Concerts

Iréne Theorin: força, elegància i expressivitat

Diumenge 17 Març 2019

Aprofitant l’arribada d’Iréne Theorin a Barcelona per la seva interpretació del paper protagonista en l’òpera Gioconda, aquest dijous la soprano sueca acompanyada del pianista Matti Hirvonen va oferir un recital al Gran Teatre del Liceu amb una primera part amb obres de compositors canònics com Wagner, Schubert o Strauss i una segona part d’escandinaus com Nystroem, Sibelius o Rangström.

Iréne Theorin és sinònim de força, elegància i expressivitat, i en el recital que va interpretar el dijous passat va aconseguir mostrar un gran ventall de registres interpretatius que van confirmar-la un cop més com una de les grans veus del panorama operístic.

Tenint en compte el wagnerisme de Barcelona, Theorin no podia donar la benvinguda al seu públic d’una manera més encertada: amb un «Dich teure Halle!» - que va interpretar de memòria - va situar-se a l’escenari amb una planta i una comoditat de les grans dives, amb la seguretat de saber que estava jugant en terreny amic i amb una gran devoció i entrega cap al seu públic que va mantenir fins al final del recital. Sens dubte, va presentar-se des de la porta gran, amb l’embranzida i potència que ofereix aquesta ària de Thanhäuser.

El recital va seguir amb Schubert i la delicadesa i sensibilitat a Ständchen, amb uns pianos greus que entraven ben endins, un Du bist die Ruh que va fer honor al seu títol i amb una interpretació calmada va arrencar els aplaudiments d’una sala que no acabava de posar-se d’acord en el fet d’aplaudir o no entre lieds. Seguidament, un Die junge Nonne enèrgic però també commogut, amb unes dinàmiques marcades i un fraseig clar.

Així mateix, Theorin va fer palès el seu talent dramatúrgic amb un Der Tod und das Mädchen resignat, aguantant una mirada alçada i desafiant i acabant amb un «Sollst sanft in meinen Armen schlafen!» que va descendir fins els inferns. Avellutada, càlida i profunda, sobre l’última nota d’aquest lied se’n podria escriure un article sencer! La comunicació musical que va aconseguir en aquesta ocasió va repetir-se en diferents ocasions al llarg de la vetllada, amb una veu que atrapava i t’estirava a seguir escoltant.

Alguns dels recursos que va utilitzar, per exemple, al «Ruhe, meine Seele» de Strauss van ser l’aprofitament de les consonants per subratllar i rodar el text o el de gestos teatrals subtils, com el de recolzar-se al piano o marcar més o menys distància amb el faristol. En tot cas, com apuntàvem abans, el destinatari final va ser clar en tot moment: un públic que responia sempre amb aplaudiments efusius i entusiastes. Matti Hirvonen es va mantenir majoritàriament en un segon pla però en alguna ocasió com la de l’última ària d’aquest bloc, «Zueignung», va establir un diàleg musical amb la soprano que va ser tot un lluïment per ambdues parts.

La segona part del recital no va poder començar d’una millor manera: va portar del nord d’Europa joies com la primera Själ och Landskap de Nystroem, amb una projecció penetrant i llançant cada paraula amb fermesa i sentit, cuidant els finals i en general volent fer arribar a aquest teatre de ciutat mediterrània, tots els blancs del seu paisatge natal. Un dels moments destacats també va ser la pictòrica i exigent a nivell de registres «Säf, Säf, Susa» o la melancòlica «Var det en dröm?» de Sibelius. Així, Theorin també va desplegar la poètica dels lieds d’un altre compositor desconegut pel públic barceloní com és Rangström amb tota la majestuositat pròpia de la soprano, però ja cap al final es va començar a notar un cert cansament en la veu.

I és que un cop finalitzades les obres dels autors escandinaus va sortir a l’escenari Christina Scheppelmann amb un ram de flors, agraint a Theorin que hagi sigut el rostre que representa la temporada 19-20 del Liceu – amb el títol del tot apropiat per la solista «la força de l’òpera» - i la va excusar perquè no acabaria la vetllada amb «In questa reggia» de Puccini per culpa d’un refredat.

Tot seguit, Theorin va prendre la paraula i, després de confirmar que cantar l’ària de Puccini seria massa arriscat, va enunciar que, per contra, cantaria Jeg elsker dig - «T’estimo» - de Grieg, tota una declaració d’amor a un públic que va respondre encantat. De propina i abans d’acomiadar-se definitivament, ens va regalar un fragment d’una obra sueca a capella, deixant el llistó prou amunt per voler-la sentir de nou a la Gioconda aquest mes d’abril i a Turandot el proper mes d’octubre.

Foto: Iréne Theorin, Temporada 19-20 Liceu

Últimes Notícies