Critica

David Alegret, de repte en repte

12-04-2019

Aquest proper 24 d’abril s’estrena a l’òpera d’Anvers Les Benveillantes, d’Hèctor Parra i Calixto Bieito en què David Alegret farà de Moreau, el fràgil padrastre de Max Aue. Prèviament, al mes de febrer, hem pogut sentir el tenor a l’estrena mundial de L’enigma di Lea de Benet Casablancas al Gran Teatre del Liceu, en el rol d’artista que aspirava a captar l’essència de Lea, en una aparició que ens va enamorar. I és que David Alegret, tot un referent en Toldrà i gran rossinià, es llança a la nova creació amb entusiasme.

Com definiries Les Benveillantes, d’Hèctor Parra?
A la presentació a l’òpera d’Anvers, el compositor va dir que “segurament mai a la meva vida faré una cosa tan boja com aquesta”. Jo no coneixia massa la seva obra, el darrer que havia escoltat era Inscape a L’Auditori, però en els darrers mesos m’hi he anat familiaritzant. És una música molt difícil on s’hi plasma la genialitat, per exemple, en la seva manera de caracteritzar cada personatge a nivell orquestral i vocal. Les Benveillantes és un viatge per les misèries humanes de Max Aue, un oficial de les SS. Però en la posada en escena no hi ha imatges nazis. Hi haurà un escenari que poc a poc es va omplint de brutícia, amb quatre parets amb diverses portes i elements bàsics on hi cap tota la història.
 
Va ser Parra qui et va proposar a Anvers?
Ell me n’havia parlat, però no en realitat va ser la direcció artística d’Antwerpen que em va escollir, perquè ja havia treballat allà i em coneixien, i quan l’Hèctor va descriure el meu personatge van pensar en mi. L’Hèctor va demanar un tenor agut, amb timbre rossinià i mozartià. 
 
Com definiries Max Aue?
És un personatge incapaç de superar les misèries del món, en concret l’Holocaust. Està molt perdut i s’abandona a l’autodestrucció com a única sortida. Ha tingut relacions sexuals amb la seva germana i han tingut bessons, té problemes amb la mare i el padrastre i està ple de contradiccions. A més és un personatge musicalment molt resilient perquè es passa tres hores cantant.
 
Quin rol desenvolupes a l’òpera?
El meu personatge és Moreau, el padrastre del protagonista i la seva germana Una, que apareix sempre amb la mare, i tots dos estem a càrrec dels bessons incestuosos. L’Hèctor, com a pare, ha volgut buscar un personatge fràgil. De les dues llengües en què està escrit el llibret de Händel Klaus, l’alemany i el francès, -meravellós però d’extrema complexitat- jo represento en gran mesura el francès, pel meu origen. Una cosa que tinc guanyada és la meva “r”. Moreau es fa el fort, però de manera grotesca i caricaturesca, perquè en realitat és fràgil, per això s’explica que el timbre sigui tan agut, necessiti una veu clara i amb passatges curts però molt difícils, amb Do de pit i Si… És un personatge que s’ha trobat amb aquesta situació familiar tan peculiar i va a remolc de la mare, que sap que els seus fills han fet sexe.
 
L’escena brutal és la vostra mort.
És una mort molt forta però molt poètica. Se suposa que Max m’estrangula i em talla el coll, però en realitat és una escena molt maca, que Bieito ha resolt amb el fill regalimant sang a la cara del padrastre. Bieito és un personatge que ho té tot molt clar, i si no ho té clar en aquell moment, és honest i reflexiona. A més et té molt respecte, et fa treure el millor i aporta molta serenitat. Vam treballar l’escena de la mort de manera molt curosa i també vam discutir el meu punt de vista. És molt important per mi haver fet l’obra del Benet i l’Hèctor perquè són molt actorals, que et permeten treballar aquesta vessant teatral que et treu les pors de dins.
 
