Concerts

Primavera amb aires orientals al Palau

Diumenge 24 Març 2019

Amb l’arribada de la primavera, la temporada de Palau 100 ens ha portat un concert que incloïa la peça insígnia d’aquesta estació: la fabulosa Consagració de la primavera, d’Igor Stravinski, interpretada per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. El programa quedava completat amb una peça contemporània de Josep Maria Guix, i amb la Shéhérezade de Maurice Ravel, en una interpretació inoblidable de la soprano romanesa Anita Hartig.

La confecció del programa estava feta amb molta cura. A la primera part hi havia dues peces de clars ressons orientals, i a la segona, el paganisme ancestral de Stravinski. La primera part, el refinament i la dolçor de les formes; a la segona, l’aspror i el primitivisme de les forces de la natura. Tot plegat, per celebrar el recomençament del cicle de la vida amb l’arribada de la primavera.
 
Imatges d’un món efímer és el títol de la peça de Josep Maria Guix que va obrir el concert. Es tracta d’una obra composta el 2011 per encàrrec de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, inspirada en les imatges poètiques de vuit haikus que parlen de la pluja, el vent i la boira. Certament, la música de Guix és lleugera, etèria i volàtil, una traducció sonora perfecta del títol.
 
Shéhérezade, no pas de Rimsky, sinó de Ravel, és un conjunt de tres poemes de Tristan Klingsor que vam poder sentir en la meravellosa interpretació d’Anita Hartig. Estrenada el 1899, és una obra amb una rica orquestració, d’aire misteriós, que Josep Pons va dirigir amb la perícia necessària perquè se sentissin tots els instruments de manera distingida. Però l’estrella d’aquesta peça va ser Hartig, una soprano que ja havíem vist al Liceu en la darrera producció de La traviata. És una cantant de veu clara i preciosa, de timbre líric, amb un registre homogeni en els aguts i en els greus. Un fraseig excel·lent i una dicció perfecta del francès, sumat a una gran expressivitat, van fer de Hartig la protagonista absoluta de la peça, posant-hi color, més enllà del vestit verd que duia.
 
A la segona part ens allunyàvem de la música dolça i refinada per endinsar-nos en l’exploració de la força tel·lúrica de la natura que fa Stravinski a La consagració de la primavera. És una peça que transmet la visió salvatge, indòmita i feréstega de la natura, sense concessions a la bellesa. Estrenada el 1913, Stravinsky hi desplega una orquestra de grans dimensions, en què és important apreciar el so de cada instrument, ja que tenen un paper propi, com en una pintura les línies que defineixen el contorn de cadascuna de les figures.
 
Malauradament, Josep Pons no va saber aconseguir l’efecte del conjunt a partir de la suma de les parts individualitzades. La secció de vent fusta va sobresortir de manera excessiva, i no sempre amb bon so. La corda va fer una bona execució, així com el vent metall, però no va ser suficient per contrarestar una manca d’estratègia formal per part de Pons. Malgrat tractar-se d’un esclat de so, La consagració de la primavera és una obra amb uns ritmes molt marcats que no es poden abandonar en cap moment.
 
Cal dir que l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu aquests dies està interpretant Rodelinda, de Händel, al teatre de la Rambla, també sota la batuta de Josep Pons. Aquesta divergència abismal de registres pot fer comprensible una interpretació no prou reeixida de la gran obra de Stravinsky.

Fotos: Anna Hartig, Josep Pons
 

Últimes Notícies