El proper 1 d’abril i fins al dia 15, el Gran Teatre del Liceu presenta La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli, protagonitzada per Iréne Theorin, sota la direcció de Guillermo García Calvo i amb direcció d’escena i escenografia de Pier Luigi Pizzi.
Aquesta coproducció del Gran Teatre del Liceu, el Teatro Real i l’Arena di Verona presenta un drama intens i visceral que se situa en temps de Carnaval, a l’època de la Inquisició (s. XVII), i explica la trista història d’una cantant de carrer enamorada d’un noble, Enzo, sense ser corresposta. Amb llibret d’
Arrigo Boito -lletrista de capçalera de Verdi-, que escriu sota el pseudònim de Tobia Gorrino, el drama està inspirat en el de Victor Hugo
Angelo, tyran de Padoue, tot i que Boito passa l’acció a Venècia. Es va estrenar el 1876 al Teatro alla Scala de Milà, amb posteriors retocs de l’autor, i al Liceu hi va arribar per primera vegada el 1883.
El compositor,
Amilcare Ponchielli (Paderno, Cremona, 1834), era fill d’un organista que va completar la seva formació musical al Conservartori de Milà. Boito i Ponchielli formaven part dels
scapigliati (despentinats), que pretenien reaccionar contra el pretès anacronisme de la tradició refermada per Verdi i establir un model poètic nou, un retorn al realisme i un apropament d’inspiració social, sempre des de les arts, especialment la literatura i la poesia, als més desvalguts.
La Gioconda n’és un bon exemple.
Estilísticament, és una obra difícil de classificar, que fa de frontissa entre les òperes verdianes que ja havien arribat a la maduresa -i, per tant, romàntiques- i un incipient verisme, però adoptant la forma d’una
grand opéra. No en va el moment més celebrat és un ballet, la “Dansa de les hores”, a banda de l’ària del suïcidi de La Gioconda. Hi ha grans escenes amb intervenció del cor i papers per a totes les tessitures: soprano, mezzosoprano, contralt, tenor, baríton i baix.
La Gioconda apunta aires nous, sobretot en el tractament vocal, perquè els cantants de l’òpera requereixen el tret “spinto”, que vol dir literalment “empès”, amb una orquestra voluminosa que té moments molt feliços i que obligava els cantants a reforçar l’emissió amb ús controlat del diafragma i ressonadors per aconseguir donar el toc expressiu i dramàtic requerits per l’exigent partitura. Cal destacar el depurat melodisme de Ponchielli i l’ús del leitmotiv wagnerià, com el tema del rosari o l’adveniment de la mort de Gioconda. La partitura conté grans concertants per al final d’acte i descriu molt bé l’ambient venecià del segle XVII amb
melodies com la barcarola del segon acte o la furlana del primer. A més, presenta certa influència en l’obra de Meyerbeer.
El llenguatge de Boito és un pèl enrabessat, en una trama complexa. Ponchielli temia que la dramatúrgia prengués protagonisme al lirisme. Nombroses situacions dramàtiques requerien d’una música inicialment un punt aspra. En l’obra hi ha una descompensació entre l’argument i el brutal desenllaç. El principal mèrit de la partitura és la saviesa de Ponchielli a l’hora de distribuir els números, permetent que la música respiri i no es converteixi en un grapat de moments efectistes.
“La dansa de les hores” és un pastitx enmig de l’obra, amb l’afany d’introduir ballet. No té relació amb la resta d’elements, ni a nivell de caràcter dramàtic ni musical, tot i que hi ha fonts que afirmen que vol simbolitzar la victòria del Bé sobre el Mal, irònic contrast amb l’argument, que acaba amb el suïcidi de la protagonista. Recordem que aquesta dansa va ser utilitzada per Walt Disney a la pel.lícula
Fantasia.
L’acte primer se situa al Palazzo Ducale de Venècia, concretament a “La boca del lleó”, i fa referència a l’escultura veneciana en forma de lleó a la qual es podien dipositar les denúncies adreçades al tribunal de la Santa Inquisició. Barnaba és espia de la funesta institució -el personatge més malvat de tots, equiparable al Iago de l’
Otello de Verdi- i es troba al pati del Palazzo mentre la gent festeja la regata anyal. És un cant d’alegria del cor amb orquestració sumptuosa que vol reivindicar que la República és dels ciutadans: es fa amb pa i festa. Arriba Gioconda, una cantant ambulant, travessa l’indret amb la seva mare, una pobra cega que serà sospitosa de bruixeria. Laura Adorno salva la dona de les males arts dels inquisidors i l’anciana, en senyal de gratitud, li lliura un rosari. Laura i Enzo estan enamorats, i això destrossa el cor de la pobla Gioconda.
