És un fet que no deixa de sorprendre l’oblit durant el segle XX de l’anomenada grand opéra, una nomenclatura que tant feia referència a les gegantines proporcions de les obres com al gran teatre parisenc on s’hi representaven, primer a l’edifici de la rue Le Peletier i posteriorment a l’actual Palais Garnier. Ja entrat el nou segle XXI, les ànsies pel redescobriment d’obres puntals del repertori d’èpoques passades ens ha permès apreciar la transcendència d’autors com Auber, Meyerbeer, Hálevy...i també Ambroise Thomas, qui estrenà el seu Hamlet, amb un llibret no gaire inspirat del tàndem Carré-Barbier, el 1868.
 
L’òpera va ser un gran èxit i es representà bastant interrompudament durant les següents dècades del segle XIX. La partitura va ser contemporània dels treballs de Gounod, com La reine de Saba (1862) i més endavant la reconversió en grand opéra del seu famós Faust (1869), sense oblidar la pòstuma L’Africaine de Meyerbeer (1865) o el Don Carlos de Verdi (1867). Thomas, a partir de la història de Shakespeare, incideix de nou en les temàtiques fantasmagòriques que tant atreia a l’estètica romàntica i que ja en el camp de la grand opéra havia donat obres tan sorprenents com Robert le diable de Meyerbeer (1831) o La nonne sanglante de Gounod (1854), de les quals l’òpera de Thomas n’és bastant deutora. Potser els moments més aconseguits de la llarga partitura esdevenen precisament aquells en que el patern fantasma s’apareix al príncep de Dinamarca, amb una orquestració sempre sorprenent que només podia assumir el llavors primer teatre del món i cap a on es dirigien tots els anhels dels principals compositors operístics del moment.
 
També al Liceu va ser l’òpera de Thomas una de les més representades de la seva dilatada història, amb un centenar de funcions i sempre en la seva traducció italiana. Les últimes representacions, ja en francès, varen tenir lloc el 2003 amb l’enyorada Nathalie Dessay, qui literalment portà el públic al deliri absolut. Hamlet ha tornat aquests dies a l’escenari de la Rambla en dues úniques funcions, malauradament en versió de concert, amb el protagonisme de Carlos Álvarez i Diana Damrau, sota la direcció de Daniel Oren.
 
El mestre Oren és un director que irradia una expressivitat i emotivitat que contagia tota l’orquestra, quelcom d’agrair en una obra tan extensa però on el discurs va ser fluït. La seva inquieta batuta aconseguí extreure una gran varietat de dinàmiques orquestrals, ja des de la sorprenent i terrorífica obertura. Potser en alguns moments hi mancà un major lirisme, però en general va ser una lectura molt convincent amb una orquestra de sonoritat acceptable, malgrat els titubejos d’alguns solistes, especialment en la secció de metall. També el cor, degudament augmentat amb prestacions externes, tingué una sonoritat força compacta, però amb les ja típiques estridències sopranils. Felicitats una vegada més la feina incessant de Conxita Garcia.
 
Certament és Carlos Álvarez una veu imponent, com poques vegades podem escoltar en altres barítons molt més mediàtics. Potser valorem més les seves prestacions verdianes que les del repertori francès, d’estil poc idiomàtic. L’artista destacà en els seus moments més compromesos com el brindis de l’acte segon Ô vin, dissipe la tristesse o el famós monòleg, aquí “Être ou ne pas être, a l’acte tercer. Però sembla que l’extraordinari cantant va fer patir durant tota la interpretació d’alguns aguts trencats que se succeïren amb massa freqüència. Tinguérem la sensació que no es trobava en plenes facultats, malgrat res s’informés per megafonia. No sabem si va ser un problema de flemes, alguna al·lèrgia o constipat.
 
Va ser també imponents les veus d’Eve-Maud Hubeux com a reina Gertrude i Celso Albelo com a Laërte. La primera ja ens havia deixat un grat record en la seva interpretació de La favorite l’anterior temporada: veu carnosa, estil impecable i un gran sentit dramàtic. Brava!. Pel que fa a Celso Albelo, el valorem molt més en el repertori italià (extraordinari Arturo de I puritani amb que s’encetà l’actual temporada), però els seus apropaments al repertori francès, malgrat disposar d’uns mitjans excel·lents, pateixen de certes brusquedats que hauria d’aconseguir llimar.
 
És d’agrair que el Liceu hagi pensat en cantants del país per a les parts secundàries d’aquests funcions. De la llarga llista de noms ens agradaria destacar la parella de enterramorts formada per Carlos Daza i Josep Fadó en la seva curta però detallista interpretació.
 
NO SER: Diana Damrau ja no és una veu adient per a la cristal·lina part d’Ophélie. La seva tessitura ja no té els espectaculars aguts i coloratures que ens sorprengueren especialment en òperes de Mozart (recordem la seva excel.lent Konstanze al mateix Liceu). La veu s’ha tornat més pesant i enfosquida, aspectes que juguen totalment en contra per compondre un personatge colpidor. Destaca encara en els moments més elegíacs de la partitura, però la seva esperada escena de l’acte quart va ser decebedora, amb uns aguts propers al crit i en alguns casos trencats. Faria bé la soprano d’oblidar aquest repertori per dedicar-se a parts amb tessitures més centrals, on encara hi aporta una gran expressivitat i emotivitat.
 
Tampoc és el seu marit, Nicolas Testé, que lamentablement la soprano imposa i altra vegada al seu costat, el baix que requereix la part del malvat Claudius i que en poc es diferenciava de la poderosa veu baritonal de Carlos Álvarez quan cantaven plegats. La seva expressió plana tampoc afavoreix una veu que en altres circumstàncies hagués romàs desconeguda pel gran públic. De la mateixa manera ens semblà poc destacable l’espectre d’Ivo Stanchev.
 
La qüestió és que aquestes noves funcions de Hamlet, amb veus entre solvents i inadequades, malauradament no han pogut fer cap ombra al record de les irrepetibles darreres representacions al teatre, cosa que ens porta a preguntar-nos la idoneïtat de la seva reprogramació, sense haver comptat amb unes veus excepcionals.
 

Fotos: Diana Damrau, Carlos Álvarez

Últimes Notícies