El Gran Teatre del Liceu segueix aquesta temporada oferint-nos propostes barroques d’altíssima qualitat. Després de les reeixides representacions de Rodelinda del mes passat, dissabte va arribar el torn a un extraordinari concert, Desperate Lovers, amb àries i duos del mateix Händel, interpretades per la soprano Sandrine Piau i el contratenor Tim Mead, amb l’acompanyament de Le Concert d’Astrée i la direcció d’Emmanuelle Haïm. Tornar a la música de il caro sassone ha estat una alenada d’aire fresc enmig de les truculències veristes que aquest mes es representen a l’escenari de la Rambla.
Curiosament, gran part del concert estigué dedicada a fragments de Rodelinda, que tan fresca té encara el públic barceloní; les comparacions varen ser per tant inevitables. El concert s’obrí precisament amb l’obertura de l’òpera. Malgrat que ens tornem a reafirmar en l’opinió de la gran prestació de l’orquestra del Liceu en aquelles afortunades representacions, la música barroca obté el seu major rendiment quan és interpretada amb una agrupació d’instruments històrics. La nitidesa del discurs, la sequedat sonora o l’articulació precisa, aspectes que malauradament queden emboirats en una orquestra tradicional, trobaren en el concert de dissabte una gran plasmació ja des dels primers compassos.
El contratenor Tim Mead interpretà a continuació l’ària “Più d’una tigre altero” de Tamerlano, on ja ens vam poder fer una idea de les qualitats de la seva veu: estil depurat, perfecció tècnica en la coloratura, un timbre agradable però limitat, així com una expressió massa plana. Aspectes que afavoriren la interpretació de fragments de bravura com l’esmentada ària de Tamerlano o el mateix “Vivi, tiranno” de Rodelinda, que poc envejà de la interpretació que n’havia fet Bejun Mehta unes setmanes abans. En canvi, la seva veu es va mostrar insuficient per transmetre les psicologies canviants de la fascinant escena de la bogeria d’ Orlando, “Ah, stigie larve”.
Per la seva part, Sandrine Piau comencà amb una ària de la cantata Aci, Galatea e Polifemo, una deliciosa pàgina d’estil vivaldià on la cantant destacà per la bellesa de la seva veu (també força limitada en la projecció) i una gran introspecció del fragment. A diferència de Mead, Piau no brillà tant en àries d’endimoniat virtuosisme (com el fragment que cantà d’Ariodante) i en canvi s’elevà fins a l’excel·lència en aquelles pàgines més dramàtiques, especialment en la gran ària d’Alcina “Ah, mio cor”, sens dubte el moment més destacat de tot el concert, deixant a un silenciós públic del Liceu (aquesta vegada sí!) amb el cor en un puny.
Si en els diferents exemples solistes es destacaven les qualitats d’un o altre cantant, en canvi durant els diversos duos del concert (fins a cinc, si comptem les propines), la compenetració dels dos artistes va ser evident, creant uns moments absolutament encisadors, màgics, on les veus s’emmotllaven totalment al discurs ricament dirigit per Emmanuelle Haïm.
Potser Haïm va ser la gran triomfadora de la nit, amb la seva precisió de gest, sempre atenta a mil i un detalls, tant de l’extraordinària orquestra com també de la parella vocal. Ens agradaria destacar la gran transparència de textures aconseguida en la interpretació del Concerto Grosso nº2 de Op.3, que es beneficià del gran treball del concertino David Plantier i el violí segon d’Agnieszka Rychlik, com també el violoncel de Felix Knecht al continu.
Acabat el concert amb l’optimista duo final de Rinaldo, el públic es mostrà tan entusiasta que aconseguí tres duos més durant les propines: un altre de Rinaldo (aquesta vegada el que comparteix amb la malèfica i fascinant Armida), de Poro i el molt més conegut duo del final de Giulio Cesare, on la parella formada per Piau i Mead ens tornà a enlluernar amb una cadència final perfectament fusionada.
Sembla ser que aquest abril serà un mes amb visites a Barcelona de grans conjunts especialistes en la música barroca. Després de Le Concert d’Astrée, arribaran els Gabrieli Consort i Paul McCreesh i, més endavant, The English Baroque Soloist i John Eliot Gardiner, ambdós al Palau de la Música. Concerts, sens dubte, que cap amant de la música barroca s’hauria de perdre.
Fotos: Le Concert Astrée, Emmanuelle Haïm
