El que potser és el millor liederista del món, Matthias Goerne, ha obert el Barcelona Obertura Spring Festival al Palau de la Música amb tres concerts per gravar per sempre a la memòria. Ha interpretat els tres grans cicles de Schubert, La bella molinera, Viatge d’hivern i El cant del cigne, acompanyat del pianista Leif Ove Andsnes. Sentir el binomi Schubert-Goerne tres dies en una setmana és una experiència estètica apassionada i sobretot, vital. És la menja exquisida dels déus.
El primer dia, per a
Die schöne Müllerin, Goerne anava amb camisa blanca. Es tracta d’un cicle amb “només” cinc cançons en tonalitats menors, cosa que encara deixa una escletxa de llum per al protagonista. El caminant encara té l’esperança d’aconseguir l’amor de la bella molinera. Però aquesta il·lusió s’esvaeix del tot en el dur, difícil i costerut
Winterreise, un viatge a través del fred inhòspit, no tan sols climatològic, sinó principalment, emocional. Això es tradueix en disset cançons —de vint-i-quatre— en tonalitats menors. El caminant, igual que Schubert, deixa enrere la il·lusió de l’amor i la felicitat, i s’endinsa en un viatge introspectiu a la tristesa que rau a la profunditat de l’ànima. Com en els quadres de Caspar Friedrich —contemporani de Schubert—, el caminant es troba sol enmig d’una natura feréstega. Matthias Goerne va exhibir la pesantor amb una camisa negra.
Schwanengesang no és tant un cicle liederístic com un recull de cançons fet per l’editor amb finalitat comercial. Si
La bella molinera i
Viatge d’hivern estan integrats exclusivament per poemes de Wilhelm Müller, en
El cant del cigne hi ha dos autors: Ludwig Rellstab i Heinrich Heine.
Matthias Goerne va rebre una càlida i llarga ovació només aparèixer a escena el primer dia. És un cantant assidu a la Schubertíada de Vilabertran, per tant, conegut i estimat a casa nostra i, a més a més, un baríton que ha fet del lied el seu estendard. Per ser un bon liederista és condició indispensable ser un cantant de primera divisió, ja que més enllà d’una bona tècnica, el lied requereix un estil elegant, un fraseig immaculat i una capacitat expressiva fora del comú. Un liederista és un rapsode, i com a tal, ha de saber dir i transmetre els versos amb expressivitat però sense afectació.
És indubtable que Goerne és un cantant tècnicament molt sòlid, amb una veu bonica, ampla, vellutada, però allò que el fa tan especial i diferent és el seu estil depurat i un fraseig que permet entendre-li cada paraula. La manera de dir les frases, de matisar-les i de donar-los emoció és absolutament corprenedora. En cadascun dels dos cicles, Goerne estava totalment immers en el personatge, imbuït de la seva tristesa, soledat i desesperació. Fins i tot en la manera de moure’s per l’escenari ho feia palès. Anava d’una banda a l’altra del piano exclamant-se, impotent i desesperat, de la seva dissort.
A més a més, com que ja té molts anys de bagatge a l’esquena en el repertori liederístic, Goerne, més enllà de tenir totes les peces ben interioritzades —com una segona naturalesa—, aconsegueix convertir la frase més senzilla en una perla d’emoció màxima. La música de Schubert, tot i no ser de masses, apel·la a les emocions, i la interpretació de Goerne va aconseguir fàcilment penetrar al cor del públic. Cada paraula, cada vers anaven acompanyats d’una teatralitat que n’emfasitzava el significat.
Leif Ove Andsnes és un bon pianista, però al costat de Goerne va semblar un espectre, una ombra. Tocava seguint-lo, gairebé sense personalitat, sense aportar res. En el lied, en principi tan important és el cantant com el pianista, perquè són peces escrites per a veu i piano, però Goerne marcava l’estil i el ritme de manera dominant, i Andsnes el seguia de prop, més que l’acompanyava. En el primer lied del
Viatge d’hivern,
Gute Nacht, el piano va sonar neutre i pàl·lid, sense secundar el desesper del caminant. Però en el tercer concert,
El cant del cigne, Andsnes va semblar que es reivindicava, amb més personalitat, un so més expansiu i deixant de ser només l’ombra de Goerne.
Malgrat ser un cantant del tot consolidat, els dos primers dies va semblar com si Goerne sortís un xic fred i s’anés escalfant a partir del segon o tercer lied, especialment en el registre agut. Se li va notar algun petit rogall que esperem que fos un mer accident. Tot i que en el terreny del lied Goerne supera de molt la tècnica per oferir un recital de poesia carregat d’emoció, de delicadesa i de passió. El tercer dia, davant d’un públic dempeus i del tot entregat a ovacionar-lo, Goerne fins i tot va oferir un altre lied com a bis. No incorreríem en cap exageració si diguéssim que Matthias Goerne és el Fischer-Dieskau dels nostres dies, un baríton dedicat al lied i a l’òpera alemanya. L’any vinent tornarà al Palau precisament per interpretar Wagner, concretament el Wotan de
Die Walküre. El favor del públic barceloní el tindrà per sempre.
Foto: Matthias Goerne