El segon acte, que s’inicia misteriós, se situa a un veler bergantí amb el cant dels mariners. Enzo està a l’espera que Laura faci acte de presència, i abans de veure-la es mostra esperançador, en la romança “Ciel e mar!” en forma A, A’, B, de manera que s’inicia una melodia que després es repeteix de forma més lluminosa, amb arpegis a la corda i més flexibilitat en els tempi que després deriva cap a un altre tema igualment emotiu que canta l’amor sincer fins que es reuneix amb Laura, i hi ha un esclat de passió i protagonitzen un duet meravellós on hi regna l’elegància formal, combinada amb pinzellades d’optimisme i un gran pessic de tendresa.
La parella no està sola, perquè Gioconda inexplicablement també es troba al vaixell. Quan Enzo baixa del pont per preparar la marxa, Gioconda es disposa a assassinar Laura, la seva rival: “Il mio nombre è la Vendetta”. Aleshores, Laura ensenya a la cantant el rosari que li havia regalat la Cieca i Gioconda es veu incapacitada per cometre el delicte. A partir d’ara, Gioconda es mostra disposada a ajudar Laura en el seu intent de fugir amb Enzo abans no arribi Alvise amb Barnava. Les dues dones fugen i, quan arriben Barnava i Alvise, Enzo cala foc al vaixell i fuig.
Al tercer acte, Alvise es troba al seu palau mentre es lamenta de la seva sort ja que la seva esposa l’enganya. Acte seguit, entra Laura i Alvise l’acusa d’infidelitat abans de fer-li saber que ha decidit que la dona ha de posar fi a la seva vida amb una beguda que haurà de beure en aquell moment. Apareix Giconda i la cantant li canvia el beuratge i li ofereix un narcòtic que la mantindrà adormida però amb aparença de morta, cosa que li permetrà fugir amb Enzo.
Ara canvia l’escena i ens trobem a la sala d’audiències. Alvise ofereix una festa de disfresses en què sentim la cèlebre dansa de les hores, estructurada en una introducció, cinc episodis i un final. És una dansa molt elegant on hi ha contrastos de caràcter, alternança de passatges en major i menor que intercalen el dramatisme amb la frivolitat, la lleugeresa i la pesantor.
En el transcurs de la festa arriba Barnaba, arrossegant la Cieca acusada de bruixeria. Giconda no veu altra sortida que oferir-se a Barnaba a canvi de la llibertat d’Enzo.
El preludi del quart acte preaununcia la mort de Gioconda, com passa en tantes i tantes òperes de l’época. La música es torna més serena i hi ha una expansió sonora amb la flauta. S’inicia l’acte IV, que ens situa al principi del final de la tragèdia. Un parell de cantants, amics de Gioconda, han dut el cos de Laura, adormida. Gioconda pensa aleshores en el suïcidi. Enzo arriba, alliberat per Barnaba i Gioconda li confessa que Laura no és morta. Quan aquesta es desperta, ella i Enzo es fonen en una abraçada i Gioconda els prega que fugin de seguida en un trio explosiu. Gioconda, abans de llençar-se als braços de Barnaba, es clava un punyal.
La Gioconda es podrà sentir al Liceu entre l’
1 i el 15 d’abril després de 14 anys d’absència en la programació, i aquest cop ho farà de la mà de l’
Orquestra i el Cor del teatre, sota la direcció de
Guillermo García Calvo, amb escenografia i direcció d’escena de
Pier Luigi Pizzi. Gioconda serà
Iréne Theorin, que s’alternarà amb
Anna Pirozzi. Theorin és una soprano eminentment wagneriana -qui no recorda les seves Isolde i Brünnhilde-, de gran potència i presència escènica, resilient i lluitadora que aquest cop veiem en un rol italià. Gaudim de la raresa.
Laura Adorno ho seran les mezzosopranos
Dolora Zajick i
Ketevan Kemoklildze, mentre que el baix Alvise Badoero l’encarnaran
Ildebrando D’Arcangelo i
Carlo Colombara. La contralt
María José Montiel serà La Cieca, així com Enzo Grimaldo ho seran els tenors
Brian Jagde i
Stefano La Colla.
Gabriele Viviani i
Luis Cansino, barítons, encarnaran el rol del malvat Barnava. I en els papers secundaris ens trobem amb coneguts de la casa com el baríton
Carles Daza (Zuàne/Una veu), el tenor
Beñat Egiarte (Isèpo/Una veu), i el baix
Marc Pujol (Barnabotto/Un pilot/Un cantant). A més, comptarem amb
Alessandro Riga (CND) com a ballarí principal convidat i
Letizia Giuliani com a ballarina principal convidada.
Fotos: Iréne Theorin