L’obra de Littell és un referent de la Shoah i l’Holocaust. Creus que els espectadors es veuran identificats amb el dolor i la brutalitat? És explícita la “solució final” o es troba en el transfons de l’òpera?
És present, però el missatge que s’intenta donar no és que “l’holocaust és la cosa més terrible”, sinó l’holocaust com a misèria humana que et porta a la perdició. Fins a quins límits pot arribar l’ésser humà?
 
Creus que en un moment en què la dreta europea està en auge i a Espanya s’estan vulnerant de drets humans pot ser un bon moment per fer reflexionar sobre la maldat i la injustícia?
Bàsicament, l’òpera tracta d’això. Aquest personatge és la maldat que portem dins tots nosaltres. La misèria humana pot arribar a límits insospitats. La brutícia va ofegant el personatge i ell disfruta amb la seva misèria. Ens fa reflexionar, sobretot, perquè és una òpera molt d’imatges que té un ritme constant i in crescendo. A Anvers i Gent aquestes òperes seran molt més rebudes, a Madrid no sé com es rebrà.
 
Vas de repte en repte. Al febrer et vam veure a L’enigma di Lea al Liceu. Com va ser l’experiència?
Va ser molt enriquidora. Fins que no vam tocar amb orquestra no ens vam fer realment a la idea de la música, perquè tot i que hi havia una partitura reduïda de Casablancas, cada pianista l’adaptava a la seva digitació i sonava diferent.
 
Com va ser la teva reacció a l’oferiment del Liceu?
Jo sabia que havia de fer aquesta òpera des de 2011, quan Matabosch m’ho va proposar, però no en sabia els detalls. Aleshores el Benet, quan va dibuixar el personatge, em va anar enviant materials i jo li enviava gravacions meves perquè conegués la meva veu, amb la qual cosa vaig aconseguir que la meva part tingués menys pes orquestral donat que és molt lleugera, i això és molt interessant en la música contemporània, perquè pots dialogar amb el compositor sobre el teu tipus de veu. El procés d’assajos va anar molt bé i l’equip era molt bo, sustentat pel mestre Pons, que és molt accessible, i vam estar acompanyats del Benet Casablancas i el Rafael Argullol.
 
Què significa participar en l’estrena absoluta d’una òpera?
Tens moltes més sorpreses i passes per diferents fases, la d’estudi, després el primer assaig musical, escena, orquestra, i tot és nou a cada moment. I el Benet va ser molt flexible per adaptar-se a nosaltres.
 
Com valores que un teatre com el Liceu faci un encàrrec d’aquestes dimensions?
És una de les seves missions, i si s’haguessin fet més funcions s’hagués aconseguit més públic que potser hagués tornat a veure l’òpera. La creació artística és el que fa evolucionar la societat, que moltes vegades pensem que està anquilosada i no és veritat, hi ha molt aficionat que espera això. I no només melòmans, sinó d’altres disciplines.
 
Quins reptes tens en perspectiva?
La temporada que ve actuo al Teatro Real amb una òpera recuperada de Francesco Corselli, Achille in Schiro, on faig el rol del tenor, Arcade, dirigida per Ivor Bolton.
 
Creus, precisament, que els cantants de música antiga i contemporània tenen afinitats?
Sí, necessitem tenir un timbre molt dúctil. La meva veu és molt clara i cristal.lina, i s’entén molt, de forma que és molt adient per aquests repertoris, però el problema és que quan fas algun error es nota molt més que una veu opaca.
 
A més, ara s’ha presentat la temporada del Palau i fas l’homenatge a Toldrà, com no podia ser d’una altra manera.
Sí, estic molt content que Víctor Garcia de Gomar m’hagi donat l’oportunitat de cantar al concert del 125è aniversari de Toldrà, amb Albert Guinovart, on també farem referència al 50è l’aniversari de la mort Josep Carner, amb dos díptics de cançons de Guinovart i Ros Marbà, el 4 de febrer 2020 al Palau de la Música Catalana. De tot això en farem un CD amb el pianista Rubén Fernández Aguirre. Serà amb la discogràfica IBSClassic, i hi interpretarem deu cançons de Toldrà escrites per Carner, uns altres del poeta musicats per Joaquim Serra, i Alberto Garcia Demestres, Albert Guinovart i Miguel Ortega fan cadascun un tríptic dedicat a mi i a Toldrà.
 
