Concerts

La Passió Segons Sant Mateu de Bach, al Palau

Divendres 5 Abril 2019

La Passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, es presenta al Palau de la Música el proper 10 d’abril, interpretada per Paul McCreesch i Gabrieli Consort& Players, amb la seva impressionant força estètica i espiritual que l’han convertit en l’obra sacra més important del repertori internacional.

Llegim als  Sil·logismes de l’amargura d’ E.M. Cioran: “Sense Bach, la teologia no tindria objecte, la Creació seria fictícia, el No res, peremptori. Si algú ho deu tot a Bach és, sens dubte, Déu”. I afegia: “La música de Bach és l’única raó per pensar que l’Univers no és un desastre total i sense ell jo seria un perfecte nihilista”. Probablement exagerava, però cal reconèixer que representa el moment culminant de la polifonia, per la seva perfecció formal, harmònica i polifònica i per la seva capacitat d’expressar  la religiositat profunda i sincera del luteranisme, que faria escriure a Goethe que “en sentir aquesta música tinc la sensació que l’eterna harmonia parla amb ella mateixa, com devia succeir en el si de Déu poc abans de la creació del món”.
 
El protestantisme, amb la seva tendència iconoclasta i essencialista, va abandonar en mans del catolicisme la teatralitat i la sensualitat de les imatges plàstiques del Barroc, per centrar-se exclusivament en la música com a forma d’exaltació de la divinitat. Cap al 1700, s’havia estès arreu de les principals ciutats alemanyes el costum d’oferir grans obres corals basades en la passió de Crist i, en aquest context històric,  l’any 1724 Johann Sebastian Bach presentava a l’església de Sant Tomàs de Leipzig la Passió segons Sant Joan (Johannes Passion), plena d’espiritualitat i dramatisme, que l’autor havia escrit per agrair el do musical que Déu li havia atorgat. Tres anys després, l’onze d’abril de 1727, presentava la Passió segons Sant Mateu (Matthäus-Passion), que tindria almenys dues versions posteriors, la de 1729 i la de 1736, considerada la definitiva. L’evolució musical que hi ha entre les dues obres és innegable, amb un seguit d’innovacions que amplifiquen fins al màxim la sonoritat de l’obra, amb una música profunda, d’escriptura harmònica i vertical.
 
Aquest veritable monument musical -només comparable amb el Rèquiem de Mozart i la Novena de Beethoven- amb la seva pregonesa espiritual i la seva extensió temporal, amb una durada de dues hores i tres quarts, va desaparèixer del repertori durant cent anys, -massa avançada per a la seva època, massa “operística”- fins que Fèlix Mendelssohn la redescobriria i la presentaria a Berlín el dia onze de març de 1829, en una versió abreujada que va provocar una onada d’admiració que encara persisteix.
 
La Passió segons Sant Mateu és, bàsicament, un conjunt de textos litúrgics i lírics que descriuen o comenten una acció, la passió de Crist, amb l’ajut de la música. Està escrita per a veus solistes, un cor doble i dues orquestres. Consta de dues parts, amb seixanta vuit números, a partir de dos elements bàsics, el text de l’Evangeli de Mateu (cap. 26 i 27) i els comentaris al text de Christian Frederic Henrici, poeta i llibretista conegut com Picander, que col·laboraria sovint amb Bach. Segons cada moment, el cant pot anar puntuat pels acords del continu amb el cello o l’orgue, amb el suport afegit d’un element exterior, les cordes de l’orquestra. Els episodis s’encadenen de forma molt dinámica, amb la succesió dels recitatius cantats per l’Evangelista (tenor) i la intervenció dels protagonistes del drama:  Jesús (baríton o baix) Pere, Judes, Ponç Pilats (baixos), la dona de Pilats (soprano, tot i que a Leizig era interpretada per un noi, per la prohibició que les dones tenien de cantar a l’església) i la turba, que està representada pel cor, a la manera dels antics. Amb una sonoritat operística, que tant criticaren els contemporanis de l’autor, s’alternen el cant dels solistes i les diverses àries da capo, amb episodis corals d’una gran expressivitat i, per raons tant dramàtiques com litúrgiques, els dos elements vocals s’entrelliguen sovint, en un punt de trobada entre diferents plans, entre l’àmbit celestial i el terrenal. La compassió (com-passió: passió amb i per l’altre) i la força redemptora del dolor són la matèria de l’obra, que adopta la forma d’un drama sonor, un oratorio per mantenir una estructura dramàtica intel·ligible. Recull les escenes del darrer sopar, la detenció de Jesús, el judici i la condemna a la crucifixió, per tal de remarcar en les darreres hores de Jesús la seva naturalesa alhora divina i humana.
 
La interpretació de l’obra arrenca amb una gran obertura en mi menor cantada pels dos cors, als quals s’hi superposa la coral O Lamm Gottes, unschuldig (“Oh, anyell de Déu, innocent”), cantat a l’uníson per un cor d’infants. Després es desenvolupa amb una extraordinària sensació estereofònica, pel diàleg entre el doble cor i l’orquestra, especialment a l’entrada i al final. D’acord amb el simbolisme musical que empra Bach, les paraules de Crist s’acompanyen amb els tons llargs de les cordes, símbol de la divinitat, mentre que els altres personatges van acompanyats pel baix continu. Considerat el “cinquè evangelista”, l’escriptura de Bach es posa al servei d’una voluntat d’expressió simbòlica arrelada a la teologia luterana, amb la finalitat d’educar el poble en la fe cristiana. Tot i així, la seva recepció a Leipzig resultaria problemàtica a causa, precisament, d’una excessiva força estètica que no s’ajustava a la gravetat i el rigor del pietisme saxó.
 
Dirigirà Paul McCreesh, un reconegut expert en el Barroc. Nascut a Londres el 1960, va estudiar musicologia a la Universitat de Manchester i l’any 1982 va crear el seu ensemble, Gabrieli Consort and Players, amb un grup de joves músics plens de talent, acompanyats per veterans com el clavecinista T. Roberts. Especialistes en música renaixentista i barroca, recentment s’han obert al Romanticisme i la modernitat de Berlioz. Les seves lectures són dinàmiques i agosarades, executades amb una gran perfecció vocal dels cors, que l’han dut a gravar una vuitantena d’àlbums. El primer Cor està format per Anna Dennis (soprano), Anna Stéphany (alt), Nicholas Mulroy (tenor), en el paper d’Evangelista, i James Newby (baríton), en el paper de Crist. El segon Cor el formen Mhairi Lawson (soprano), Helen Charlston (mezzo), Jeremy Budd (tenor) i Stephan Loges (baix). Una experiència estètica imprescindible ens espera al Palau.

Fotos:  McCreesh, Bach, Palau de la Música.

Últimes Notícies