Els Amics de l’Òpera de Sarrià continuen la seva cinquena temporada descobrint-nos encisadors títols, oblidats pels grans teatres operístics. Aquesta vegada va ser el torn de la Cendrillon de Pauline Viardot, la petita dels García, una dinastia d’extraordinaris cantants que a principis del segle XIX establí les bases del que coneixem com a bel canto. Viardot, com també la seva germana (la igualment talentosa María Malibrán), posseïa una veu extraordinària que la convertí en musa d’autors com Berlioz, Meyerbeer, Gounod, i fins i tot Brahms, de qui estrenà la seva Rapsòdia per a contralt Op.53 el 1870. La llarga vida de Viardot (arribà més enllà de la vuitantena) li permeté expandir les seves habilitats musicals en el camp de l’ensenyament i també de la composició.
L’artista presentà la seva adaptació sobre el famós conte de Perrault el 1904 (quan ja comptava 83 anys!), essent ella mateixa l’autora del llibret. L’obra pot ser considerada com a opereta, o millor dit, una obra de saló, ja que només té l’acompanyament d’un piano i els aspectes escenogràfics són mínims. Malgrat tenir algunes influències de la coneguda Cenerentola de Rossini, que tantes vegades interpretà Viardot, aquesta incideix en els aspectes màgics de la història, amb un llenguatge que l’apropa més a la Cendrillon de Massenet i a l’incipient impressionisme musical que envoltava el París d’aquella època.
La versió que presentaren els Amics de l’Òpera de Sarrià del passat cap de setmana estigué protagonitzada per la mezzosoprano
Helena Ressurreiçao, una veu de timbre agradable però d’escassa projecció, que malgrat tot aconseguí una molt bona caracterització del seu sofert personatge. Molt ens sorprengué la soprano
Anabel Real en la seva interpretació de la Fada, un personatge que Viardot caracteritzà amb una fantasiosa i exigent coloratura que la cantant realitzà de manera impecable.
La resta del repartiment estigué potser a un nivell massa discret en comparació amb aquestes veus. El príncep de Roberto Jachini no tingué la seducció desitjable, ni a nivell vocal ni escènic. La parella de germanastres es va veure contrariada per determinades estridències en el cant de Desiree López i l’escassa projecció de
Mar Esteve. Tampoc el malvat padrastre (seguint el canvi que també trobem a l’òpera de Rossini), i aquí interpretat per
Oriol Mallart, va tenir rotunditat vocal necessària que requereix el personatge, tant a nivell vocal com escènic.
Viviana Salisi, a més a més de ser la directora musical de l’obra, també va ser l’encarregada de donar vida a l’atent acompanyament pianístic de la vetllada, extens i complex, que s’enriquí amb peces d’interessants contemporànies de Viardot, com també del seu propi pare i, fins i tot, del mateix Rossini.
En canvi, la direcció escènica de Manuela Lorente, amb una fosca escenografia dels alumnes de
l’ELISAVA i un estrafolari vestuari de
Núria Cardoner, va ser més aviat erràtica. El conte original es transposà a una espècie de sastreria regentada pel baró de Puigcorb, el padrastre de Cendrillon, plena d’esbossos i patrons, però sense comprendre’s en cap moment el per què de tot plegat. Massa críptic també va ser el significat d’alguns personatges afegits, com la mateixa Viardot (aquí la ballarina Tanit Graffelman) i gran part de la seva nissaga, amb un sorprenent Raúl Giménez com a patriarca García en una aplaudida irrupció que ajudà a donar una mica de guspira a una festa a palau massa estàtica. L’adaptació dels diàlegs originals francesos es tornà una espècie de torre de Babel, on cada intèrpret parlà en la llengua on s’hi trobà més a gust (català, castellà o italià) en una infinitat de diversos i exòtics accents, restant per tant credibilitat al text; fins i tot s’arribà al paradoxisme de que algun personatge s’expressà indistintament en dues llengües. No en sabem tampoc el per què d’aquesta estranya decisió.
La temporada a Sarrià continuarà a mitjans de maig amb l’extraordinària Il Matrimonio Segreto de Cimarosa.
Fotos: Le Cendrillon