D’on surt l’especial realció que tens amb Eduard Toldrà?
Després d’estudiar medicina, el primer professor que vaig tenir va ser Xavier Torra i la meva primera partitura va ser Festeig, de Toldrà, i com a exercici vocal vaig cantar aquest compositor tot l’any. Li vaig agafar un amor especial. Després vaig anar a Basilea i a la gravació de Ros Marbà del Giravolt de maig vaig conèixer la filla de Toldrà, i va ser molt emotiu. És el meu músic de referència, la seva música és un exercici de cant. Tant en Rossini com en Toldrà hi ha una defensa del text i en una veu com la meva saber dir el text ajuda a dir la música. De fet, en altres idiomes he de treballar doblement la dicció per ser el més acurat possible.
 
Últimament t’estàs trobant amb molts projectes ad hoc.
Jo sempre ho busco. Sent un tenor lleuger que ve del lied i de l’oratori, amb una veu fràgil, en el bon sentit, he de cuidar molt el repertori. Vull que el que faig sigui sa per la meva veu, i això ho he treballat amb Casablancas i Parra. Tinc la sort d’haver participat en la concepció de la línia vocal d’ambdues grans estrenes.
 
Com valores el paper de les institucions envers la música contemporània?
Haurien de donar més suport a la creació contemporània, hi ha molts compositors que tenen obres que no s’han estrenat encara. I l’Hèctor ho està estrenant tot fora. La nova creació és fonamental per a evolucionar, i s’ha d’apostar també per cantants de la península aquí i al Teatro Real. Falta una mica de voluntat d’arriscar-se, mentre que hi ha un nivell molt elevat de compositors i cantants. En altres països et trobes amb molts companys d’aquella nacionalitat. Aquí de vegades el que busquem és el resultat immediat.
 
És clar, però s’ha de distingir entre l’òpera de temporada de l’òpera de repertori, on hi ha opera studios…
El que passa és que ens manca autoestima i això ens fa provincians. I el criteri de les direccions artístiques de vegades són per currículum i on has cantat i no per la qualitat de la veu. A fora el que fan és escoltar la gent. I ara és molt traïdor perquè amb les xarxes socials sembla que tot s’hagi democratitzat molt, però la qualitat d’escolta és ínfima, i no permet jutjar amb rigor. Hem d’acostar-nos a l’ideal d’un criteri musical.
 
Com ha evolucionat la teva veu?
La meva veu no ha canviat ni canviarà massa, però sí que he eixamplat el centre. Però és cert que ara sóc molt més constant en el treball, i això fa que conegui molt millor la meva veu. Hem de tenir en compte que dins d’un mateix repertori hi ha molts matisos, ara faig rossinis més seriosos, i ja podria abordar una Flauta màgica de Mozart. Però el lied i l’oratori sempre s’han mantingut en el meu repertori, els necessito per la meva ànima, és amb el que més gaudeixo. Ser cantant de lied m’ha ajudat molt a cantar òpera i a formar-me un criteri al respecte. Com deia Victòria dels Angels, “tu pots cantar òpera com el lied”, però segurament això ens faria obrir un debat.
 
I quina música escoltes, per desconnectar?
A banda del lied, oratori i òpera escolto molts cantautors de països diferents que tenen un toc melancòlic.
 
Ets melancòlic, tu?
Jo sóc un optimista nat, però també m’agraden els records. I a les crisis has te tenir molta capacitat d’autocrítica sense autodestruir-te, trobar el punt mig per reflexionar.
 
Per acabar, un concert amb el teu repertori ideal?
Un cicle ideal per mi és La bella molinera de Schubert, així com La rosa als llavis de Toldrà, o els lieder de Britten.
 

Fotos: David Alegret, Les benveillantes, L'enigma di Lea (Antoni Bofill)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes